CARTA XII De Pep «la Corea» a Aureli Santonja

València, 29 de setembre de 1975

Estimat amic Aureli:

Crec que he de donar-te una explicació raonada dels fets, sabent que les notícies que t’arriben estaran deformades i manipulades per la premsa més sensacionalista, i pel desconeixement que del cas ne tenen tots.

No cal tan sols ni aclarir els retalls de la premsa que sé, per la teua carta, que t’han estat enviats.

També Lulú, amb la seua proverbial insensatesa, ha muntat una meravellosa fotonovel·la que, si la publicara, bons diners li’n trauria.

En el meu cas, hi ha enfangades persones molt importants; d’aquelles que quan s’alça la llebre, s’amaguen darrere d’una cortina de fum. M’estan pressionant, ho sé! M’han agafat al mig i una de les persones que podia respondre dels fets ha mort. L’asseveració que jo he estat l’assassí roman com a matèria de sumari i, per tant, no és cert que la policia tinga proves contundents de la meua culpabilitat.

La presó és humida i la tristor banya aquestes desmenjades ratlles de llapissera. Qui pensa a morir d’amor, com insinues que Lulú faula? Vull viure! Viure al preu que siga!

La meua família ha anat deixant-me de banda. Sols ma mare roman al peu de la presó, segons m’han dit, cridant als quatre vents la meua innocència. Sóc innocent i cal que tu ho sàpigues!

Dos mesos duc ací dintre i els advocats intenten enganyar-me portant-me boniques teories. Teories que de res em valdran a l’hora del juí. Tota aqueixa gent volen afonar-me. Tan distingits, tan de bona família i merda! Però, jo no sé noms. El meu treball es limitava a proporcionar-los xiquets, que anava reclutant, i portar-los-els a un mas, defora ciutat. Ho fèiem de nit, l’Andreu i jo. Els portàvem i prou. Quan vaig denunciar el mas, no hi trobaren res. Res de res! L’amo, un personatge tan sinistre com respectable, fins i tot va deixar caure que no faria cap denúncia oficial, ni demanaria danys i perjuïns, en consideració a la gravetat del meu cas.

—I els xiquets? —em preguntaràs tu. Desapareguts, perduts en la broma de la nit. Els noms de pila que jo coneixia, després de fer-los constar al sumari que va fer la bòfia, no els pogueren trobar. Els altres, pel que en sé, han desaparegut de la circulació, pagats, segurament, per les mateixes persones que els contractaren. Tot sembla que l’afer era més gros del que l’Andreu i jo mos pensàvem. Ell, l’Andreu, era el que estava més enganxat amb aquestes persones. El tenien ben agarrat. El seu secret, se l’ha endut a la tomba. I l’amant de l’Andreu? Han constatat que viatjava des de fa dos mesos per l’estranger. Un passaport perfectament falsificat, amb entrades i eixides d’Espanya a França, a Anglaterra, etc. Si tens diners, tot ho pots comprar! Tanmateix, em guarde un parell de trumfos a la màniga que, com pots comprendre, no et puc amostrar. La vigilància de la presó és forta i haig de dur molta cura perquè no se sàpiga.

Ara per ara, és tot el que et puc dir. Saps que t’estime i espere que sàpigues comprendre la meua situació desesperada i m’animes amb les teues sempre coratjoses cartes, del teu exili estant.

Pep

P. D.

Tu saps que jo mai haguera matat l’Andreu. Jo l’estimava, i com! A la presó, sent més encara la seua absència.

Pep «la Corea»