18 hores 40 minuts

—Inspector.

Després de sortir de la seva llarga abstracció, l’enèsima en els últims minuts, en Vicenç Espinós fixà la mirada sobre en Llorenç Roca. El policia duia unes anotacions escrites a mà.

—Ho tens?

—El Calígula Cec i el Marxa Enrere són discoteques nocturnes de gent guapa —va començar a dir en Roca—. S’animen a partir de les dues de la matinada. Abans… —féu cara de pomes agres—. El Penyal de Gabriltar és un bar musical amb una mica d’ambient putaner, disposa de reservats i tot això, i sembla que té una clientela selecta perquè les noies estan força bé. El Popes és una discoteca de tarda i nit: a aquesta hora hi ha nens i nenes de casa bona, i més tard hi aniran els seus germans i germanes, o els seus pares. La Mirinda, finalment, és un bar més aviat fred, però també s’omple a altes hores de la matinada.

En Vicenç Espinós va valorar la informació que li havia proporcionat el seu subordinat.

A poc a poc.

—És a dir que, dels cinc, només en un hi ha animació ara mateix —expressà el que pensava en veu alta.

—Al Popes, sí —li va respondre en Roca com si hagués parlat amb ell.

—A quina hora es tanca aquest local?

—A les deu. Just perquè els nens i les nenes tornin a caseta. Pels volts de les onze, s’obre una altra vegada.

—De cinc, un.

No es tractava d’instint o d’intuïció, sinó d’un fet.

—Com que el Mosca pot anar aquesta nit a qualsevol dels cinc, caldrà vigilar-los tots. Però ara… —mirà en Roca, decidit—, no hi perdem res, provant.

—Marxem, patró?

Es va posar dret. Agraïa el fet de sortir. Els casos es resolien al carrer, si bé no hi havia res com «l’oficina» per pensar-hi i aplegar-ne les dades i la informació. En Llorenç Roca va anar a buscar la jaqueta. Tots dos es trobaren a la porta del departament.

—Qui creu que guanyarà demà? —la pregunta inesperada d’en Roca el va agafar de sorpresa.