19 hores 21 minuts

La Loreto obrí la porta de casa seva. No va haver de cridar. A l’instant, la mare sortí de la sala per anar a trobar-la.

—Com està la Lluciana?

—Vol viure —va dir ella suaument.

—Però… —semblà que la dona no havia entès el significat de les seves paraules.

—Mama.

La va abraçar amb força, tot i la seva debilitat. Darrere d’elles hi havia el pare, que tampoc no semblava que entengués el que passava.

—Loreto, què et passa? —volgué saber la seva mare.

—Estic malalta, mama, però em vull curar.

Era la primera vegada que ho deia en veu alta. Els psiquiatres li ho havien dit una pila de vegades: tot depenia del fet que ella acceptés la malaltia. Aquest era el primer pas.

—Loreto…

—Jo també vull viure —va sospirar la seva filla—. Ajudeu-me, sisplau.

Com que continuaven abraçades, la dona no va poder veure-li la cara, inundada d’una pau dolorosa i ferma alhora. El seu pare, en canvi, la veié. I va abraçar-les.

Aleshores la Loreto tancà els ulls, i la seva ment va tornar al costat de la Lluciana.

Lliure.

La seva veu encara hi era.