No temeu que vaja massa lluny: la mena raó ho impedeix, però, com sou vós qui la torbeu, no intenteu de cap de les maneres guarir-la.

Deixeu-me sentir els dolors de la meua ferida, he aconseguit convertir-los en plaers per a mi.

Sade, Correspondència

M’assemblava tant a la foto-robot de l’estrangulador del Grau que al diari d’aquest matí s’hi inseria que, acovardit, he estat a punt de lliurar-me a la policia.

Com mos pot fotre la màscara que mos perseguix! Qui pot suportar la seua pròpia presència diàriament sense voler canviar-la; fins i tot destruir-la? Atabalat el cor, llegia el reguitzell de morts que assaonen el pas de l’escanya-travestís trepitjadors de nits. Fins a quin punt estem poc segurs dels nostres actes, que patim els somnis dels altres.

Els night-clubs han sotmès a la consideració del governador civil un plec de descàrrecs, d’atemorits com es troben davant la idea de perdre la primera matèria del seu negoci.

Escanyar és un vell ofici, divinal especialització. El tir al travestí, un firagost d’insospitables conseqüències al cos social, que amputa els necessaris tumors letals que a la fi el reviscolen.

Qui coneix un cos que es mantinga en benaurança? Tanmateix, no trenqueu mai el caragol tendre que el fa mantindre el llos de l’equilibri.

(…)

Una literatura fragmentària que s’afona i es resisteix a caure en el buit, com aquest país meu, mediocre, i, tanmateix, resistent a les desfetes, perquè es nodreix d’elles.

La mediocritat condiciona el meu desig de llançada, de ferida de mort, d’atac suïcida.

Com era fosca nit! El soroll dels tubs d’escapament de les potents motos feia tremolar els vells ciments dels carrerons. Grinyolaren les llandes en fer les revoltes, tots quatre, com un grapat de fletxes. Volàvem i prou!

Capdavanter, amb una Kawasaqui negra i roja, lluents els cromats, i sorollós, derrapant i vinclant-se perillosament a cada corba, anava Lo Rat-penat, dirigint-nos amb l’agilitat d’un cow-boy pels deserts de Phoenix (Colorado).

Aviat arribàrem a l’ombrívol carrer, tan sols il·luminat per un trencat rètol groc, on encara es podia llegir, posant-hi un poc de fantasia: «SARAH’S». Una porta negra amb daurats al voltant mos separava del nostre objectiu.

Primer, parking de les motos. Punt i seguit. Amb la nerviositat dels neòfits, baixaren Micky i Johny, dos xicots de la banda del sud, complementaris com dos angles d’una mateixa figura geomètrica. L’un alt i l’altre gros o potser a l’inrevés, mai no he pogut distingir-los. Bo, l’un baixet, l’altre prim i llargarut com una agulla de campanar, i amb lois-conjunt, jupetí cenyit i curt i botes negres de cuir reblades i per dintre el vaquer, i un cinyell rematat amb una insígnia militar. El pit, l’un vellut i l’altre pelat i al descobert, ostentosament oberta la camisa i remarcant-se amb provocació, dues mamelles grosses i fortes, de gimnàs. Els ulls mig clucs, impertinents, la boca a punt de xiclet com en un meravellós anunci de coloraines de la televisió, el coll regirat, les mans a les butxaques i cames-obertes, retrepats sobre els talons de les dures botes. Ulls temptació de mans al desig, i la flor color papallona iridescent, que sols d’aqueixa manera s’acosta. Els paquets, cadascun, ben bé maleïdament col·locats i ressaltant per sobre les butxaques i creuant-les, un piu, el de Johny, curt i gros com un puny, el de Micky, prim i allargassat com un rast d’admiracions !!!!!!! que, en moure’s els collons, si el piu era a l’esquerra, a la dreta feien una bonica muntanyeta de pur batec i mos, un esmorzar prohibit de com s’apujaven, ells a soles, sense maquinària ni fils màgics. Aturats a la porta, mos miraven, a mi, a Lo Rat-penat i al Fèlix Trempat, ansiosos, remugant com dos bous embolats. Fèlix deixà tranquil·lament la màquina, li ficà el cavallet i es descapellà la bola blava i or a franges, que el coronava com un guerrer espacial, la nugà al manillar i tragué de l’alforja una cadena grossa i curta, sense deixar de tocar-se el piu, accionat que mai no abandonava, com un plaer que no s’interrompés, i que ell li trea, d’una manera mecànica ja, totes les possibilitats d’una palla ininterrompuda. El tros de pantaló que deixava albirar la mà, que el sacsejava amb morigeració, donava a entendre un mànec d’unes proporcions fora del comú. Curiosament, els collons, tots dos acomodats al mig del ràfec figurat de la bragueta, eren petits i tan clarament diferenciats, que algú pensaria que l’escrot era de setí. I pot ésser que així fóra! La singular malaltia del Fèlix feia invisible a tots els altres, encuriosits per la seua prepotència, uns ulls àrabs i negres com l’atzabeja. Ulls freds i tranquils que —qui ho pensaria!—, enfurits, arribaven en llampeguejar un vermell-robí d’una indescriptible bellesa.

Però, si hi ha qui en fa un ritu, de cadascuna de les accions més quotidianes, en aparença fútil, eixe és Lo Rat-penat. Nascut a Paterna, antic comandant de la desapareguda colla d’Alcapone i avui col·laborador inestimable de la guerrilla urbana. Quantes accions havíem ja mamprès junts d’uns mesos ençà. Cap d’elles no havia estat primmiradament ordida que no fos per tots dos a l’uníson i l’èxit i la impunitat foren les nostres condecoracions de guerra. No és fàcil, no, dir com era de magnífic, lliscadís, afilat com un llos de faca tallat a burí, el seu cos. La supèrbia i menyspreu del seu rostre. La màscara que el recobria, fins al punt d’haver esdevingut tan autèntica com necessària.

Primer, entràrem tots dos, Lo Rat-penat i jo. La gernació de marussos, garolejaven a petits xisclets de gafarrons engabiats. Mentre bevien, es desplomaven sense trellat al ritme d’una música tendríssima: «Es mi vida, es mi vida, que puedo hacer si ella me eligió. Es mi vida, es mi vida, no es un infierno, tampoco es un edén. Mi candor, mi poca edad te hacían emocionar y nos sentíamos volar. Y cuando el sol cambió de lugar sentí tu frialdad. Mi risa y mi llanto, la noche y la luz, nacen siempre de ti. Estoy bajo tu encanto, a veces me adulas o te olvidas de mí. Es mi vida, es mi vida, que puedo hacer si ella me eligió. Es mi vida, no es un infiero, tampoco es un edén…………».

L’embafador tuf del ghetto feia recular. Entraren, darrere nostre, el Micky i el Johny. Fèlix mirà al seu voltant amb indiferència i, sempre sens deixar de menejar-se-la, arribà fins al taulell. El silenci que es va esbandir, en adonar-se la gentada de la nostra presència, deixava sentir els bleixos entretallats d’aquelles gargamelles espaordides i el soroll d’un got en trencar-se, clac! Doncs ja hi érem tots dins del bar. En fer un gest imperceptible Johny i Micky, ambdós a l’uníson, cobriren la porta, tancant-la amb clau i pany. Els braços separats del cos. La mirada perduda. Després fou un llampec. Zas!, com una petaca al mig d’una mascletada irònica, prenent foc al castell d’artifici i crits de femellots atrapats a l’atzucac de la barbàrie.

Esvalotades, corrien. Les atrapàvem i les tiràvem en terra arrencant-los els pantalons. Corrien com anuncis ortopèdics de calçotets televisius, de samarretes acríliques, sense que en aquell precís moment la Rocío Jurado deixara de cantussejar: «Yo soy la bahía, tú eres el velero…». Micky, carregant-se’n al muscle una de petita, però lluitadora, i Fèlix al mig del club, impertèrrit a la cridadissa ensordidora, es fregava, sempre al mateix ritme, inflant-se-la com una bufa de porc, encara tendra de l’escorxador. I obrint-se el fermall, amb el gland envermellit de la trempera i d’haver forçat l’anell que escanya la junta, canviant-li de color, al siena, cada volta més torrat i ennegrit, color esclata-sang, per la forma, sí per la forma de palmito mig obert. I quan les proporcions semblen impossibles, desmesurades, com un fuet allargassat i tremolós, deu pensar que ja és hora i acostant-se a una marieta, qualsevulla, a l’epicentre del destrellat on corren i són acaçades, sense triar gaire, doblegant-ne una per la cintura, cargola al fogó, matemàticament, distretament, i veu com s’introduïx. I el forat s’eixampla miraculosament replegant-ne les vores, estratificant-se els plecs de l’anus, i, pels crits, que no estaria trencant-se? Potser que el muscle cedira fins al trenc? Al trenc? Impossible trencar la fibra, encara que la verga «dum-dum» cargole insensible i no s’ature fins al topall. Què estaran pensant? Fins al topall! Introduir-la, àdhuc trencar fibres i muscles si cal, treure budells, la bossa intestinal, per sentir la cançó: in-off. Una vella cançó: in-off, in-off, de calculada sonoritat salvatge, com una barreja de zum-zum reviscolador, bonior llisa d’entretalladures i carícies violentes, de coïssors gripals, zum-zum al batec i nacre i fregall de raspors dins del tub, l’esclata-sang, tendríssim a l’inici, i en contacte amb la suavitat del vellut, de les tripes, es distendix i es referma com un còdol, de dur, i s’obri amplíssim, inabastable i sacsejador impertinent que no té por de trobar amagatalls insondables i plaers ocults. I el Sarah’s era l’infern. Corregudes, crits, udols, sang. Sang roja esmunyint-se per les navalles lluents, cada vegada que en Fèlix, amb la mirada perduda en un més enllà de la infantesa, tallava els frenets com un carnisser. Oh, Verge dels Desemparats! Oh, Verge cruel de l’enculada i la desolació! Com vàrem gaudir la desraó d’aquells moments! Jo, dins d’aquella cinquantona, roig el rostre, tot trèmol, tot jo dins d’ell, patint en la seua carn el plaer de la brutalitat alliberadora. Mantin-te dret cavall de la follia, destret i mort a punt de vainilla batuda! Que ve! I cau. I el tast de la sang de les nafres de l’esquena, infligides pel regust del moment, ensalivar-les, carícies a la ferida que es mereix el dolor, si el dolor ha acomplit la punxada i la carn ha sentit i desitjat la ferida. Amb la carn tendra encara dins les ungles i la verga dins el cul, tota dins, no hi ha de sang que ature el plaer, ni udols ni patiments que compartir. Patiments barrejats en dolorós plaer de pell i refregada i urpes esquarterant i remugant les nafres. I com que plorava, ja esgotat del dolor com del plaer, li vaig dir a cau d’orella:

—Com t’has atrevit a romandre impassible, tancat i ferm a la presó de la intolerància, sense manifestar amb la més simple de les carasses el malestar de la teua desfeta? Vençut i tot, ets el vòrtex d’un maremot d’imprevisibles devastacions!

A Lo Rat-penat, allò que més li agradava era vore’ls embeinats en blancs calçotets. Els calçotets erotitzen la imaginació, com els moviments de natges encenen de llustrins els ulls. No hi ha diari més obscè que el cos que es xala i regalima en revinclar-se adelitat com la flor de jonc. Cap dictadura no ha pogut atallar la pornografia d’un tot de culs en estat d’excepció! I mai no els despullava del tot, sinó que els feia passar per davant dels seus ulls d’aquesta manera, i els agarrava fortament amb aqueixes mans de brou i els mossegava per tot el cos i els llepava per damunt de la roba interior, que deixava a la boca un gust d’ocean, suor d’aixella i entrecuix florit. I sempre per damunt de lo calçotet, trempar-los-la i acaronar-los-hi l’anguila que se’n surt per la gometa. I sembla que no li tenen por: «No és tan salvatge com els altres que colpegen amb tanta fúria», però s’enganyen, perquè una vegada els té, traient-se la titola discretament —com és tan vergonyós…—, els empiula per damunt sempre de la blanca interioritat i els lo cargola i els l’entra com una segona pell, com un preservatiu, dins del fogó, l’aspre cotó tibant, i, ell, forçant la marxa, per davant ben agarrat, com un canvi de marxes, avant!, avant!, que el dolor físic s’ha deixat de sentir, que tot és benaurança, que tot s’enfila per dreceres desconegudes, l’aparença del sexe, evanescent, desemmascarant la publicitat del desengany!

El Sarah’s envermellit fins al sostre. Micky i Johny desferen el mobiliari, mentre descargolaven a punt de piu orgànic les ignotes profunditats d’amagatalls fonyats del conscient, espaordides meues! Mai ningú no podrà donar raons prou encertades com ara. «Oh, Micky, flor fosca», dient-me:

—Eugeni, vas vore com la fragilitat i la força fan causa comuna per guanyar lo cel? —envoltat de vermelló per tot arreu!

La normalitat havia retornat, si es pot dir que alguna volta ha existit i si pot tornar, i fins i tot, retornar a aquell cenacle improvisat de l’amor públic i la passió ensangonada. Pertot arreu, sang. Sang caient per taules i cadires, regalimant de pius destrossats per les navalles de la fimosi improvisada. Sang que banyava mans i cares, cames i jeans. Estrepitosa sang. Escandalosa sang, i llàgrimes enrogides i escorregudes com caminets oberts en la pell, entre el matoll i genolls, i taques sangpreses a la regatera del cul i destrossades esquenes i llavis inflant-se de les bufetades i els mossos.

Sortirem del bar, pujant-nos els pantalons vaquers, estrenyent-nos el cinyell i col·locant-nos les boles metàl·liques, engegant la moto, partírem. Johny somriures, baixant el cap, mentre li petava —plam, plam!— la moto, deixà caure la frase lapidària, sentenciosa: «Avui mosatros hem estat àngels negres, tat que demà ho poden ésser ells?». I volant, deixà una estola de fum espessa en l’aire.

Tancàrem per fora la porta del club i ràpidament deixàrem l’ombrívol carreró amb un fiiiuuuuuuuuuuuuuuu! llarg, llarg……………………, al tub d’escapament.