9 hores

La Loreto va treure el cap per la porta de la cuina, amb la son encara enganxada a les parpelles. Com cada matí durant els últims dies, la seva mare la contemplà tot buscant-li la naturalitat en els gestos i la indiferència en la mirada. Però també com cada matí, li va costar molt fer-ho. Malgrat la camisa de dormir, que li arribava fins una mica més amunt dels genolls, la primor de la seva filla era tan evident que continuava horroritzant-la. Els braços i les cames eren simples ossos, amb tot just uns grams de carn que lluitaven encara amb fermesa per sobreviure. Ja no tenia pits. Però el pitjor continuava sent la cara, neulida, plena d’angles perquè no hi havia res més que pell.

A vegades li era difícil reconèixer-la.

Havia estat tan bonica.

Tan…

—Hola, mama. Bon dia.

—Bon dia, reina.

—He dormit dotze hores, no?

—Sí, Déu n’hi do. Com te trobes?

—Oh, molt bé.

Li va fer la pregunta que li feia tanta por, però que havia de formular per donar aparença de normalitat quotidiana. La pregunta que li causava tanta angoixa tres vegades al dia. I no pas perquè ella hagués de rebutjar-la.

—Vols esmorzar?

Es va trobar amb la mirada de la seva filla.

—Uns quants cereals, amb llet.

—Te’ls preparo jo?

—No, ja ho faré jo mateixa, gràcies. Vaig a rentar-me.

La va veure sortir i es recolzà a la taula. Fet i fet, l’important ja no era solament que mengés alguna cosa sense demostrar gola o ansietat, sinó que no ho vomités després.

Aquesta era la clau.

D’algun lloc de si mateixa va obtenir les forces que li permetessin tirar endavant. Ella també estava com la seva filla: no tenia més que la pell i l’os de la seva resistència. Però els metges, els psiquiatres i els altres no paraven de repetir-li que havia de fer el cor fort.

Si ella claudicava, la Loreto es perdria definitivament.

De sobte es recordà de la trucada telefònica.

Va pensar que no li’n diria res; però, de totes maneres, ella trucaria tard o d’hora als seus amics. Així doncs…

—Loreto!

Anà darrere seu. Ja era al bany. Va trucar a la porta i va entrar-hi gairebé a continuació. La seva filla es tapà sobtadament el cos amb la tovallola. Però n’hi hagué prou amb una fracció de segon perquè ella la pogués veure nua. Gairebé va haver d’ofegar un crit de pànic i dolor.

Els presoners dels camps d’extermini nazis no tenien pas un aspecte pitjor.

—Mama! —cridà la Loreto.

—Ho… sento, filla —va mirar de dominar-se amb penes i treballs—. És que li ha passat una cosa a la Lluciana i…

La Loreto s’oblidà de la interrupció.

—Què passa? —es va alarmar.

—L’han portada al Clínic. Es veu que aquesta nit ha pres alguna cosa, una mena de droga.

—Oh, no! —el rostre de la noia es transformà—. Està bé?

—No ho sé. Han trucat de bon matí, tot just quan clarejava.

—Per què no m’has despertat?

—Vinga, filla, què volies que fes?

—Haig d’anar-hi —va dir la Loreto.

—En l’estat en què et trobes?

—Mama…

Sortí del bany, embolicada amb la tovallola, i es dirigí cap al telèfon. Va marcar el número de casa la Lluciana i es va esperar uns quants segons.

—No hi ha ningú —digué finalment.

Va penjar.

I en aquell moment, el timbre de l’aparell les despertà del silenci en què s’havien sumit.