CARTA XLV D’Empar Iturbi a Aureli Santonja

New York/València, 25 de juny de 1976

Aureli:

Una postal i dues ratlles no es pot dir que sigui massa, però ja saps que a Na Lucrècia Borja, la meua amiga, i a mi no mos agrada escriure. Quina antigor, la carta! De més a més has de reconèixer que, ara que sóc un concertista famós, no pare en torreta. Sempre d’un Jet a un Boeing, d’un país a un altre. Fa quinze dies que vaig vindre de París, en el Concorde, via New York: vitat que fa torero? La gira per Boston, ja et contaré com són les marietes victorianes, n’hi ha per escriure un llibre de butxaca, i a l’oest, de fer un parell de concerts per a les vaques i els bous —i quins bous, mare! Per cert, que a Little Rock, ja saps com sóc, no vaig poder deixar de fer caure una llàgrima, bufar-me com un cep al fons d’un bar allargassat amb un taulell com una salsitxa i neons al sostre, en recordança de la nostra amiga Loreley, ànima bessona, sucre al cor, roses vermelles, i dir-li: «bye, bye, baby…!».

(…)

Tornar a casa, quin descans! He trobat les teues cartes, encara a la bústia, i les tinc esteses davant meu, ja et conteste, eh?

Tu ets, doncs, l’única persona a qui escric, però quan passe per Holanda, pense fer-te una visita. Xarrarem com abans, beurem i…

Bo, les coses han anat molt bé. El públic americà, diví: sols un xicotet incident. Estant a l’aeroport, esperant que la gate 14 mos donara l’eixida, veig arribar, perdent el lleu, dues dones, cabell ros de platí, carregades fins a les voretes de maletes i fardells i perdent els talons en la lliscadissa superfície de l’hall d’Orly. S’apropen. Noooooooooooo! Vaig ofegar un xisclet amb la punta dels dits per a no denotar o donar-ne indici. Nooooooooooo! Espaordida em lleve les ulleres, les rente amb una tovalloleta de paper, que diu amb lletres verdes Orly Aireport, i quan tire a ficar-me-les, ja les tinc damunt: Àcrata Lys i Anarquia Gadé. Passen pel meu costat i no em reconeixen. Respire: UUUUUFFFFFFFF!!!!!!!!! Dissimuladament em convertixc en una columna salomònica disposada a mantindre dalt del cap un gerro de Manises. Els altaveus diuen allò de: «Pesagers plis gate number fortin…» i d’un bot ja em trobe dins de la zona de no-ningú, a la Safety plena de botigues per a turistes desficiosos i que a mi m’encisen.

De la Safety estant puc veure la duana. De raspalló vigile nerviós.

Anarquia Gadé es presenta al duaner carregada de visó i amb el passaport a la boca. Darrere, Àcrata Lys, lluitant amb un caiman que duu d’una cadena. El caiman es resisteix —i Àcrata li diu:

—Caimana, mira que ets mala i roïna. Em faràs perdre l’avió, i… Caimana! Ai mala puta, ja m’has fet una «carrera».

Àcrata es fica nerviosa, el duaner, vermell, i jo, verd com un pàmpol. Suava per tots els porus; la saliva no m’empassava. Vaig pensar un desmai a lo Duquessa Anastàsia Nicolaevna, però temia caure a terra i com que tots estaven pendents d’elles, de segur que no havera cridat l’atenció gens ni miqueta i m’hagués trencat el ballador de l’anca. Ai Aureli, ací elles són l’atracció! Més que cridar-la, l’acaparaven, i tant! Al passaport, encara duien les fotos de quan eren mascles —és un dir— i el duaner no volia deixar-les passar.

—Mire franxute, que som mosatros i prou! Que li ho dic jo, o és que ací no hi ha llibertat?

—Caimana, reina, mossega-li a este frenxo porc que diu que no podem passar!

El duaner tot era dir:

—Se pa possible, se pa possible!

Anaren a consultar amb el que més manava i va sortir un tio amb nas com una albergínia, que va resoldre el problema.

—Vus etes valencianes? —els demanà.

Elles li contestaren:

—Mosatros transsexuals…, de Casablanca…

I no sé com, les deixaren passar, àdhuc el caiman.

Pujaren al Concorde i jo, darrere d’una assistenta, amagant-me. El cor em feia un PLAF! cruel i vaig haver de demanar aigua del Carme, que no tenien —ni tampoc de Lourdes—, i això em va fer pensar que el Concorde no era un avió seriós.

L’assistenta em donava aire amb un diari, que de segur era d’ahir, i encara no m’havia refet que ja les tinc darrere mateix, fregant-me el bescoll i despentinant-me el monyo, amb una cua de rabosa amb olor de naftalina.

Jo pensava: «Que no em vegen, Verge dels Desemparats! Que no em reconeguen, Mare de Déu d’Agres!».

Les emparitos a New York, i jo donant recitals per a la crème de la boeig-society, una gent tan seriosa… No, que m’afonen! De sobte sent que Àcrata Lys xiscla com si havera perdut la regla en un internat de senyoretes. Ja les tinc davant meu assenyalant-me amb el dit —sempre els he dit que és de molt mala educació— i llegint en veu alta el Variety:

—«De grit catalan pianist: Empar Iturbi».

—Te reconegueren…! Iuhuuuuuuu! El que és bo per a Tarradellas, és bo per a mosatras.

I vaig perdre el sentit. A voltes em despertava i sentia mormolar darrere:

—Si actua al Carni Holl…, hi hem d’anar. De segur que mos necessita…

I jo tornava a desmaiar-me.

Mos allotjàrem en el mateix hotel i m’ho contaren tot.

—Hem vingut a unes ponències sobre transsexualisme i lluita de classes…

I Àcrata Lys, que mai no s’assabenta de tot, li contestava:

—No sabia que si te feies transsex havies de tornar a costura!

—… unes teràpies de grup sobre transsexualisme i adaptació al medi ambient…

… i les jornades del transsexual en lluita!

Un programa carregat, puix que volien anar a desdejunar a Tiffany’s i dinar a casa de Carol Channing.

Vaig cridar Carol, una amiga per correspondència, i la vaig amenaçar que si no les segrestava, cridava Lucille Ball i li xarrava l’edat que tenia…, i més coses. Allò va ser prou per a ella. No hi ha com una bona amiga!

El concert va ésser un èxit. Artistes, diplomàtics, ambaixadors. El milloret de la societí, a excepció de Gina Lollobrígida, que la confongueren amb un travestí i no la deixaren passar.

Empar Iturbi