18 hores 32 minuts

L’Eloi ja havia vist el taxi, primer de tot perquè la seva velocitat disminuïa, després perquè l’intermitent indicava que s’aturava, i finalment perquè al darrere hi va comptar tres cossos asseguts. Tan aviat com el vehicle s’aturà, va obrir la porta. En Màxim fou el primer a baixar, seguit per la Cinta, que anava al mig. En Santi va pagar el trajecte.

—Ostres, tio! —en Màxim va expressar l’alliberament de la tensió—. Com t’ho has manegat?

—En Raül m’ha ajudat.

—Has pogut localitzar en Raül? —amb ulls de sorpresa, preguntà la Cinta.

—Primerament he estat a casa d’en Quico i l’Anna, i després l’he anat a trobar. Si no hagués estat completament col·locat, l’hauria fet venir.

—Aquest és massa —va reconèixer en Màxim.

En Santi ja era a fora. El taxista els adreçà una última mirada, sobretot a ella. Seguidament, el vehicle va arrencar i s’allunyà.

Van quedar sols.

—On és? —volgué saber en Màxim.

—En una discoteca que es diu Popes, prop d’aquí.

—No la conec —en Santi va serrar els llavis.

—És de barri, adolescents i gent així —li féu saber l’Eloi.

—N’estàs segur?

—En Raül m’ha dit que sí, que sol ser-hi sempre el dissabte a aquesta hora.

—I de debò creus que el fet de conèixer el contingut d’una pastilla d’aquelles podrà ajudar la Lluciana? —la Cinta va repetir el mateix dubte que havia plantejat al matí.

—El metge ho va dir, no? Se us acut res més per ajudar-la?

Ningú no tenia cap resposta vàlida. Això posà fi al tema.

Tan sols faltava fer el primer pas.

—Què fem?

Tots quatre es van mirar. Les diferències del matí s’havien esvaït. Eren quatre amics units per les circumstàncies, però també per una cosa que estava situada més enllà d’aquestes circumstàncies. Una cosa que només coneixien ells mateixos, així com tots els qui compartien un mateix sentiment comú en l’adolescència.

Més tard, per regla general, aquest sentiment es perdia.

Tot i que això encara no ho sabien, si bé ho intuïen a través dels seus pares.

—Anem-hi ja, no?

—Espera —l’aturà la Cinta.

L’Eloi va notar la pressió de la mà de la seva amiga al braç. S’aturà i la va mirar als ulls. Els tenia envermellits, i no calia preguntar per què.

—Tranquil·la —xiuxiuejà ell, comprenent el to del seu neguit—. El més important és la Lluciana.

Aleshores, la Cinta el va abraçar.

Una abraçada càlida, de tot cor, carregada d’emocions sense mesura. I ell li correspongué amb la mateixa intensitat.

Després d’això, tots quatre es van posar a caminar carrer amunt.