CARTA I D’un desconegut a Aureli Santonja

València, 20 d’agost de 1975

Aureli:

Fa quatre dies que te n’anares i encara em pregunte com he pogut arribar on he arribat, sense que el cor em fera una mala passada.

La memòria, quin càstig! El record té manies cineastes. Esdevé moviola i martiri d’imatges mil vegades repetides. Un flash-back anorreador:

T’allunyaves, del primer pla al pla general.

Ara ja ho veig clarament. Com el pla general empetitix les figures! Em trobava a l’altre costat de l’espill i no podia fer res, puix que intentant acostar-me a tu, a cada passa que donava, més m’esgarriava, com en un joc de distàncies, captiu de la falsedat d’aquella escena.

Quan ja eres fora-camp, aturat a la vorera, les meues mans arriscaren un gest, petit, un gest que sense el suport de les paraules era com retallar l’espai endut per l’aire. Un acte sense possibilitats de triomf!

Torne a casa. De nou el flash-back: exterior, dia. Plaça del Caudillo. L’Aureli entra en un cotxe. L’engega. Brrrrooooouuuummmm! S’esvaneix per la dreta. Eixida de camp. Pla general.

Al rellotge de l’ajuntament, migdia. Sembla mentida, però, al meu voltant, la ciutat enfeinada no presagia cap destrucció imminent. Decididament el món és insensible a les petites tragèdies quotidianes.

A casa, el temps s’ha detingut: veus, sons que s’han quedat escampats pertot arreu, despenjant-se del sostre subreptíciament; a les cortines, suspeses paraules, al damunt de la tauleta de nit —o hauria de dir de nits? La dutxa oberta. Al llit desfet, una frase inacabada, i punts suspensius, com filagarses d’una festa a les acaballes, a l’espill, superposats, de color calidoscopi, que tant de temps costaran d’esborrar. Sols el temps sap de remeis, el temps.

Cap al tard, he jugat a ser vianant pels mateixos carrers de sempre. Dur! Els carrers estaven confitats d’imatges, de paraules teues, de petjades i passos opacs en la llunyania dels dies que marxen, però tanmateix presents, amb una força diabòlica que es resistix a abandonar el cos que ha posseït tantes jornades.

Recobrar la tranquil·litat a canvi de perdre els records?

Retenir-los i viure de l’esglai?

O canviar la retolació dels carrers?

O la decoració de l’arquitectura ciutadana?

O retallar els arbres d’alberedes inabastables?

Hi ha voltes que cal un metge d’urgència!

Estic escrivint-te i damunt de la taula no hi ha cap paper ni llapissera que no hagen estat trastocats. Les coses han pres autonomia i es resistixen a ser desposseïdes del seu nou contingut. La goma blanca, el paquet de tabac sense encetar, el diari d’ahir, la grapadora, les estisores i el retall de fotografia que t’endugueres; el cendrer ple, el retolador negre i el grafitti silenciós que m’escrigueres damunt d’un llibre: «two days is too much for all except for us»; dues cadires apropades i fins i tot les rajoles, tendres encara les teues petjades.

Has convertit ma casa, la meua ciutat, en un lloc inhòspit. Has trencat l’equilibri que tenia, ací tot té vida manco jo. Així, doncs, he decidit enviar-te una querella criminal per deteriorament d’hàbitat, per trencament d’equilibri ecològic, per invasió de presència, per inductor a la ginebra-amb-cervesa i a l’alcoholisme integral.

Alerta amb les conseqüències!

Ara ho veig amb claredat, com el pla general fa petites les figures que s’allunyen!