Oponte a la invasión de tu destino

que tanto de sus límites se parte;

deja mortal el superior camino

de eterna luz necesitado y arte;

confía humano y no como divino

en soberanas obras quieras parte.

¿Mano a riendas poner quieres ajenas,

cuando tú mismo a ti te desenfrenas?

Villamediana, Faetón

Em sent lliure de fracassar. Això era tot el que havia d’amollar-li a la cara d’aquell desterrossa-torrons mentals, just per tal de trencar el motlle d’aquest bric-à-brac social que mos condemna al triomf. I jo em negava sistemàticament, perquè l’excés en què vull viure s’oposa a la raó. I no és condemnant l’excés, doncs, que es condemna la raó? L’esclavatge d’una vida sense eros, sense imaginació. Tots els moviments artístics i culturals que han intentat traure defora l’erotisme, integrar-lo en el mateix pla de la vida quotidiana, han estat engolits per aqueix monstre de mil caps dissimulats: l’ordre que manté la raó social. Lliurar-se a l’excés és subvertir l’estatus propi, modulat per les convencions històriques, regirar-se la pell, invertir-se, pornografiar d’obscenitats el cos nu, a l’abandó de noves i certeres carícies de superfícies de cosmètics, ampolles de licors de colors assortits, de metalls, plàstics, anuncis, papers de plata i baquelites tendres, beines fosques d’amagats tresors antics, de cristalls, setins i inox lluents, d’homes sandvitx, de poliuretans tous, mató, porex i espart tan desvergonyits com la nuesa d’una llanda buida a la vorera de l’escorxador. No deixar passar la darrera de les revolucions, aquella que ixirà a la televisió diàriament com un procés, com un joc recíproc entre la pell esmerilada del contenidor i els sentits dels al·lucinats espectadors que seguiran participant-hi, in situ, la conversió del seu submarí, en un bordell d’incomptables postures pornogràfiques misterioses, incitant-los a cremar-se col·lectivament en un bonzo d’amor.

L’slogan pot ésser: «Guanyem al foc el goig de la mort!».

Que no faríem dels nostres cossos pamflets porno-lingüístics, impossibles d’amagar, mostrant-se diàriament pel canal misteriós com a cimbells de la nostra exuberància eròtica?

Trenquem portes i paisatges d’un demà tan clínic com el formol en què volen dissecar-nos.

La pornografia és la para-filosofia de la corrupció.

Els estats de corrupció generen un art violent.

Són, gairebé, les mateixes maleïdes paraules gastades del passat, per designar objectius de futur, però elles, totes soles, fan témer les possibilitats que comporten. Si la paraula és el principi de l’acció, alliberem la paraula de l’esclavatge domèstic farcint-la de càncer, del virus més verinós i inguarible, i llancem-la al cos de l’amor trivial. Rellegint les novel·listes roses de l’escatologia familiar, tindrem a l’abast tot un catàleg de perversions domèstiques de la corrupció. Elles que utilitzen diàriament els mecanismes de la submissió i el domatge, mos brinden el brou de cultiu on inocular el subtil càncer.

Hi ha pornografia on hi ha intent de repressió del goig o quan intenten atallar i alliberar oposadament el goig col·lectiu, perquè aquesta energia dimana del cos social.

No és estrany, llavors, el meu comportament. Per què estranyar-se’n? Prou coneixem com funcionen les coses en aquest país mimètic. Tanmateix, crec que no s’ha de deixar passar l’ocasió de llançar un ganivet esmolat al pou on dorm, tranquil·la, la lluna; trencar l’encís d’una pau impúdica, feta de mentides, d’aparences que mos assassinen. Sols el caos que organitza la desfeta és capaç de combatre i compartir l’obscenitat amb l’obscenitat.