14 hores 27 minuts

Sóc al final d’un camí i al començament d’un altre.

Puc triar.

Recular, per començar de nou, pel primer camí, o continuar, per veure què hi ha en aquest.

Sento que una part de mi m’empeny cap endavant, però n’hi ha una altra que m’obliga a esperar, i a lluitar.

Com fan ells.

Tots són aquí baix, al costat del meu cos, i miren de salvar-me, d’aconseguir que aquest jo que ara sura torni al meu altre jo físic. Veig com es desesperen, com m’injecten coses, com es criden els uns als altres tot donant-se ordres, com manipulen els aparells. No saben que la decisió és meva.

Tinc la pau tan a prop.

De tota manera no vull que pateixin, i sé que pateixen. El papa, la mama, la Norma, l’Eloi… Pateixen per mi, perquè m’estimen, i si me’n vaig… Si deixo que aquesta pau m’atrapi.

Potser hauria de lluitar.

Sempre hi haurà una pau, però tan sols tinc una vida.

Aquesta vida.

Recordo la partida de l’últim campionat. Oh, sí, sí, va ser genial! Quina meravella! No solament per la victòria, sinó per tal com la vaig aconseguir. Em vaig sentir orgullosa de mi mateixa. Assetjada, sense la meva reina, sense torres, sense l’alfil blanc ni el cavall negre, amb un alfil i un cavall, i tres peons. La meva rival tenia tots els trumfos, però vaig resistir, pacient. Ella va cometre un error, que jo havia forçat, i a partir d’aleshores.

És possible que la clau sigui aquesta: lluitar.

Sí, la pau estarà sempre allà, al final del camí; però abans haig de viure moltes batalles. Aquest és el sentit de la vida, de la partida. No donar-se per vençut.

No donar-se per vençut mai.

Espereu…, espereu! Qui ha dit que m’esteu perdent.

Vull tornar.

Encara no és el moment.

Vull continuar amb vosaltres mentre decideixo el meu proper moviment.

Espereu.

He tornat, sóc aquí. Em noteu el pols.

Espereu…