CARTA XXII De Carles Besada a Aureli Santonja

València, 20 de desembre de 1975

Estimat Aureli:

El matí que vaig obrir el diari per la secció d’espectacles i vaig vore aquell anunci de la temporada d’òperes i concerts al Teatre Principal, crec que el cor se’m va esvalotar i per un moment pensí que se me n’eixiria. Si li agradaven els concerts de música clàssica, si aquell xic que vaig conèixer al concert de Mozart li agradaven les òperes, pot ser que els hi trobara de nou. «Però, hi serà al corrent? Viurà a València?». Com el trobaria entre aquell xaloc de gent que s’hi aplegaria? El primer dia d’òpera, hi aní abans d’hora i vaig romandre a la porta del teatre, impacient, intentant albirar el seu rostre entre la gent que hi arribava.

Finalment, quan ja havia perdut les esperances, el vaig vore aparèixer, agarrat del braç d’una dona gran, potser sa mare. En passar pel meu costat, em mirà maliciosament, fent-me un senyal amb l’ull perquè el seguira. Entràrem al pati de butaques, ple de gom a gom, i mentre ells dos anaven fins a les butaques d’orquestra, Jo vaig romandre al passadís, nerviós, sense saber què fer. Una mà sorgí d’entre la gent i la dona que anava amb el xic va seure a l’única butaca buida del saló. El xicot féu mitja volta, passadís amunt. Em sobrepassà. S’apagaren els llums. Es girà i, fent-me un imperceptible senyal amb el cap, pujà cap al galliner. Pujàrem, doncs, escales amunt fins al darrer pis. Ell davant. Jo darrere. Tanmateix com la nostra relació. Un seguici interminable pel pentagrama del melodrama més provocador i inquietant.

El galliner era totalment buit. Em sentia com el fantasma de l’òpera, amarat de suor, misteriosament lasciu i enamorat, perseguint-lo. Va asseure’s al lloc més fosc i jo al seu costat. Em mirà i el vaig correspondre. Somrient, posà el daurat cap sobre el meu muscle i, mentre tancava els ulls verdencs com maragdes, va començar l’òpera.

De bell nou mos trobàvem junts, envoltats pertot arreu d’onades de música que mos descobria, com una llum que s’encén intermitentment, el semàfor taronja dels nostres cossos. Amb la suavitat del vellut, els genolls toparen i la seua mà em pujà per la cama fins a introduir-se en l’entrecuix. Jugava amb el fermall de la cremallera, deixant caure delicadament el pomell de sa mà dessobre, transmetent la calidesa a través del pantaló. En veu baixeta, li vaig preguntar el seu nom, però no soltà pruna, i acostant els seus llavis als meus, em va emmudir. Els llavis s’oprimiren contra els meus i s’introduïren replenant-me tota la boca. Els vaig engolir sucosos, com una sangonera delerosa, fent-li mal, i em mossegà l’orella. Mos miràrem divertits i fou en aquell moment que em xiuxiuejà el seu nom: «Àngel, em diuen Àngel Donat», i s’abraçà, estrenyent-se molt fort, arrupit tan afectuosament… Descordà la bragueta, clavant-me mà fins allà dins. Perfilava el meu sexe per damunt damunt del calçotet, agarrant-lo amb la mà plena i el repastava una i altra vegada fins que va sortir-se’n. Llavors abaixà el cap i se l’introduí a la boca, llepant-lo, desflorant-lo, deixant que s’esmunyira la saliva o eixugant-lo amb xuscladetes tan profundes, que tot ell se n’anava darrere i em feia alenar descompassadament, a boca plena, com si em mancara l’aire per respirar. «Uf», vaig dir jo, i em mossegà amb tanta fúria la punta del capoll, que vaig xillar, ressonant en tot el teatre esfereïdorament. Els violins es miraren atònits. El director d’orquestra es girà imperceptiblement. Tristany es mossegà el llavi mentre tancava el puny, enfurit, i u del pati de butaques va fer un xiu-xiu i tot va tornar a la normalitat de l’òpera. L’Àngel no s’aturà. Un parell de xumades més així em van impossibilitar d’aguantar-me per més temps i introduint-li les mans pel pantaló, agarrant-me al seu tou cul, li vaig amollar en tota la gola l’escorreguda que ell es tragà sense deixar gota. S’alçà, mirant-me rialler, dementre es repassava els llavis amb la llengua infantilment. Mos besàrem i, en introduir-li la llengua, vaig tastar el regust de la meua pròpia llet. Esgotat, vaig estendre’m sobre el banc corregut del galliner i l’Àngel, pegant-me mitja volta, m’abaixà els pantalons i es pujà al damunt, clavant-la fins l’arrel, d’un colp precís. La secció de corda, com si fora una pessigollada nerviosa, puntejava el nostre plaer. Tristany i Isolda es miraven com si s’hagueren pillat en falta en uns vàters públics i pensaven de consultar un advocat per tal de divorciar-se. L’un cridant-li a l’altre desesperadament, el visó, o potser les joies, i impedien així que s’oïren els nostres panteixos, cada vegada que el sentia dintre meu remoure’s, llançant-se a fons o traient-la. Semblava que m’arribara fins a la panxa, puix sentia un regustet al baix ventre que pujava per l’engonal i em pessigava i a la volta m’ofegava com si hi tinguera un pes. I també em coïa quan remenava enfollit el cul perquè hi entrara més. I com em mossegava l’orella, l’Àngel, i em repassava l’esquena amb la llengua fent-me xuplons i ensalivant-me el bescoll! I com mormolava malícies: «Ara? La sents més ara? Més a dins? Mou-te! Així? Què, et dóna gust?». I jo, ni parlar podia, entretallat el respir, alenant com un porc, bleixant baixet perquè no mos sentiren. Tristany i Isolda criden el final del seu tràgic amor. Isolda es mor i mosatros panteixem d’esquena al fat que els separa per sempre més. Sent que cargola amb més força i descarrega, reixinxolant-se com una llança a pressió, la llet calenta i em múic de gust. Mos morim de gust tots dos. Tant, que rodolem pel banc a terra i arrosseguem amb mosatros la resta dels bancs que trobem al pas, que són gairebé tots, amb un soroll tan gran que l’orquestra s’atura de colp. Silenci. Tristany torna a mirar la general i maleixc, puny en alt, amb ràbia. Isolda, moridora d’amor, obri els ulls i es desmaia. La gent, dempeus, escarotada pel rebombori, xiscla i xiula tant i tant que, mosatros, magolats, nus i encara entreteixits, l’un dins l’altre, no podent amagar les rialles, mos pugem els pantalons, baixem les escales del Teatre Principal i miraculosament guanyem la sortida.

Aureli, vitat que som molt atrevits? A qui se li acudix? Crec que sols a mosatros! Però, no diuen que el teatre és l’escenari de la vida? …la trobada en escena de dues manifestacions apassionades, de dos centres vivents, de dos magnetismes nerviosos és alguna cosa tan completa, tan vertadera, fins i tot tan decisiva, com la trobada en la vida de dues epidèmies en un estupre sense demà. Post, això mateix!

Carles Besada