9 hores 30 minuts

Van entrar tots dos a la sala, i en veure’ls, en Marià Zapata es posà dret. Va ser ell qui els allargà la mà en primer lloc.

—Senyors Salas?

Primer de tot va estrènyer la mà a ella, fent una lleugera inclinació. Després a ell. Tot seguit els ensenyà la credencial de premsa.

L’Ester Salas el va mirar sense acabar d’entendre-ho.

—Com està la seva filla Lluciana? —es va interessar el periodista.

—En… coma —articulà en Lluís Salas.

—Sí, ja ho sé. Volia dir si hi ha hagut cap canvi —va aclarir en Marià Zapata.

—No, diuen que encara és… aviat.

—Sàpiguen que em sap molt greu. Aquestes coses et regiren l’estómac.

—Que escriurà res sobre la nostra filla? —vacil·là el pare de la Lluciana.

—Cal que ho faci.

—Perquè és notícia?

—És alguna cosa més que això, senyor Salas —va mirar de mostrar-se tan sincer com va poder, i en el fons ho era—. Quan passen aquestes coses, la desgràcia d’una persona acostuma a comportar la salvació d’unes altres.

—No l’entenc —xiuxiuejà la dona.

—Un cas com el de la Lluciana alerta els altres, possibles víctimes i pares —li va aclarir el seu marit.

—És ben bé així —corroborà el periodista—. És per això que vull parlar amb vostès, saber més coses de la seva filla, demanar-los que m’expliquin com era, que me’n donin alguna fotografia.

—Senyor…

—Zapata, Marià Zapata —els va recordar.

—Senyor Zapata —continuà en Lluís Salas—. Ara mateix no tenim ganes de cap altra cosa que no sigui estar al costat d’ella, m’entén? Potser demà, o demà passat… No ho sé…

—Aquesta nit, centenars de nois i noies prendran la mateixa porqueria que ha fet caure la Lluciana en l’estat en què es troba, senyor Salas —va insistir ell.

—Tot això acaba de passar. Encara… —balbucejà l’Ester Salas.

—Li ho prego, senyor Zapata —va demanar en Lluís Salas.

—Podria fer una fotografia, a la Lluciana?

—No!

Fou gairebé un crit. Els dos homes la van mirar.

—Senyora, aquesta imatge…

—No vull que ningú la vegi així, per l’amor de Déu!

Tot l’horror del món tenyia les seves faccions. El periodista hi va saber veure una negativa tancada.

—D’acord, senyora —es resignà—. Ho sento.

I va tornar a allargar-los la mà, disposat a anar-se’n.