8 hores 12 minuts

Van tornar a ensopegar l’Eloi davant la porta d’urgències. Sortia de la zona d’habitacions, allà on ells no havien aconseguit entrar, i van poder veure-li els senyals d’humitat als ulls. Serrava les dents.

—Que l’has vista? —s’interessà la Cinta.

—Sí.

Anava a preguntar-li alguna cosa més, però en veure la cara del seu amic ho va deixar córrer. Per contra, fou ell qui plantejà l’interrogant següent:

—Heu trucat a la Loreto?

—Sí.

—Què ha dit?

—Hem parlat amb la seva mare. No ha volgut despertar-la. En l’estat en què es troba, només li faltava això.

—Teniu cap altra píndola d’aquelles? —va dir de sobte l’Eloi.

—No.

—Els metges no saben què contenia, de què estava feta. Si en poguéssim aconseguir una, potser…

—Sí, ja ho sabem —assentí en Santi.

—De debò creus que una pastilla ajudaria a…? —va dubtar la Cinta.

—No ho sé, però bé hem de fer alguna cosa!, no?

No amagà la seva impotència, amarada de ràbia. Davant l’abatiment i la desesperança de la Cinta, en Santi i en Màxim, tot ell era un nervi en moviment, una ansietat desmesurada i incontrolada.

—On anàveu? —els va preguntar de nou.

—A casa, a dormir una mica —sospirà la Cinta.

L’Eloi no mirà la noia, sinó en Màxim.

—Us en aneu a dormir? —va etzibar.

—Què vols que fem?

—Ella està a punt de morir-se i us en aneu a dormir? —va insistir ell.

—Estem morts, tio! No ens aguantem drets —va protestar en Màxim.

Semblava que no s’ho podia creure.

—Passes els caps de setmana sencers ballant sense parar, de divendres a diumenge, i ara em surts amb això, que no us aguanteu drets un dissabte al matí? —va cridar pres de fúria.

—Ja n’hi ha prou, Eloi —mirà d’aturar-lo en Santi.

—Tots estem…

Ara ningú no va fer cas de la Cinta. L’Eloi continuava adreçant-se a en Màxim.

—Has estat tu qui ha comprat aquella merda, oi?

—Ei, de què vas?

—Has estat tu!

—I què, si he estat jo, eh? —es disparà finalment en Màxim—. Què et passa, tio?

—Malparit!

Es va llançar damunt seu, però en Santi ja estava alerta, i era més fort que ell. L’aturà i l’obligà a recular, alhora que la Cinta s’interposava entre tots dos, novament plorosa i a punt d’enfonsar-se.

—Sisplau, no us baralleu, sisplau! —va cridar la noia.

—Vinga, Eloi, tranquil·litza’t —demanà en Santi—. Ningú no en té la culpa. I ell encara menys. Ha estat en Raül qui ha portat el paio i qui…

—Aquell imbècil era allà? —va obrir els ulls l’Eloi.

—Sí —reconegué en Santi.

La pressió va cedir, els músculs de l’Eloi van deixar d’empènyer i en Santi va relaxar els seus. En Màxim també respirà amb força, amb els punys closos, i mentre donava l’esquena als altres féu un parell de passos nerviosos al voltant de si mateix. La Cinta va quedar al mig, i se li va abraçar amb una tristesa desvalguda.

Just en aquell moment, les portes d’urgències s’obriren de bat a bat i, a corre-cuita, van entrar unes persones que portaven un nen ple de sang en braços.

Aquell lloc es va convertir en un caos de crits, veus i curses.