10 hores 23 minuts

L’Eloi va tenir sort. No hagué de trucar des de l’intèrfon. Un home que duia un nen agafat per la mà va sortir del portal, i ell s’esmunyí a dins sense esperar. Ni tan sols va esperar l’ascensor. Al capdavall eren tres pisos. Els pujà corrent, empassant-se els esglaons de dos en dos, i s’aturà davant la porta prou temps per reprendre alè. Tot seguit va trucar.

La Júlia li obrí la porta. La coneixia. Era una preciositat de catorze anys, de les que faria estralls quan es formés una mica més, si és que ja no en feia ara. Rossa, amb pits petits i punxeguts, ulls grisos, cames llargues que ella feia ressaltar amb minifaldilles ajustades en forma de tub…

—Caram —li va somriure—. Quina sorpresa. Com va això?

—Bé —mentí—. Que hi ha en Raül?

Va semblar que la pregunta sorprenia la seva germana.

—Que és un acudit? —va somriure—. Entra.

—No, tinc pressa.

Ella no dissimulà el seu disgust.

—Que no el coneixes, en Raül? El cap de setmana no es deixa caure a casa. Per què hauria de ser aquí un dissabte al matí si hi ha after hours?

—Saps on el podria trobar?

—No és dels qui em diu on va, ni tampoc dels qui fan gaires plans abans de res. Si tu no ho saps, jo encara menys. Per què el busques?

—Necessito una informació urgent.

—Doncs fins dilluns…

Com que es va adonar que ella encara es pensava que era una excusa, es donà per vençut definitivament.

—Molt bé, gràcies.

La Júlia va arronsar les espatlles.

—Estic sola —li digué—. I avorrida.

—I jo tinc exàmens.

Ja era a l’escala.

La germana d’en Raül va tancar la porta, i l’Eloi no tingué temps d’acomiadar-se’n.