CARTA XXVII De Vicent Montsomni a Aureli Santonja

València, 8 de febrer de 1975

Aureli:

Em trobe confinat a la soledat del meu llit. Fa dies que no n’ixc. Pensaràs que m’estic tornant boig, pot ser!, però, cada dia em negue a eixir-ne. No puc suportar l’enfrontament amb la llum del dia, amb la gent que em mira pel carrer i m’acovardix cada volta més.

Fins ara, el meu somni anava per la bona drecera, però, a poc a poc, les relacions amb aquell matrimoni s’han anat enterbolint. Ella voldria assassinar-me a ganivetades cada vegada que em veu amb el seu marit —seu?—, atrafegats per tota la casa. En qualsevol estrany lloc fotent-nos carícies i juraments secrets d’eternitat en veu baixa. Emperò, ella, omnipresent; i com que té l’orella calenta, sent, encara que només siga trossets de conversa, paraules soltes, em mira de fit a fit, sordament, i es nega a ser reduïda a mestressa congelada, com un lluç, al frigorífic de la cuina i a la soledat del sofà-llit.

Com m’he enamorat d’aquest marit benestant! A cada somni que passa, el tinc clavat més a dins, si és que això és possible!

Quantes nits he arribat tard al sopar del meu somni i ells dos m’esperaven asseguts a taula; braços creuats, ella —i ja suposaràs quina cara de pocs amics—, tot somriure, ell.

Va ser la darrera nit, sí, anit!, quan ella —sempre ella!—, trencant la tranquil·litat nerviosa que l’educació imposa en aquests casos, intentà rebel·lar-se.

Tan despreocupat com estava jo, enlluernat pels seus ulls, —quins ulls!—, quan ella amollà la frase fatídica:

—Jo tinc un contracte amb el meu home i la llei em protegix. En tens tu un altre?

El silenci va trencar un got de duralex, com un infart de miocardi al cor del vidre.

Voldria haver despertat, però llavors estava enganxat a la sènia d’aquella relació. Sols podia rondinar paraules malsonants que ningú no sentia, que ningú no volia sentir.

De qualsevol manera, el mal ja era fet. L’un davant de l’altre, jo assegut, ella dempeus mirant-me irada, però segura; com l’escena de La violetera en què Sarita, asseguda a taula d’un gran restaurant de fi de segle, mira de gaidó, per entre la reixa suau del tapabrutes que es despenja de la vora estant de la pamela violàcia, quan li és presentada l’Anita Mariscal, Marquesa de molt de tronío d’un Madrid «realista», però enamorada i dona, tota abillada de groc, que és el color de l’enveja, i Raf Vallone diu:

—Anita, le presento a la señorita Soledad.

I ella, maliciosament, clavant els ulls equidistants de l’infinit i la indiferència, li contesta:

—Yo no veo a ninguna señorita…

L’Anita, donant mitja volta, alça els muscles i fot el camp, però jo…, vaig haver de mossegar-me els llavis, silenciosament, i…, ja suposaràs que la senyoreta era jo…, i el plany es va reduir a una coïtja que em cremava les parpelles i m’envermellia les galtes al foc de l’odi.

El marit, el que tots dos compartim, abaixà aleshores la mirada, entossinat de vergonya, mentre engolia covard la sopa amb escudella, a petits glopets. Sord. Indiferent…

Tanmateix, en aquell moment, ho sabíem tots dos. Una dona, com una marieta, no és autosuficient. Aquesta és llur tragèdia! Desvergades, necessitades, patixen l’esclavatge de l’home violador de consentiments.

Mos miràrem en silenci còmplice.

Humits els ulls pel reconeixement.

Cara a cara.

¡De mujer a mujer!

Dones i marietes estan marcades amb la flor de Lys reial que les distingix com una nafra indeleble al muscle de la societat.

Ambdues són reines sense país ni pàtria ni senyera.

No hi ha mort que rente el seu desig de venjança!

Ferides al llit de l’amor, llurs culs destronats esperant la darrera investida. L’amor les fa culpables!

De primer, no sabia què fer. Era al meu somni, però, fins quin punt n’era l’amo? Com que no podia fer-ne res? Immobilitzat a la cadira, presenciava espaordit el quadre, la invasió del meu somni d’un càncer anorreador. Em negava, puix m’assistien els meus drets, a demetre el meu imperi òrfic, la meua tirania.

Prou! Havia de cridar prou!, i trencaria l’encís. «P-R-O-U!», pensava, i les lletres nedaven en cercles resistint-se a formar la paraula. La paraula que s’estimava més somorgollar-se al vertigen que no pas a la vigília, a la tranquil·litat del cos que se sap realitat en la seua consistència tàctil.

Realitat?

Consistència?

Quin dia romandré enganxat a l’interstici d’ambdues realitats sens poder eixir-me’n?

Hi ha un Nirvana per a aquell que voldria viure recollit en el suport de la placenta eròtica?

Cruïlla del místic i de l’exiliat interior.

Com mos reconeixem aquells que som massa orgullosos per al perdó.

Massa covards per a viure assenyats per la vida.

L’oralitat, aquest és el nostre secret!

Vicent Montsomni