CARTA XI De Lulú Bon a Aureli Santonja

El Puig, 28 de setembre de 1975

«Fill your heart and love today» li dia la Juke-box a la Cagarnera d’Aldaia, i ella, como un río de coplas, li va engegar la llumeneta roja què dóna pas a la maquinària secreta que duu dins. Algunes marietes de més a prop s’esvalotaren, potser dues d’elles caigueren a terra de pressa com fugien o, com la Gilda del Perelló, estreta i embotinada dins d’un vestit de crêp de chiné llis, color verd gespa, i cenyit a la cintura amb tres plecs i una flor negra, que va perdre un tacó i la pitillera d’or maché que li va regalar sa mare quan la ficaren de llarg, al ball de les debutants al Club Nàutic, però no res comparat a l’esgarró de Momy Von Kane, la teutona, a la cua d’organdí voladís, que arrossegava per terra amb sofrida indiferència: «Marussos, marussos», cridava, sense respirar, i amb la llengua d’astral que té! Riallera —ha, ha, ha, ha!— la Papallona Cançonera s’agarrava la panxa greixosa i va perdre una cella postissa dins d’un got de whisky. Es va fer un rogle. La Simplement Elèctrica es despenjà amb un paquet-pur-cotó-en-pèl. «De donde saca pa tanto como destaca», li cantava la Papallona Cançonera i alenava més que un porc, i les rialles ni feren moure Virgo Prudens, que dins d’un cargol marí, com la clòtxina de Venus Imperial —quines ínfules!—, elevada en l’aire un metre i escaig, dormia impertèrrita, beneïda, Virgo, envoltada d’un somni espès i una cortina transparent de cristalls que polaritzaven la llum ambreïna en mil cuquets dringadissos. Ni el rebombori de la festa. Ni els crits. Com que hagueren de cridar la força pública per traure-la del llit, no fóra que haguera comès una atzagaiada. No es pot dormir tranquil·la, deia Aleixandra del Llac, pendent de la caiguda d’una flor. Un mar de plomes i la Cagarnera, erre que erre amb Lola Clavijo. Massa tard! Un soroll colossal. BROUMMMM!! Dues marietes caigueren desmaiades, damunt, gràcies al cel!, de sengles canapès de randa, en el moment just que la veu esfereïdora de la Juke-box, totalment descontrolada, envaïa el saló de recepcions, artesonat d’or, reproducció del unió de la Generalitat —quina valenciania!—, i les parets, encant de lo prohibit, repussades d’ambre gris, i recamades per sobre el setí color mel, de maragdes que lluïen no tant com la silvana frescor d’un «Juró amarme un hombre sin miedo a la muerte…».

Un bon desmai a temps és una doble victòria, refrany que totes coneixíem, el que motivà que mancaren seients, sofàs, canapès, tus-i-jo, i catifes datchas per arreplegar l’estesa d’argonautes del desesper i la caiguda artística.

La guerra potser ja havia escomençat, i ningú no podria aturar-la. Sols els nàufrags arribarien a taula, que, parada amb un mantell de vichí blanc maculat i coberteria de platí i bonica alpaca, sobrepassava, en menges i queviures, les possibilitats d’una descripció ajustada.

Però, qui podia pensar a menjar? Totes! Per a la fi de festa i discurs de cloenda, totes mos havíem disfressat, i Polola Pérez, una marieta que havia eixit als diaris anunciant un cosmètic interminable, pel qual totes li dèiem la «Marieta Còsmica», es va disfressar de plàstic lluent com si es tractara d’una intergalàctica Dale Arden en Mongo perseguida per bellíssims homes-ratpenats, però de debò semblava un bus. La «F.A.C.» tancà el pany de la porta i, girant-se d’esquena al gran mirall que corona el menjador-saló de reunions, es dirigí a la concurrència d’aquesta manera:

—Minyones, boniquetes marietes de totes les contrades del País Valencià. Aquest aplec de marussos sols es pot comparar, per la concurrència i l’èxit assolit, a l’aplec de geperudetes de l’any passat a Lourdes. La unió fa la força! Una força delicadament divinal. Totes plegades som més que l’exèrcit de l’aire, som… —i ho digui—, més que una ploma gegant ultrapassant les fronteres de la llibertat.

Aplaudiments, una remor de sospirs d’admiració i una pluja de plomes blanques i entreverades, com a colofó del petit, però substanciós, discurs.

I això, crec, fou enguany l’aplec al Puig, ja que la Loli va donar per tancat l’any conciliar de marussos del País i totes mig mortes ixquérem de la gran mansió, segures d’haver guanyat, si no una guerra, sí una batalla important.

Una llarga filera de cotxes, a la cruïlla de l’autopista de Puçol, esbargint-se, cadascuna al seu poble. Adéus, petons i ganes de tornar a vore’s, el pròxim any.

Lulú