19 hores 15 minuts
En Poli García va sortir dels lavabos i es dirigí cap al bar de la discoteca, per prendre alguna cosa abans de tocar el dos. No li agradava vendre a dins. Era massa arriscat. I menys als lavabos. I encara menys al de les dones. Però havia estat necessari, i discret. Ateses les circumstàncies, ja no es refiava de res ni de ningú. També hi havia una diferència: aquelles criatures s’estimaven més no comprar a fora, per evitar que algú els pogués veure. Tenien tanta por, que en una situació extrema més d’un s’ho hauria fet tot a sobre. Per això els lavabos eren el millor lloc. Es corria la veu i hi anaven com a mosques.
Encara li quedaven massa pastilles, i allà ja havia venut tot el que hi havia de vendre. El que hi podia vendre.
Girà el cap.
El noi que havia vist al distribuïdor anava darrere seu.
Li va semblar que l’observava.
Sospirà. Ja començava a tenir manies persecutòries.
—Merda! —se li va escapar en veu baixa.
Com més aviat acabés la mercaderia, més aviat podria tocar el dos. No li agradava tot allò, sentir-se d’aquella manera, assetjat, espantat. En Castro no era res més que un porc. Fins i tot sabia que si l’enxampaven, mai no s’atreviria a dir res, ja que seria home mort. En Castro podia dormir tranquil.
Ell no.
Es va obrir pas sense gaires contemplacions. Tot i que a aquella hora ja s’havia iniciat la fugida, la tornada a casa, als voltants del bar hi havia una gran densitat de població adolescent. Estava assedegat.
A l’últim s’aturà en sec.
Davant seu, a uns cinc metres, hi va veure una cara.
Una cara vagament familiar.
Una cara expectant i, a més, gesticuladora. El seu propietari bellugava els braços, semblava que deia alguna cosa a algú que estava situat darrere seu mentre l’assenyalava.
En Poli girà el cap per segona vegada.
El noi dels lavabos era allà, més a prop, com si fes esforços per avançar cap a ell. I estrenyia les dents.
El camell va mirar novament el que gesticulava.
Fou un flaix ràpid, fugaç, però contundent.
La nit anterior, un amic d’un que es deia Raül, un bon client, set pastilles de cop, un parell de noies…
Potser era una casualitat, o potser no, però tenia els nervis a flor de pell i no pensava preguntar-ho.
En Poli enfilà la sortida de la discoteca obrint-se pas a cops de colze i empentes. I en veure que els altres dos, el dels gestos i el dels lavabos, arrencaven a córrer darrere seu amb la mateixa nerviosa celeritat, va redoblar els seus esforços.