CARTA L De Lulú Bon a Aureli Santonja

València, 8 d’agost de 1976

Aureli:

Que és una xafardera de mil dimonis, la Nanci la Nit, i una menjafigues, i una embolicadora, i una pastrana, ningú no ho nega, ben cert! Tanmateix, que fa el ganxet tunisenc, el punt de «carranc» amb cabdells tipus nuvole i àdhuc es desenvolupa en els lligues nitaires de carrer, millor que ella, això, això, ho sap fins el llumener de l’albada! I graciosa, a manta! Més, més…, que Mina quan cantava «Tintarella di Luna», perquè la darrera de la Nanci amb el palmito, no té preu! Però, aquest lligue ha tingut funestes conseqüències. Fixa’t, que mos ha eixit amb el destrellat del matrimoni. Sí, com ho sents! Vol casar-se i, a més, a corre-cuita, lo mateixet que si es casara de penalty.

Nanci ja no és una xiqueta. Que deu tindre els seus bons… —mai no són bons els anys—, trenta-huit o trenta-nou, encara que ella en confesse trenta de complidets. Així és que, en arribar a aquesta edat, totes es pregunten, cada vegada amb més insistència i tristura, si no és hora de formar una llar, de deixar l’avantguarda de l’amor i pensar en el pervindre, en la seguretat d’una estimança sòlida, d’un home per a tota la vida. En fi, d’un home protector i serè que mos calfe amb la seua prepotença les nits dels llargs hiverns. Això es veia vindre de lluny. Una papallona autòctona enlluernada pel parany de la seguretat, la fidelitat, el desencant i la por. L’ocàs de les sirenes! Deserció, tens nom de dona!

Quan m’ho va contar, em vaig pixar de riure, però allò no era més que una deseixida, genial com ella, i mai no se’m va acudir que tinguera tan funestes conseqüències.

Fixa’t que s’atura un aiga de pel·lícula americana dels anys cinquanta, com aquell cadillac de la Gina en Anna de Brooklyn, i una veu forta i viril la crida:

—Escolta…

—És a una servidora? —I pensa: «Ai mare, quina veu, si és d’un mascle d’aquells que ja no en queden!». I es gira i li contesta displicent—: Què vols, rei?

I el mascle, entreobrint la porteta del seu costat, li amolla:

—Vols pujar?

—És clar!

Ella se’l mira i pensa: «Ai mare de Déu, quins ulls…, quins cinquanta anys més ben duts…», i com un kamikace, es llança dins del cotxe.

—On vols que et duga? —pregunta ell.

Nanci la Nit no ho va poder resistir per més temps, i pensant-se que era Marlene Dietrich a Capricho Imperial, va obrir un palmito blanc de randa i li digué aventant-se pícarament, però amb decisió:

—Als bous, si us plau!

Ara, els amics, quan la veuen passar tan altiva com una reina, al costat del seu futur marit, comenten maliciosament en veu alta:

—¡Mira, es la Luján, y fumando!

I diu que es casa!

Ara, va pel carrer, com una senyorassa, tan tesa i estirada que ningú no es creuria que, desesperaeta, un bon dia va perdre la raó en un dir Jesús i cridava: «Vull casar-me, casar-me d’una per totes, i de Manola, al Cáliz de la Seu, com ma mare!».

Vam haver de dissuadir-la per la força. La lligàrem a una cadira, mentre plorava com una nina de cartró. El seu deliri de grandesa i no la deixava viure.

Plorava i plorava:

—No vull romandre fadrina!

Com fa mal la soledat!

Com fa mal la vellea!

Com fa mal aquesta vida!

Xic, escriu!

Lulú