CARTA II De Pipi Iaguer a Aureli Santonja

Castelló, 25 d’agost de 1975

Aureli, PRECIOSITAT!:

Sóc una DONA distinta. No queda res d’aquell estúpid i apocat xiquet que tu vas conèixer. He saltat al carrer d’Enmig. Vianants, tremoleu, que arriba la nova reina del trottoir, l’arrabassa-voreres, la grosseta i temible i injudicable: «Pipi calces-grosses!». I això no és tot! Quin èxit, quin acaparament de públic en les meues primeres eixides al carrer de l’amor! I és que l’home s’ha fet per a la venjança, la venjança d’anys de silenci imposat per l’estupidesa de tants i tants moralistes.

A més, tu sabies de la meua temença pel que fa al meu cos, tan minusvàlid, tan malgirat, tan rodonet; els meus pits saltabarrancs i impúdics, la panxeta a michelins i, sobretot, el cul. Oh, déu, quin cul! I jo acovardida, sempre tancadeta a casa, estellada de plorar. Quines ploreres! Quants d’espills mil voltes trencats d’enfuriments, perquè reflectien la meua desllorigada figura antilago de los cisnes!

Però ara s’ha acabat: «Tots a la merda!», vaig dir un bon dia, mentre deixava ma mare, pobreta com ha patit també eixa dona! Agarrí el fardell de les meus pertinences —poques— i al carrer!

Tenia uns estalvis del treball al despatx. Així doncs que dreteta a ca la Lulú.

—Lulú, maca, què em recomanes? Què pots fer amb aquesta servidora?

I la Lulú, traent del calaix de les sorpreses tot un mostrari, em canvià de dalt a baix.

Era ben difícil, però Lulú deia:

—Res no és impossible, mira la Cendrellona quina trasmuda li vaig fer en cinc minuts! I això que era més bruta que una porquerola!

I ella, vinga d’atalaiar-me per damunt i d’aguaitar-me per davall. Que si ací ficarem una llaçada verd fosc per dissimular aquest michelin traïdor. Allí, un collaret de vellut negre amb un camafeu de l’àvia Roser, que tanta sort li va donar amb els homes —i això és el que jo volia! Aquí una faixa folrada de barnilles que et farà més sílfide —ja ho saps: de Modigliani ençà, o sembles Long Tall Sally o res de res.

Dues mans de pintura, un capell per tapar el pèl de rata que tinc i com si haguera eixit pel plató de proves de la Metro, disposada a furtar-li el paper d’Scarlet O’hara a la Vivien Leigh. Però no: Lulú s’enganyava. Mai no seré l’Scarlet O’hara, ni tan sols la «Vermellona». Ni el Gable-bonic em besarà mai clavant-me el seu bigotet tan mascle i encisador. Amb sort, seré la Marujita Díaz a Pelusa i…, això, ben pensat…, no està malament del tot! Sense perdre la moral, com era el primer dia de canvi, en arribar a casa em peguí una dutxa, em lleví tots aquells vestits de merda i em parlí com a una bona amiga:

—Penjoll…, mona…, tu ets sexe pur. Sexe sense pal·liatius. Descarada dinamita eròtica en estat salvatge i deus mostrar els teus encants, no pas amagar-los darrere d’estúpids escafandres submarins.

Un discret touch de roig als llavis. Una ratlleta als ulls, de blau, un malva-passió a les ungles. Una túnica com la Mamma Cash al cos i un sarró amb una inscripció molt, molt separatista, i ja era, sense encara saber-ho, Pipi Iaguer, una destil·leria eròtica en moviment!

T’envie una foto en un moment de displicència total!

Només eixir al carrer d’Enmig —ja saps com és Castelló a dos quarts de vuit—, en plena trànsfuga de desigs velats, velam al vent, vel·leïtats i socorrisme d’urgència al carrer d’obliqües ataüllades, de sospirs secrets perdent-se per l’albelló de la tristor, quin boum! UAUUU!

Fui l’estrella invitada del telefilm de la nit i la late, late show d’un mascle incommensurable, que abans deturava el meu cor amb un plaf de mort.

Avui puc dir que sóc una call-girl, de tantes trucades com tinc al dia.

Quina sufocació! I és que les molles s’han tornat a posar de moda. Bounnie Moronie està de sort, perquè la gent vol tindre on agarrar-se i jo en tinc per donar i vendre!

T’escric des del llit. Al meu costat, «el mascle incommensurable» t’envia records.

Jo te recorde més del que et mereixes. Canalla!

Enric