CARTA IV De Lulú Bon a Aureli Santonja

València, 5 de setembre de 1975

Aureli estimat:

Em preguntes pel Pep: la trota-convents?

Quina xica més misteriosa! Ha desaparegut. Volies saber què feia, algunes notícies… I és clar que en tinc. Prepara’t. Dispare i vaaa… L’olor dels ciris la posa a punt, simplement. M’encanta sentir-li contar les seues coses, tan poqueta cosa com és ella, amb les ulleres de vidre gros, com un cul de got, i el seu parar jesuític. Les mans fent coveta i el pas reposat, tranquil. El nas de jueu-convers. I la boca malmenada a força d’arrupir-se maliciosament entre confessionari i comunió.

Darrerament, la veia anar molt sovint per l’església del Bon Remei, entre el barri xinès i el carrer Peu de la Creu. Quan vaig vore el retor, un homenet gran com… Déu, no vaig trigar gaire a comprendre-ho tot! Ja suposaràs per què l’ajudava a la missa de la tarda, als exercicis espirituals, a les misses de difunts, als viàtics i, fins i tot, al rosari de l’aurora. L’estratègia de l’aranya és llarga i costosa, però, diu ella, sempre dóna el resultat abellit: apropar-se com si d’un catòlic en conflicte es tractara, establir relacions pausadament, llançar la teranyina, on va apegant-se a poc a poc la papallona fosca, el retor candy, i…, collir a la fi.

Hauries d’haver vist el retor de l’església del Bon Remei! Prim, però de complexió atlètica. Quaranta anys ben duts. De cara alegre i esportiva i sempre disposat a llançar-te una mà.

Passats uns quinze dies d’apropament litúrgic, el Pep va passar directament al confessionari. Una confessió llarga, plena de penes i petites alegries. D’amors culpables i desitjos captius a la gometa del calçotet. Només Déu sabrà què li digué, contarelles diabòliques, que a poc ja el tenia a la sagristia estimant-se com a bons cristians damunt de túniques, dalmàtiques, capes pluvials, estoles, calzes, patenes, roquetes i l’hòstia consagrada rodolant per terra, així com el Graal de plata amb falses incrustacions i maragdes plàstiques.

Ara ja és camí fressat. Dues voltes per setmana l’ajuda a missa i rep la recompensa. Així de senzill!

Ara, però, ve el més gros. La Marquesa de Meurtreuil no haguera ideat una estratègia més sòlida ni enginyosa, per arribar a tan bons resultats.

Tot va començar el dia que jo vaig picar, a l’estació del Nord, un xicot tan lluïdor que, sense saber exactament fins a quin punt podria arribar però encantat de la seua amabilitat i gràcia, me’l vaig endur a cal Pep.

Hi havia uns quants amics, bona música i molta discreció. El vaig presentar i Pep va ensumar una oloreta estranya. En un apart, em digué que, per l’olor del xic, li semblava que venia d’un lloc tancat, com d’una caserna o d’un seminari, i se li va gelar la veu. Com l’exciten les randes i plecs de les casulles, el setí i els domassos dels hàbits dels clergues, l’olor de la negra sotana, l’encens, el ciri cremat i la fusta antiga dels Crists i dels confessionaris!

Jo no vaig notar res d’estrany, o potser no tenia el nas fi, i avant. Ens vam asseure en un sofà funcional, prou còmode, amb un tapissat de cretona estampada de floretes xicotetes com pèsols, i bevíem i xarràvem de coses banals.

Les persones que hi havia a la cambra s’anaren distribuint reservadament pels racons, i les llums s’atenuaren dolçament. Els ulls, la boca —que tendra!—, els llavis entreobrint-se sucosos, com la taca de suor que les aixelles deixaven a la samarreta, que, cada volta, em sentia més i més atret per aquell cos triomfal fins a la reencarnació.

Em mirava de fit a fit i parpellejava quan li retornava, arrufat de front, el meu esguard. Després, intentava un somriure que es gelava tímidament a la comissura dels llavis balbs.

Havia arribat el moment? Potser! Pensant-ho estava encara, quan el meu braç es va deixar caure per darrer del seu muscle, descansant-lo discretament per damunt del respatller. Els genolls, ambdós, trencaren les fronteres del tergal i, en sentir-nos-els, quina descàrrega elèctrica! Zimm! Zass!, tornaren al seu lloc. Però la tremor la sentia pujar des del seu muscle, pel meu braç, i això va fer-me pensar que anava pel bon camí. «Si tremola, és dona!».

Llavors jo vaig fer més greu i íntim el to de la conversa i, acostant-me, li xiuxiuejava, a cau d’orella, paraules amb moltes erres i esses, sense sentit, sense trellat, i veia com ell assentia, atret, potser, pel clima màgic d’aquelles sonoritats, pel sine sensu eròtic. Pornogrames que s’anaven introduint, a poc a poc, pels porus del seu cos, pel foradet de l’orella que la meua llengua li fregava a estones.

A mesura que la mà esquerra premia la cuixa i es deixava dur, viatgera, fins a l’entrecuix, pujava a onades de calfor la tremolor, i el seu cos es sacsava rítmicament.

Els nervis en tensió. La carn desfent-se com un gelat al forn. El pols anà en orris. La respiració, tallada i calenta com la cambra de vapor d’una sauna. I el meu piu lluitant contra l’etiqueta de qualitat de la roba interior.

Vaig decidir jugar-me el tot pel tot i atacar frontalment l’entrecuix. En aquell moment s’esdevingué un silenci grandiós, El seu cos s’aturà. Suspense! Vaig pensar que havia perdut la partida. Va caure una altra placa i l’agulla rascà la vora del disc. Un fil de música omplí sortosament els buits de la cambra i no sols va continuar la tremolor, sinó que vaig notar el cim que s’alçava sota la meua mà.

L’alegria m’envaí. Vaig acostar la boca als seus llavis, mentre li descordava la bragueta. Un sorollet. Un embús. Però els seus llavis estaven serrats com la caixa forta d’un banc suís. Intuïtivament, vaig lliscar per la barbeta fins a l’orella, la boca, i comencí a rosegar-la, mentre li acaronava, per damunt del calçotet, el virot que es trempava amb dificultat. Vaig decidir, doncs, que fins que no guanyara la seua boca, li faria patir la tibantor del calçotet.

Guanyaria la boca abans que la verga trencara la seua presó? Misteri!

Sobre la cara, jo. Llavis ferms, ell. Roder, galtes amunt, orella avall, fins que el muscle es relaxà i, lentament, posant els llavis damunt els seus, que ara s’entreobrien humils, vaig introduir la llengua fins a la gola, arrossegant la campaneta d’aquell pou d’ansietat.

Com es notava que era jove i verge! La seua ineptitud i el gust a llet dolça, com de nen acabat de desmamar. Ara a la poqueta llum de la cambra, vaig veure llostrejar el sol vermell del seu gland pel capdamunt del calçotet. Humit. Lluent. Astorat de la seua nova potència. I pensava: «Tot açò ha d’omplir tots els buits del meu cos». No ho recorde ben bé, si primer fui viatger del seu pit i, seguint el corrent del velló que unix gola i melic, vaig arribar fins al matoll que dividix l’aventura del risc i, tot d’una, me l’engolí amb dificultat, obrint la boca de bat a bat. No ho sé. Tanmateix, ja el tenia a la campaneta! Tlinc! Empassar-se’l i treure-se’l. Tlanc! Rítmicament. Com el rondó que es mossega la cua. O-F-E-C, al xip-xap. Una llança foradant-me la gola. Xino-xano. L’estremidor vaivé, endins-enfora. Tots dos cors ajuntant-se en un sol exercici. Les primeres vocals d’un aprenentatge bàsic. La gramàtica de l’amor!

M’omplia l’esquena de cireres vermelles i dentegades que jo sentia com carícies. Més fort! El fogó del cul s’eixamplava a colps de mànec! I cargolant, s’introduïa, i m’omplia i coïa, i arribava al fons com si calguera arribar fins a la pròstata i foradar-la també. Però no! Crec que no hi va arribar. Tant se me’n fotia! Remuga fort que em sent la Verge d’Agost, ajaguda i traspassada per la sageta del plaer, torbada per aquesta sensació que em rebenta al dins, com una carcassa, i al cel fa llumenetes dels colors més violents. I com un cluc d’ull intermitent, s’apaga i torna al cel i s’encén i esclata, i surten les sensacions de coloraines, fins que el riu amagat, fent remolins de llet densa, surt, i nega el cos.

Em sent banyat de suor apegalosa i crec que és la llet que no hi cap, que regalima victoriosa.

Las lluvias de Ranchipur! Em passa pel cap i, mecànicament, llevant-me les mans al cap, constate la desfeta permanent i la pèrdua de l’endreç que mai Lana Turner, mai, no es va permetre en el technicolor de la seua ficció.

Plorava, recorde. Plorava de goig o per la permanent desfeta, no ho sé. Tan sols puc dir-te que plorava i entre gemecs, l’un vora l’altre, li vaig mormolar, maliciós:

—Ho fas com només ho fan els retors!

—Com saps que ho sóc?

I ens adormírem.

Passat el temps, no el vaig tornar a vore. Però, llavors, el Pep, la mitja figa i un trosset, va omplir la ciutat d’infundis. Un bon dia que me’l vaig topetar pel carrer, el vaig posar com la fulla del julivert.

Quins crits!

El carrer semblava el teatre Alcàzar, de públic i aplaudiments, de grolleries: com que arribàrem a tirar-nos del monyo!

Quines ganes li tenia!

Després, férem les paus. No deixes mai perdre un bon enemic! Per segellar la nostra, diguem-ne, «amistat», li vaig donar el telèfon del retoret.

Botant d’alegria, se n’anà com ànima que persegueix el diable, o el Bon Déu.

Lulú Bon