CARTA XLVI (Fragment de carta, sense signar)

València, 17 de juliol de 1976

Aureli, monada:

Tota aquesta setmana, l’hem dedicada, Na Lulú, la Sensuround i jo, a fer visites. Ja feia temps que les teníem abandonades i és que aquests bonics costums, coses de la vida moderna, s’estan perdent. No creus que és una pena? Quantes xafarderies i contaralles a frec de taula-braser, atiant el braseret, es poden encetar a casa d’alguna bona amiga i tancar a casa d’una altra?

Aixina que, abans de res, visitàrem N’Empar Iturbi, que, després de la gira per les Amèriques, està enclaustraeta com una monja i havia de posar-nos al corrent de les mil i una aventures viscudes amb els indis metropolitans del nou continent.

Prenguérem te with pastes, a les five of o’clock, of curse!, que ella, com que va estudiar en un internat de senyoretes a Essex, és molt mirada per aquestes coses de la puntualitat i el ritu, barroca com ella sola! Lulú, que cada dia està més i més desbocada i que, quan l’amolles, dóna més feina que un porc solt, li tirà a boca de canó:

—Nena, deixa’t de finors i al gra! Com la tenen els americans? Com ho fan? Quina és la darrera perversió que està de moda?

Xica, xica, que la Sensuround és molt sensible i s’engargussa! El roig li pujava a les galtes per culpa d’una pasteta anglesa travessada a la gorja. Palmadetes i tossir-tossir. Lola Glamour, descarada, fresca com una cama roja, vinga de riure-se’n i N’Empar Iturbi intentava, com Greeg Garson, no perdre l’equilibri de la tasseta de te arran de pitrera, deliciosament subjectada amb el menuell lleugerament arcat i la compostura de marquesa americana per correspondència, en un te for-two amb la reina d’Anglaterra, al Buckinham Palace.

Allò fou el parti-pris d’una allau de confessions, sense precedents al nostre casolà país, que ara te conte.

(…)