17 hores 44 minuts

Que bé que et queda aquest conjunt, Loreto. M’alegro que te l’hagis posat. I amb uns quants quilos més, estaràs encisadora. En Xavier es tornarà boig per tu. Recordes el dia que el vam comprar? Quina bogeria! Veure’l, entrar, emprovar-te’l i comprar-lo va ser tot u! Els diners de l’escapada del cap de setmana convertits en art damunt teu.

Llàstima que això passés poc abans que comencessis a caure sense aturador.

Loreto.

Què hi fas, aquí.

És clar que et sento; però encara que m’agradaria, no puc moure’m, ni abraçar-te, ni fer-te un petó, ni dir-te que estic molt contenta. Ho has d’entendre, Loreto: si em moc, sentiré el dolor, i no sé si estic preparada per a això. Déu meu… m’alegro que em parlis de viure; però si coneguessis això, potser faries el pas. No ho sé.

Tot és tan estrany, tan relatiu aquí.

Us sento a tots, us veig a tots, però és com si entre vosaltres i jo hi hagués una distància de milions de quilòmetres. Els sentiments, en canvi, els tinc a prop. Són com una onada de calor constant. Cada veu, cada carícia, cada mirada, cau damunt meu com un vel de tendresa. I em penso que aquesta tendresa és la que em reté, no és curiós? No vull fer mal a ningú, i encara menys als qui m’estimen. Així doncs, la tendresa em lliga a aquest costat del camí, mentre que la pau em crida per l’altre.

Bé, és possible que em quedi aquí, en aquesta terra de ningú, per sempre.

Una partida d’escacs sense fi, sense guanyador ni perdedor. Taules eternes.

Parla’m, Loreto, parla’m.

No has vomitat. Molt bé! És una gran notícia. Un primer pas important. Estic segura que ara el següent et costarà menys. Aquesta nit tampoc no vomitaràs, entesos? Aquesta nit faràs el segon pas. Per mi, d’acord. Però també per tu. Coratge, Loreto, coratge! No has vomitat, i tant se val el perquè: això és que vols sortir del pou i viure.

Loreto, no em deixis anar la mà.

M’escoltes? Sí, sé que ho fas, hem obert una porta.

I l’Eloi? Que saps on és l’Eloi.

Loreto, Loreto…