CARTA XLIII De Violeta Rascallú a Aureli Santonja
València, 6 de juny de 1976
Aureli:
Hem anat al camp, com les güeletes, a l’ermita de Vera, envoltada per l’Horta, caminals polsegosos i, al fons, la gran ciutat mastodòntica, amenaçant amb la seva devastadora presència, que avança irremeiablement. El ventet suau, els raigs de sol ganivetant el cos de ferides amables. La verdor de l’entorn et feia reconciliar amb la naturalesa.
Quant de temps vivint a la ciutat, minjant asfalt, sense adonar-me de la proximitat de l’Horta, el nostre reialme com a marietes horteres que som. Tu ja ni la recordaràs, tan allunyat que et trobes! Avui, aprofitàrem el rodatge de la pel·lícula del Carles Besada, que ja et contaré, per minjar en comandita una paella immensa amb culleres de fusta, porró de vi i gasosa, una ensalada fresca, collida tot just fa un moment de l’hortet que mos envolta, i una fruita tendra com el teu cul.
Carles Besada duia un vestit estiuenc blanc, amb un panamà de ràfia italiana i un somriure que semblava un oasi immens de benaurança, com aquest paisatge, encara no contaminat pels edificis i les antenes de televisió, que mos restituix a les nostres arrels, que, a poc a poc, la ciutat mos furta.
El pontet i la sequiola, els marges guarnint l’alfals i els matolls de creïlles, les tomaqueres enrinxolant-se per les canyes i un palmito de palmeres solitàries com runes altives d’antigues conquestes.
Mentre Carles es maquillava per al rodatge, mosatros, beneïts per la bonança del temps, mos despullàrem i, com cabretes rialleres, botàrem pel camp i jugàrem amb l’aigua del riu, esbategant-nos-la, escabussant-nos, besant-nos i plometes que tiràvem al camp com roselles i gessamí, donant-nos enculadetes joganeres i fent-nos xumades tendres sobre l’agret i la corrretjola.
Aguaitant-nos, dos camperols que es revoltaren, qui sap el perquè, i ixint de l’atapeïda fronda de joncs i marjals, mos acaçaren a codolades per tota l’horta. Mosatros corríem. «Marietes, cossons», mos deien, i rèiem amostrant-los els pius descaradament i mos obríem la regatera del cul: «Vinga bonics. És que no voleu clavar una bona coiotada?». Les pedres passaven a ran nostre. Ui! Si mos agarren, mos maten aquells homenots, profanadors com érem de la seua Arcàdia perduda, Magdaleniense en lo mig de la ciutat.
Quan tornàrem al «set» de treball, el rodatge s’havia interromput per malaltia del Carles. Les càmeres estaven aturades i la gent pendent de les cagades del Carles. Quina estampa! Cagueroles i bossades. Saps, se n’anava pel clot, que allí no hi havia vàter ni cosa que ho semblés. Sols un forat ple de moscardons, cobert per una cortina a ratlles desdibuixades. Hauries d’haver-lo vist, lívid, el vestit blanc ple de llanferdals de merda. Fet un Sant Crist ullerós i escagarrat. D’aquell ídol de fotonovel·la sols en quedava un panoli desgrenyat com un pelut de caixeta, trencant-se per lo mig com un jonc, de mal de panxa.
El vèiem aparèixer blanc com la paret i a corre-cuita entrar-se’n de nou. Tots estàvem pendents d’aquella marieta d’autopista. No hi ha com acostar-se a l’ídol per vore-li les potes de gall, encara que siga amiga nostra. Què seria de mosatros si no fórem tan verinoses amb les nostres amigues?
En un cotxe el portaren a l’hospital més pròxim, totalment deshidratat, encara no se sap bé si per la fruita, les verdures o Déu què sap.
Mentre arreplegàvem els atifells, arribaren —oh, desgràcia!— els llauradors amb el guarda jurat, acusant-nos d’haver-li destrossat les tomaqueres. Mosatros, enjogassades, no mos havíem adonat que li havíem fet péntols un bon tros de camp i mos havera tocat la de l’alba, discutint si sí o si no, si un núvol no descarregue una pedregada tan forta, que en tres i no res desertàrem la plaça de l’ermita de Vera.
Dins del cotxe, l’horta quedava enrere com un oasi de benaurança.
Al Carles li trencaren l’enfit, sols això, i, un poc desmillorat, l’he tornat a vore aquest matí. Els metges es pensaren que podia ésser un tifus, però, gràcies a Déu, no ha estat res d’important.
Records de tot l’equip i besos de:
Violeta Rascallú