14 hores 38 minuts

Quan va entrar per la porta, tot va canviar. Ella, la dona que hi havia darrere el petit taulell, s’aixecà d’un salt. La seva samarreta ajustada, sense estretors malgrat els nombrosos quilos que li sobraven, era tan vermella com el quadre d’una costa imaginària que presidia la rudimentària recepció. Durant un moment, en Poli es va sentir com si tingués davant seu un gran semàfor en moviment.

—Poli! Poli! Ai, sort que has arribat! —li digué sense engaltar la dona—. N’acaba de trucar una que plorava, histèrica, i cridava que ella no volia, però que…!

—Espera, espera —va provar de contenir-la—. Qui ha trucat?

—Tant és! —gairebé li cridà, alhora que sortia de darrere el taulell de recepció de la pensió—. El cas és que has de tocar el dos tan aviat com puguis! Poden arribar d’un moment a l’altre!

—Qui?

—La policia! Caram, qui vols que sigui? —el va empènyer fins a la porta—. Ja vénen cap aquí! Un cert Espina, o Espinosa, no ho recordo bé! Et guardaré les coses, tranquil!

En Poli García deixà de lluitar contra la desmesurada massa de nervis que el feia fora a empentes. Va mirar cap al carrer per pur instint de supervivència, com si hi hagués d’arribar el cotxe de la policia d’un moment a l’altre. Seguidament mirà cap amunt, on, també de manera real però imaginària per a ell, hi havia el descans discret format per les quatre parets de la seva habitació.

Ella tenia raó. Si hi pugés a buscar qualsevol cosa, s’arriscaria que l’atrapessin.

No tenia temps.

—Merda, Eulàlia, merda! —va cridar a tall d’exclamació.

—Vés-te’n d’una vegada! —l’apressà cap al carrer—. Abans de tornar, truca’m! Si no hi ha problemes, diré el teu nom; però si hi ha roba estesa, no el diré!, d’acord?

—Te’n dec una! —li va cridar ell abans d’arrencar a córrer.

—Ai, Déu meu, Déu meu! —l’acomiadà el gest dramàtic de l’Eulàlia. I va abaixar la veu per exclamar més aviat per a si mateixa, com si fos una mare amoïnada—: Vés a saber en quins embolics et deus haver ficat ara, home!