18 hores 23 minuts

L’Eloi repetí una vegada i una altra el número de telèfon que acabaven de donar-li a informació, i va introduir una moneda de cent pessetes a la ranura superior de l’aparell abans de marcar-lo. Mentre ho feia, no apartà els ulls de l’encreuament on havia quedat amb la Cinta, en Santi i en Màxim. Tot i que era d’hora perquè hi compareguessin, es mantenia alerta per si de cas.

—Hospital Clínic, digui’m?

—Voldria parlar amb la família de la Lluciana Salas, sisplau. No sé si continua a l’UCI o si ja és en una habitació…

—Esperi, no pengi.

Es va esperar uns llargs segons. A mesura que s’acostava el moment de la veritat, el cor li bategava més de pressa al pit. Només va haver de passar per un altre filtre. De sobte sentí la veu de la Norma.

—Sí?

—Sóc l’Eloi —va tancar els ulls, i tot el seu ésser es mantingué en suspens.

No va haver de preguntar res.

—Continua igual.

—Ah.

—On ets?

—No t’ho creuries —sospirà.

—Per què?

—Vaig darrere el paio que els va vendre aquelles merdes.

—Què?

—Tant se val, deixa-ho córrer. Suposo que no és res més que una manera de fer-hi alguna cosa, tot i que…

—Ets increïble.

—Digue-li que l’estimo.

—D’acord.

—Però digue-li-ho, eh? Jo crec que…

—Ho faré, estigues tranquil. Ara la Loreto és amb ella.

—La Loreto?

—Ha vingut, sí.

Va respirar profundament. De cop i volta, el telèfon començà a fer senyals que els diners s’acabaven. I ja no calia dir res més.

—Això està a punt de tallar-se, adéu.

—Adéu, Eloi.

Va restar amb l’auricular a la mà i el senyal de la línia tallada sonà entre tots dos.