No em trobe en condicions d’ésser objectiu. Mai no ho he estat. Com podrien demanar-m’ho ara? Si cou l’amor! Cou com un avió que deixa ferides al cos, solcs al llarg de cada aterratge. Al pit, marjal erm!

Quina giragonsa irrisòria, si vivim en un continu caos creacional!

Avui, ha aparegut una altra marieta assassinada. Aquesta vegada, dins d’un gran bagul, i tota esquinçada com una vedella. La cara pintada i de la boca, regalimant-li, gotes de blanca llet.

Quin aldarull d’aus nitaires! L’estrangulador del Grau ataca de nou! El Grau sembla un cementiri en caure la nit. Els bars d’ambient tanquen tocades les onze. El port roman solitari, reflectint impassible el rosari de llums de colors i la superfície trencada pel balandreig dels vaixells cap al port de nojamai.

Tan sols el vianant solitari, amarat d’humanitat i soledat: l’estrangulador de la fragilitat i el rimmel equívoc, el venjador solitari de carícies de vellut, trenca la matinada amb el crit de la gangrena del desig.

Per què la claror no eixugarà mai la por de les tenebres?

Nit, nit, malalta de carícies!

M’agradava acaronar la superfície de les coses. Sols podem entrar-hi dins d’elles, dins dels cossos, pels forats foscos que mos brinden la lletra impresa de la pell.

La cultura avui és només un slogan, buit de contingut. Pur raylite.