7 hores 10 minuts

Tot i que el sol amb prou feines acabava de despuntar més enllà de la ciutat, la dona ja estava llevada, com cada matí, per habitud. I a més, era prop del telèfon, a la cuina, preparant-se el primer cafè. Per això va poder agafar l’auricular abans que el timbre despertés tota la casa.

No li agradaven les trucades intempestives. L’última havia estat per dir-li allò de la seva mare.

—Sí? —s’aguantà la respiració.

—Senyora Sanz?

—Qui truca?

—Sóc la Cinta, l’amiga de la Loreto.

—La Cinta? Però, filla, no saps quina hora és?

—És que ha passat una cosa i crec que la Loreto hauria de saber-ho.

—Està dormint.

—És una cosa… important, senyora.

—Pot ser tan important com vulguis; però tenint en compte el seu estat, no penso robar-li ni un minut de son. Digue’m el que sigui, que quan es desperti li ho diré jo.

Hi va haver una pausa a l’altra banda del fil telefònic.

—És que… —vacil·là la Cinta.

—Què ha passat?

—Es tracta de la Lluciana —va sospirar finalment la Cinta—. Som a l’hospital, al Clínic.

—Déu meu! Un accident?

—No, no, senyora. Se li ha assentat malament alguna cosa.

—I vols que la Loreto hi vagi en l’estat en què es troba?

—Jo només he pensat que ho havia de saber.

—Què ha pres?

—Alguna cosa, una… pastilla.

—Drogues?

—No exactament… Bé, no sé com dir-li-ho —se la notava nerviosa i amb ganes d’acabar com més aviat millor—. Li dirà el que ha passat quan es desperti?

—Sí, és clar —la dona tancà els ulls.

—Com està ella?

—Fa dos dies que es troba millor.

—Menja?

—Ho intenta.

—Molt bé. Gràcies, senyora Sanz —es va acomiadar la Cinta.

Quan va penjar, la mare de la Loreto encara tenia l’auricular a la mà.