16 hores 52 minuts

En Vicenç Espinós va aixecar l’auricular del telèfon i ell mateix marcà el número de l’hospital. El so que va fer el disc del vell aparell en girar, estranyament audible, li féu recordar que era dissabte a la tarda, i que no hi havia gaire gent a la comissaria, com si el dissabte ells, els de l’altra banda de la llei, fessin vacances.

—Hospital Clínic? —va dir una veu.

—Inspector Espinós. Voldria parlar amb el doctor Pons, sisplau.

—El doctor Pons ja ha marxat, senyor.

—Doncs amb algú que tingui cura de la Lluciana Salas.

—Lluciana Salas? Un moment, no pengi.

No es va haver d’esperar gaire. Una veu femenina rellevà l’anterior. Ni tan sols va preguntar qui era. Per descomptat no es tractava de la mare de la noia.

—Sóc l’inspector Espinós. Truco per saber com està la Lluciana Salas.

—Continua igual, senyor inspector, si bé hem estat a punt de perdre-la fa una estona. Ara està estabilitzada.

—Gràcies —sospirà.

Va penjar l’aparell i mirà els noms apuntats a la seva llibreta, els que havia copiat de la llista que va trobar a l’habitació del Mosca. Ja els sabia de memòria, però els va repetir una altra vegada.

—Roca! —cridà de sobte.

En Llorenç Roca va comparèixer davant seu. Era alt i prim, amb el nas prominent i els ulls sortints, de la nova escola, un bon policia. Casat, amb fills, però amb futur, això sí. Arribaria lluny.

—Mira’m on són aquests cinc locals, sisplau —li demanà.

—De seguida, patró.

Va veure com s’allunyava en direcció a la seva taula i com agafava una guia de telèfons i una altra de carrers. S’inclinà cap enrere i recapitulà a través del curt recorregut del dia a la recerca de Policarp García, àlies el Mosca. La tarda enfilava la seva última hora i aviat es faria fosc. Era l’hora de moure’s.

En Llorenç Roca es va tornar a presentar davant seu al cap d’una estona inusitadament curta, o potser era que ell havia restat pensatiu sense adonar-se’n molt més enllà del que havia calculat.

—Miri, patró —digué el seu subordinat. I al mateix temps feia la volta a la taula per situar-se davant del mapa de la ciutat que presidia la paret—: El Calígula Cec és aquí; La Mirinda, aquí; el Popes, aquí; el Marxa Enrere, aquí, i el Penyal de Gabriltar… aquí —va donar per conclosa la senyalització emfatitzant les dues síl·labes de l’últim «aquí». Seguidament afegí—: Quins noms, no? N’hi ha que…

No eren lluny els uns dels altres. La distància justa per visitar-los tots en una nit.

Tot depenia del Mosca.

—Pots esbrinar-me alguna cosa més sobre aquests locals? Horaris i tot això, classe de públic, etcètera.

—Sí, és clar —en Roca va fer el gest d’anar-se’n.

—Espera.

Esperà.

—Primer de tot dóna avís de recerca de Policarp García, àlies el Mosca, i envia un cotxe a la pensió Costa Vermella perquè la vigilin discretament, per si de cas es presenta a la seva habitació.

—Alguna cosa més?

—No. Porta’m aquestes informacions tan aviat com puguis.

En Llorenç Roca va tornar a deixar-lo sol.