17 hores 41 minuts

Quan entrà a l’habitació de la Lluciana, la Loreto amb prou feines va poder fer dues passes. En veure la imatge de la seva amiga prostrada al llit, experimentà un xoc brutal. La Norma, al seu costat, va pensar que en l’estat de debilitat en què es trobava la nouvinguda l’impacte potser seria massa fort, i allargà una mà com si anés a sostenir-la. Però la Loreto va aconseguir sobreposar-se.

—Oh, filla! —exclamà l’Ester Salas en veure-la.

Es va posar dreta i anà cap a ella. En Lluís Salas també es va aixecar. Però la Loreto només veia la Lluciana. Malgrat que la Norma ja l’havia advertida del que es trobaria, sentia que un terrible cop de maça expandia les ones paralitzants per tot el seu cos.

La mare de la seva amiga l’abraçà, però no va sentir res. El pare li féu un petó a la galta, però no va sentir res. A través dels ulls percebia la cruesa d’una realitat que era superior a les seves forces. Era l’únic pont amb un exterior que, de sobte, la deixà bloquejada.

L’efecte va durar tot just uns segons, al mateix temps que parlava, gairebé sense adonar-se’n, amb els pares d’ella.

—Ja ho veus, filla.

—I tu, com estàs?

—Si és que aquestes coses…

Seguidament, la Norma aconseguí arrossegar el seu pare i la seva mare fora de l’habitació, després d’adonar-se que si continuaven allà, parlant-li, atabalant-la, a l’últim plorarien tots una altra vegada.

La Loreto va restar sola amb el cos de la seva amiga.

El cos.

Trigà a seure a la cadira, al costat del llit. I ho va fer més per debilitat, perquè va notar que les cames se li doblegaven, que pel fet conscient de ser més a prop d’ella. Finalment li buscà la mà lliure, aquella al braç de la qual no hi havia cap agulla clavada a la carn, i la hi va agafar amb tota la tendresa del món, com si tingués por de despertar-la.

—Lluciana… —xiuxiuejà.

Es va esperar uns quants segons. La immobilitat de la malalta li semblà aterridora. En altres circumstàncies hauria estat un joc: ella hauria fet veure que dormia i, de cop i volta, se li hauria llançat a sobre per fer-li pessigolles. Ara no era cap joc. La Lluciana surava en la dimensió desconeguda.

—Sisplau, no te’n vagis —va suplicar molt dèbilment—. No em deixis sola, ara. Sisplau…

Li acaricià els dits, un per un. La Lluciana tenia les mans més boniques de tot el grup. Quan jugava als escacs, més que moure les peces del tauler les acariciava. I ho sabia. Sempre havia cuidat l’aspecte de les mans. Les ungles perfectament tallades n’eren la millor prova.

La mà de la Lluciana, entre les seves, amb els dits deformats pels àcids estomacals, destacava com una obra d’art enmig d’un horror.

—Sense tu no ho aconseguiré, saps? —la Loreto va tancar els ulls i es deixà arrossegar pel dolor—. Vull que sàpigues que avui no he vomitat. Què et sembla? No he vomitat, i ho he fet per tu, creu-me. Per tu. Però si te’n vas, si em deixes, no podré continuar. Lluciana, Lluciana!, sisplau… Fem un pacte, d’acord? Un pacte. Jo menjaré, encara que exploti, encara que em converteixi en la dona més grassa del món, i no tornaré a vomitar; però tu has de viure per estar al meu costat… Lluciana, que em sents? Torna. No et moris, torna, torna! Ho he fet per tu, Lluciana, per tu, per tu…