8 hores 32 minuts

Marcà el número de telèfon de memòria, i després d’haver-ho fet, mirà a banda i banda per assegurar-se una vegada més que tot estava tranquil i que al carrer regnava la normalitat prematura d’un dissabte al matí. No es va haver d’esperar gaire.

—Sí? —li va dir una veu femenina a través de l’auricular.

—El senyor Castro?

—Està dormint —fou un comentari concís—. Qui el demana?

—En Poli —va dir ell—. Poli García.

—Què vols?

—Hi ha hagut una moguda. Haig de parlar amb ell.

—Quina mena de moguda?

—Escolta, desperta’l, entesos? Pot ser important i cal que ho sàpiga.

—Quina mena de moguda? —repetí la veu femenina.

—Una noia a l’hospital —va esbufegar el camell—. Truco des d’una cabina, i no tinc gaires monedes.

—Compra’t un mòbil. Què hi té a veure aquesta noia, amb l’Àlex?

—Li vaig vendre una lluna. De les primeres.

Ara sí. Semblà que ella li havia copsat la intenció.

—Espera —va sospirar.

No hagué de fer-ho durant gaire estona, però introduí una altra moneda de vint duros a la ranura per si de cas.

—Poli? —va sentir la veu de l’Alexandre Castro—. Quina mena de merda és aquesta?

—Ja veus. Vaig estar al Pandora’s, en vaig vendre prop de cinquanta, i tan bon punt me’n vaig anar una noia es va posar a parir.

—Sufocacions?

—Sembla que sí.

—Com ho saps?

—M’ho han xerrat. Jo també tinc amics, saps?

—Està bé?

—Com vols que ho sàpiga? Deu ser en algun hospital.

—Ei, ei, tranquil!

—Tranquil? Aquesta mena de merders no m’agraden. Si es mor hi haurà problemes, i encara que no la dinyi és possible que també. Cony, em vas dir que era material de primera!

—I ho és!, què et penses?

—Mai no havia tingut res com això!

—Escolta, Poli, perquè ho sàpigues: jo no les fabrico, les importo. I treballo amb gent que ho fa bé.

—El que vulguis, però jo tinc dues-centes pastilles a sobre i ja veurem què passa aquesta nit.

—Jo en tinc quinze quilos, i s’han de vendre! No em surtis amb ximpleries!

—Mira, Castro, si aquesta criatura es mor, la poli remourà cel i terra. I si em troben…

—I si et troben, què? —l’aturà l’home del telèfon.

En Poli va percebre clarament el seu to.

Respirà profundament.

—Res —va dir finalment—. Suposo que estic una mica nerviós.

—Doncs pren-te una til·la i tranquil·litza’t, d’acord?

No calia dir gaires coses més.

—D’acord.

L’altre ni tan sols s’acomiadà.