9 hores 17 minuts

Quan van arribar gairebé davant la porta principal de l’edifici, tots dos alentiren el pas, de manera que a l’últim es van aturar com si se’ls hagués acabat l’energia. En Santi, que portava la Cinta agafada per les espatlles, es posà davant seu per fer-li un petó.

Ella el va deixar fer, però sense col·laborar-hi ni reaccionar.

—Estàs bé? —preguntà ell finalment.

—Sí.

—N’estàs segura?

—Que sí.

En Santi va aixecar el cap. Mirà la casa.

—No és bo que et quedis sola —va comentar.

—Ja —la Cinta premé els llavis.

—Els teus pares tornen demà?

—Saps de sobres que sí.

—Deixa-m’hi pujar.

—No.

—Però…

—Ara no —va voler tancar el tema, però no ho aconseguí.

—Per què?

—Perquè acabaràs com sempre, i no em ve de gust. A més, l’última vegada va venir d’un pèl que no ens enxampessin, i vaig jurar que no tornaria a ser tan imprudent.

—Escolta, que és dissabte al matí. L’altra vegada era diumenge i ens vam adormir. Ells no tornaran pas dissabte al matí, oi?

—Imagina’t que la meva mare es posa malalta o què sé jo.

—Escolta —provà de mostrar-se convincent, gairebé tant com solia agradar-li a la seva xicota—, només vull estirar-me una estona, res més. I així ens fem companyia. Ha estat molt fort, i no et vull deixar sola.

Es va trobar amb la mirada carregada de dubtosos retrets de la Cinta, però res més.

—A més, vaig dir a casa que passaria a fora tot el cap de setmana —continuà ell—. Si hi trec el nas a aquesta hora del dissabte, es pensaran que ha passat alguna cosa. No ho esperava, això.

—Quina barra que tens.

—Apa, no siguis així.

Li va fer un petó al front i la Cinta tancà els ulls. Seguidament, ell se la va acostar al pit, i ella es deixà acariciar, molt quieta.

No va fer falta tornar a parlar.

Van entrar a l’edifici silenciosament, encara abraçats, revestits de tendresa, però l’aparició d’una veïna a l’escala féu que se separessin.