CARTA XXXIV De Carles Besada a Aureli Santonja

Cullera, 1 d’abril de 1976

Aureli:

Ara, en primavera, anem, l’Àngel i jo, alguns caps de setmana a Cullera. És prou agradable. Les platges, desertes. Els gratacels, buits com construccions fantasmes. El mar, com una bassa d’oli.

Rutllàvem, doncs, cap a Cullera en el meu 2CV. com si anàrem en una gronsadora, quan de sobte l’Àngel em digué:

—Ahir morí mon pare. No, mentixc, fou despús-d’ahir. Se l’endugueren farà uns quinze dies a l’hospital i…, ja no vàrem tornar a vore’l…

Callà durant un parell de quilòmetres. Mos desviàrem pel camí del Far. Un mar de tarongers ofegant-nos de verd, sols trencat per bardisses d’el·lèbor florit als marges.

—Què sentires? Què sentires aquella nit quan…, t’ho digueren?

—No res. Una estranya sensació…, com un buit.

Ultrapassàrem els blocs d’apartaments i les platges buides i silencioses. El soroll del motor del cotxe. La seua mirada enigmàtica es clavava en la línia blanca que dividix la carretera. Sí, de vegades la mort sols és això: una estranya sensació…, un buit.

Connectà la ràdio: Ornella Vanoni plorava una bossa-nova tendra.

Li vaig passar el braç pel muscle i s’arrupí com un moix. Sentia com tremolava. Jo volia preguntar-li mil coses que encara desconeixia, però…, era com un tronc, com una paret de pedra viva. «Qui era? Què feia? On anava? En qui anava? M’estimava?». Tanmateix, era al meu costat i això hauria d’ésser prou per ara…

«… no ganas al intentar, el olvidarme…», callàvem, «… detalles tan pequeños de los dos, son cosas muy grandes para olvidar…, si otro hombre apareciera por tu ruta…». Amb els ulls clucs, l’Àngel semblava dormisquejar abandonat a la dolça cadència de la música i al rum-rum del cotxe. «… y esto te trajera recuerdos míos, la culpa es suya. El ruido enloquecedor de su auto será la causa obligada o algo así, inmediatamente tú vas a acordarte de mí». Estava pensant en mon pare, ell encara estava viu, quin absurd! Em sentia mal, amb oix, angoixat per aquell estrany complex de culpabilitat. Com em feia mal! «… yo sé que otro debe estar hablando a tu oído, palabras de amor como yo…». Potser que estiguera dormint. Li freguí dolçament la cara. No remugà. Com és d’agradable enxarxar els dits en el seu ros cabell! «… yo sé que mientras existamos recordaremos y que el tiempo transforma todo amor, en casi nada. Mas casi yo me olvido de un gran detalle. Un gran amor no va a morir así. Por eso, de vez en cuando, tú vas, vas a acordarte de mí. No ganas nada con inventar, el olvidarme. Durante mucho, mucho tiempo en tu vida, yo voy a vivir…, durante mucho, mucho…».

Deixàrem el cotxe i pujàrem els carrers empinats de cases blanques, que el sol del capvespre feia més lluents i irreals. Els geranis i les murcianes, penjats de les balconades, formaven com un envelat sorprenent que, a mida que els carrers de la vella Cullera estretien, semblava una xarxa amorosa de flors i fosca.

La casa feia olor de tancat. Els mobles semblaven vells fantasmes coberts amb llençols blancs. La figuera apuntava algunes fulles, daurades, al fons del menjador, per la finestra que dóna al pati. L’Àngel s’havia endormiscat i, sense moure res, ens gitàrem al gran llit dels meus pares. El mire dormir. La nit va passant de franc, mentre la llum del ciri tremola al meu voltant amb un balandreig dolorós.

Estès al meu costat, nu, el sent dormir per cada porus del seu cos. L’ampla esquena, apujant-se i abaixant-se al ritme del seu cor. Com si hagués fet un pacte diabòlic amb la flama tremolosa, ell, dormint, fa de la seua placidesa un repte a l’equilibri, perllongant, en el somni, una inacabada benaurança, ordenador de l’harmonia, surant ingràvid en l’espai del desig mai del tot no assaciat. Al seu costat, mai no puc dormir. Sempre aqueixa maleïda sensació de pèrdua. Com una ombra xinesa, es projecta al mur esquarterat la silueta del seu cos en repòs i jo, amb lo dit, vaig acaronant-li el contorn, retallant-lo amb delicadesa, des del front, relleu avall, fins a la barbeta aspra. L’anou, accident geogràfic, i ja, sense aturar-me, fins al pit. Un immens descens al pla turbulent de la seua panxa. De sobte una bufada d’aire, misteriosament, apagà l’espelma, projector improvisat del meu amor.

Davant de l’Àngel, sempre em trobe moridor. Pendent del seu allunyament, esmunyedís com una anguila. Desconec la manera de retindre’l, zelós del seu somni, del seu secret…

O és, potser, Aureli, que no tinga cap secret? Simplement, que siga un nen en mig d’adults. Tota una provocació per a mosatros, que tot volem estripar-ho.

Respecte a la pel·lícula de què et parlava en la carta anterior, tot escomença a funcionar. Ja tenim els diners i la setmana que ve, farem les primeres preses. Crec que pot ésser un èxit! M’agradaria tindre-la acabada per al Festival de Sant Sebastià.

Una abraçada des de Cullera, del teu amic:

Carles Besada