7 hores 25 minuts

L’exterior de l’after hour era un formiguer de nois i noies no precisament disposats a gaudir dels primers raigs del sol matinal acabat de néixer. Alguns parlaven, excitats, tot prenent-se un moment de respir abans de continuar ballant. D’altres descansaven, esgotats però no rendits. N’hi havia que continuaven bevent de les seves ampolles, bàsicament aigua. Els menys feien una becaina als cotxes situats a l’ampli aparcament. La majoria reien i planejaven la continuació de la festa, allà o a qualsevol altre lloc. Prop de la porta del local, la música feia retrunyir l’espai amb la seva enfadosa insistència, pur ritme, sense melodia ni suavitats que ningú no volia.

Semblava que ell era l’únic que no participava de l’essència d’allò.

Es movia entremig dels nois i les noies, la majoria molt joves, alguns i algunes fins i tot adolescents. I s’hi movia amb una prudència meticulosa, igual que un pescador enmig d’un banc de peixos. Però ell no havia d’estirar el braç per atrapar-ne cap; si calia, eren els peixos els que el buscaven.

Com aquella nina pèl-roja.

—Ei, tu ets en Poli, oi?

—Potser sí.

—Et queda encara alguna cosa?

—El magatzem d’en Poli sempre és ple.

—Quant?

—Dues mil cinc-centes.

—Collons! No eren dues mil?

—Vols una cosa bona o simplement una aspirina?

La pèl-roja va treure els diners de la butxaca dels seus pantalons verds, llampants. Semblava impossible que allà dins cabés alguna cosa més, de tan ajustats que els duia. En Poli la mirà de dalt a baix. Disset, tal vegada divuit anys; però si es tenia en compte que es maquillaven molt i que s’alimentaven tan bé, potser en podia tenir setze. Era atractiva, de formes exuberants.

—Amb això t’aguantaràs dreta durant vint-i-quatre hores més, ja ho veuràs. No cal que en prenguis dues o tres.

Li allargà una pastilla, blanca, rodona, amb una mitja lluna dibuixada a la superfície. Ella la va agafar i ell va rebre els seus diners. Ja no van parlar més. La va veure allunyar-se cap enlloc, perquè aviat la va perdre de vista entremig de la marea humana.

Seguí el seu camí.

Deu metres amb prou feines.

—Poli!

Va girar el cap i el va reconèixer. Es deia Nèstor i no era cap client, sinó un excamell. Havia lligat amb una quarantina carregada de diners. Sort. Deixà que se li acostés encuriosit.

—Nèstor, com va això?

—Bé. Escolta, el Pandora’s encara és una zona teva?

—Sí.

—Ahir a la nit hi vas estar venent?

—Sí.

—Doncs algú va tenir fortes sufocacions. Jo aniria amb peus de plom.

—Què?

—En Màrius va veure la moguda. Una criatura. Se la van endur amb una ambulància.

En Poli arrufà les celles.

—Ostres —va sospirar.

—Ja saps com són aquestes coses. Si passa res, hi haurà un bon merder. Què venies?

—El mateix de sempre.

—Ja, però era èxtasi…?

—Escolta, jo no fabrico, venc. Hi ha el que hi ha i punt. Per mi, com si es diu Margarida.

—Bé —en Nèstor arronsà les espatlles—. Jo t’he avisat i ja està. Ara, tu mateix.

—T’ho agraeixo, de debò.

—Txao, tio.

Es va allunyar d’allí, i el deixà sol.

Realment sol per primera vegada en tota la nit.