CARTA XIV Carta als homòfils del segle vinent

València, 29 de setembre de 1975

Per a vosaltres que encara no haveu nascut, formoses marietes venidores. Una veu del passat s’alça a la presó del vostre present. Encara no haveu fet realitat les velles promeses? Perquè ara i ací, estem tocant fons. Les galàxies s’eixamplen misteriosament i tanmateix a terra tot esdevé un merder de vastes proporcions. Com vos ho diria? Traure una sola veu, unificant el munt de silencis cada volta més exhaurits per la malaltia d’aquest segle, per a dir-vos estranyes figures del futur, cada volta més a prop, paraules que cada dia més perden sentit, que s’enverinen amb el contacte del més lleu alè, que s’emmalaltixen cada vegada que traiem els budells per enderrocar més a fons, més a fons si cap, la malanança d’aquesta societat moridora que ha de caure arrossegant-nos a tots, víctimes i botxins, perquè vosatros bastiu una nova estructura amb totes les possibilitats que mos deixàrem de banda, anorreats per l’antiga lluita de contraris que duem a l’esquena, com un mal congènit sense viabilitat de síntesi. A hores d’ara, hem estat franctiradors als llits de les desfetes. Hem posat per senyera la malaltia dels segles que és, bàsicament, un desig d’infelicitat. Sí, la infelicitat mos fa diferents! Enfrontada a l’afany realista de viure a l’instant l’instant. Sense hipoteques ni concessions, puix que el mal ha arrossegat els fonaments i l’estabilitat del cos social amb un pacte entre els metges i el càncer, entre el poder del desig i el desig de poder controlat pels ulls vigilants de la infinita combinatòria del dolor. Així, doncs, decidirem, amb el consens de la desraó, llançar-nos com kamikazes furtius al bell mig de la malaltia —oh, exultant boniquesa de la darrera decadència aviciada!—, a un harakiri col·lectiu, amb la certesa i l’esforç de la carambola a tres bandes que decidirà el futur de la partida.

Mil vegades vençudes, mil voltes aixecades. Quina revolta de colors! Que de flors llançades com coctails molotov! Enfonsar la ciutat amb la pornografia dels nostres cossos, de la nostra insultant aparença que emmetzina, presència a presència, oposant espill retorna trets, espurnes íntimes que lluiten per eixir de l’esclavatge antic dels seus cossos. Cos a cos, sols mos separa el fràgil vidre de l’amor.

Estranyes figures del futur, encara vos prohibixen els colors tendres, l’accionat sublim, la trepitjada artística per les voreres del desesper, el blau als ulls i el roig als llavis polítics de la subversió? Encara l’amor és un «bé establert» fins al best seller prohibit per les fosques figures del sindicat del terror? Encara l’amor té regust d’urinari, de llençol gastat, d’enfonyall de fanal emmudit per la frescoreta de la nit? Si així fóra, lliureu-vos al crit disfressant-vos de tenebres. Feu emmudir la terra que ja no serà capaç de romandre convivint amb la projecció dels seus fantasmes. Prou d’aparicions! Abans que fantasmes de la nit, genets de l’Apocalipsi! Perquè, ahir el silenci era una mena de rebel·lia, però avui, el vostre avui, el silenci sols pot ésser l’absència de tot so o soroll. Aquest món gastat, el gaudirem tots o ningú. Hi haurà sorolls de vida o silenci de mort.