7 hores 55 minuts

En sortir del despatx del doctor Pons, van restar uns quants segons sense saber què fer ni on anar. En acabat, de comú acord però sense bescanviar cap paraula, s’encaminaren cap a la saleta on havien esperat les notícies sobre l’estat de la Lluciana.

No sabien del cert per què continuaven allà, però el cas és que ni els va passar pel cap d’anar-se’n. Era com si ja formessin part de l’hospital, o del destí de la seva amiga.

En veure que a la sala ja hi havia dues persones més, que esperaven també notícies d’uns altres malalts, dubtaren. Fou enmig d’aquella vacil·lació que van veure arribar l’Eloi; venia corrent, congestionat per la pressa amb què havia vingut des de casa seva.

En Màxim respirà profundament. En Santi va restar quiet. La Cinta fou l’única que va reaccionar directament, i anà a trobar el nouvingut i s’abraçaren.

Va tornar a plorar.

—Què… ha passat? —s’alarmà l’Eloi.

La Cinta no podia parlar. Fou en Santi qui ho va fer.

—Està en coma.

—Què? —l’Eloi empal·lidí.

—Ha estat una putada, tio —va manifestar en Màxim.

—Però… Quant temps…?

—Està en coma —repetí en Santi—. Bé, tu, ja saps!, no?

La idea va penetrar a poc a poc en la seva ment. Fou com si s’adonés que la Cinta era allà, entre els seus braços. La va estrènyer amb força, per no sentir-se sol, ni tan impotent com se sentia en aquell moment.

—Què hi diuen els metges? —aconseguí de trencar el nus que tenia a la gola.

—Que cal esperar. Les quaranta-vuit hores següents són decisives —li va respondre en Santi.

L’Eloi va estrènyer les dents.

—Quines merdes heu pres? —va cridar de sobte.

No hi hagué cap resposta immediata. Foren els ulls de l’Eloi que van estirar la llengua als altres.

—Res, tio, només un estimulant —semblà defensar-se en Màxim.

—Per què? Merda! Per què?

—Escolta, si haguessis estat amb nosaltres, allà, tu també ho hauries fet, entesos?

—Jo? Però si ni tan sols fumo!

—Què té a veure això amb el tabac? Ho hem pres per veure què passava i estar en forma i no cansar-nos i…

—I veure què passava, cony! —va acabar en Santi la frase d’en Màxim.

—Sisplau… no us baralleu… Sisplau —suplicà la Cinta.

—Jo no hauria pres res —va insistir l’Eloi, mirant-la—. I hauria impedit que ella ho fes. Ho heu fet per això, perquè jo no hi era?

—Ha estat una casualitat —en Santi deixà caure el cap, abatut.

—I una merda! —va cridar l’Eloi.

—Érem amb l’Anna i en Quico, ballàvem, i aleshores… —la Cinta es tornà a sentir envaïda per l’emoció. Les llàgrimes van impedir que continués parlant. S’abraçà una altra vegada a l’Eloi amb força i balbucejà un desesperat—: Ho sento… Ho sento… Ho sento…

Ja no hi va trobar cap simpatia ni consol. Ell l’apartà bruscament del seu costat.

—Aneu a la merda! —va exclamar el noi—. Sembleu criatures de…!

No acabà la frase. Féu mitja volta i els deixà allà, quiets, immòbils, tan perduts com ja ho estaven abans de la seva arribada, però ara molt més vulnerables a causa de la seva condició de culpables davant dels seus ulls.