10 hores

Al començament, la Lluciana era precisament la qui li havia agradat.

Les va conèixer totes dues al mateix temps, inseparables, sense oblidar la Loreto, ja que aquesta anava més a la seva i arribà després. Els va posar el sobrenom de destroyers perquè arrasaven. Tenien tota la marxa del món, i eren fans de gairebé tots els grups de nois guapos de moda. Però a la cara i al cos hi tenien alguna cosa especial, hi niava un àngel.

Quan s’adonà que la Lluciana era diferent, més inabastable, i que a més a més hi havia l’Eloi, aleshores es fixà en la Cinta, i ella en ell. Des d’aquell moment, tot va anar molt més de pressa.

Enamorats com uns ximplets.

Mai no havia pensat que s’embolicaria tan aviat, però al costat de la Cinta trobà una cosa que no havia conegut fins aleshores: la pau. D’altra banda, al principi tot va ser un joc adolescent. Després, ja no.

Ara la Cinta no era fan de cap grup de nois guapos. Era una dona.

Una dona de divuit anys.

Per què havia hagut de ficar la pota?

La va sentir plorar més i més, fins que el vent huracanat d’aquell sentiment minvà i acabà. Va tenir ganes d’agafar-la, d’abraçar-la, ja sense cap intenció sexual, només perquè ella ho necessitava, però ni tan sols gosà tocar-la. La Cinta tenia un caràcter fort.

Molt fort.

Tancà els ulls, i aleshores es veié a si mateix, i els altres, la nit abans, ballant.

La Lluciana, en Màxim, la Cinta, en Raül, l’Anna, en Quico, ell…

Sentia les seves veus.

—Vinga, al capdavall… a veure què passa.

—Escolta, això no deu ser gaire fort, oi?

—A mi em fa venir ganes de riure.

—Ja. Et penses que et creuré?

—De debò.

—Mireu que si demà em desperto al llit d’un altre i no recordo res… us mato, entesos?

—Tot depèn com sigui ell.

—Però si això és més fluix que una amfeta, cagada!

—Per això val dues mil cuques, no?

—Com t’enrotlles.

—Vinga, tia, va.

—Que no, de debò.

—Que n’ets de…

—Seràs l’única que no en prendrà?

—D’acord… però no ho digueu a l’Eloi.

—És que li has de demanar permís per tot, tu?

—Vinga, vinga, que arrasarem.

—Heu sentit parlar de l’Special K?

—No, què és?

—Ui, el més fort! I l’última moda!

—No prengueu alcohol amb això, eh? Us deshidrataríeu. I beveu aigua cada hora, però sense excedir-vos.

—Sí que n’estàs al cas, tu.

—Home, cal saber el pa que s’hi dóna.

—Què? Flipa o no flipa?

—Jo no noto res.

—Vinga anem a ballar! Que circuli!

En Santi va obrir els ulls de nou.

Esbufegava, i el cor li bategava amb molta força al pit. No era la Cinta, sinó ell, qui ara necessitava que l’abracessin.

—Cinta… —xiuxiuejà.

No hi va haver resposta.