19 hores 27 minuts

Els ulls de la Cinta brillaven.

Però ja no de por o a causa de l’impacte del que havia passat.

—Què fem? —trencà el silenci en Màxim.

—Jo me’n vaig a l’hospital —va dir l’Eloi.

Ja no havia de córrer, ni fugir de res, ni perseguir cap utopia. Només tornar.

—Anem-hi tots —proposà la Cinta.

El seu to els va cridar l’atenció, i en mirar-la s’adonaren que a la cara hi tenia un somriure d’esperança. No l’entengueren fins que allargà la mà dreta, oberta, i els va ensenyar una cosa.

—Li degué caure mentre corria —fou el seu únic comentari.

Al palmell de la mà hi havia una pastilla, blanca, amb una mitja lluna en relleu inserida a la superfície.