L’ÚLTIM SOPAR

En què lluito per la Mabbot

Dilluns 6 de desembre

Sóc lliure per fi? ¿És aquesta la llibertat per la qual he pregat amb tant de fervor? Hem travessat l’estret de Sonda, i, si els alisis del sud-est no ens manquen, d’aquí unes quantes setmanes serem al Nou Món. Allà podré abandonar aquest vaixell maleït d’una vegada. Però vull remetre’m als fets tal com han passat amb l’esperança de posar una mica d’ordre al meu esperit turmentat.

Fa tot just tres dies, encara que sembli que fa una eternitat, cuinava per a una Hannah Mabbot radiant.

Com que en Kitzu estava ocupat en la tasca hercúlia de reparar els danys que havia sofert el Rose, i a més a més havia quedat ferit pels coets, no podia comptar amb ell perquè em pesqués res. Vaig haver de recórrer als mariners que estaven penjats al buc del vaixell, subjectes amb arnesos, segellant, apedaçant i pintant. Els vaig pregar que em portessin qualsevol cosa remotament comestible que trobessin per sota de la línia d’aigua, i vaig acabar amb una galleda de cargols de mar orientals.

Menjar cargols de terra era un costum francès que no havia arribat a adquirir mai. Sempre havia trobat que la feinada que comportava netejar aquests animals llefiscosos i de carn estireganyosa no valia la pena; el millor era la mantega en què els saltejaves. Els cargols de mar, en canvi, eren una altra cosa, perquè en qualsevol brou feien tan bon paper com les cloïsses o les ostres.

Vaig veure que els mariners havien acabat de buidar una de les pipes de vi de Madeira per fer-se panch i que estaven a punt de rentar-la per destinar-la a desar-hi corda. Vaig deturar-los just a temps, i del solatge vaig poder arrencar un bon tou de vinassa fosca i espessa. No vaig poder evitar pensar en el cadàver d’en Leighton, arronsat com un fetus a la sentina dintre la seva bóta de vi.

Els qui s’havien mort durant la batalla havien sigut amortallats solemnement amb lona traspassant-los el nas amb el fil de cosir a l’última puntada. El so de l’agulla saquera travessant el tendrum amb un grinyol em va fer palesa la raó que sustentava la tradició: confirmava la defunció, perquè qualsevol a qui li quedés un hàlit de vida s’hauria incorporat bramant per aquell greuge postrem. Van tirar-los tots al mar mentre un mariner tocava una peça fúnebre amb una viola. Pel que feia a en Leighton, però, la Mabbot havia decidit enterrar-lo en terra ferma. Volia plantar el seu aranger sobre el cap del seu fill.

Els homes que reparaven el buc van arrencar les taules velles per destinar-les a algun altre ús, i jo els vaig seguir, com un espigolador, arreplegant els cargols de mar que hi havia. Un cop els vaig haver arreplegat, els vaig escaldar amb la vinassa el temps just perquè se’ls arronsessin els llavis exteriors. En el moment que els cargols agafaven el lúgubre color d’albergínia de la vinassa, els vaig empebrar i prou, fent la consideració que no els calia res més; com que el mar és el seu element, no volen sal.

El conill, amorosit de tants dies de repòs, el vaig tallar a trossos petits i el vaig enrossir amb farina i llard. Repetint la tècnica a què havíem recorregut unes quantes setmanes enrere per fer pastís, en Joshua i jo vam refredar la massa submergint-la en les fredes profunditats del mar.

El farciment del pastís va consistir en un ros de farina, cebes a punt de caramel, conill enrossit, daus d’albercoc amarats de conyac, moll de l’os rostit i les últimes fulles de llorer que quedaven.

Per postres vaig torrar anous en una paella i hi vaig afegir canyella, pebre negre, gingebre, mel, romaní i un pessic de sal, i ho vaig tenir tot al foc fins que les anous van començar a saltar.

Aquell mateix vespre, tendres com aneguets, la Hannah i jo vam fer un sopar de cargols de mar amb vinassa i pastís de conill i albercoc amb conyac. Vam acabar l’àpat amb anous garrapinyades amb espècies.

¿Què puc dir d’aquell pastís? Hi ha plats tan reparadors, tan nutricis per al cos i l’esperit, que menjar-ne és com tornar a ser a casa després d’un llarg viatge. Fer un àpat així és recordar que, per més que el món sigui ple de punyals i tempestes, el cos és fet per al delit. Els àngels, que no saben què és la gana, no s’han sentit mai tan satisfets.

La Mabbot va plorar una mica mentre prenia el pastís. Veient-la, vaig haver de contenir les meves llàgrimes, perquè aquell gust començava a mitigar-nos l’angoixa dels últims dies.

El temporal havia deixat la cabina de la Mabbot feta un desastre, però l’havien refeta i netejada. Havíem acabat de sopar; i, encara que en Bai no hi era per tocar, ens vam agafar i vam ballar un vals lent al compàs dels cops sords de la meva pota de fusta a terra.

Tot i esforçar-m’hi, no em podia treure el neguit de sobre.

—Si en Laroche repara l’arboradura…

—Naveguem tan de pressa com podem, Wedge. Però tenim el temps a favor. A hores d’ara, la seva tripulació ja deu saber que en Ramsey és mort. Han rebut les últimes pagues, i qui sap quant els duraran les provisions. Només hem de donar temps al temps. —Tot seguit va dir en veu baixa—: I si et quedes aquí aquest vespre, segur que trobem la manera de passar-lo entretinguts.

—Encara que em tanquessis a la meva cel·la, capitana —li vaig dir jo—, segur que trobaria la manera de venir a trobar-te.

—¿Com ho faries? ¿Amb una cullera aplanada? —em va demanar, i jo vaig parar de ballar de cop—. Tanca la boca —va dir—, que t’hi entraran mosques. Va, per l’amor de Déu, ara no et piquis. En aquest vaixell no pixa una rata sense que jo no ho sàpiga. Al teu diari descrius molt bé totes les teves fugues.

—¿Quant temps fa que te’l llegeixes? Però si el tinc sempre amagat!

—És veritat. ¿Qui el deu haver trobat?

—En Joshua.

—No t’enfadis amb ell, Wedge, que l’hi he fet fer jo. Ell no volia. Li has ensenyat a llegir molt bé, per cert!

A mi se m’escapava el riure per sota el nas pensant en l’astúcia amb què havien aconseguir desbaratar tots els meus plans d’evasió.

—¿Oi que no m’ho retreus, Wedge, que t’hagi volgut retenir al meu costat? —La Hannah es va inclinar cap a mi, em va aixecar la barbeta i em va fer un petó.

Just en aquell moment tot va saltar enlaire, i em va escometre una onada d’estelles, vidres i ruixim de mar.

La bala de canó va trencar les finestres i va quedar encastada en un cabiró.

Estàvem il·lesos tots dos, i vaig tenir una fracció de segon per donar-hi un cop d’ull. Era una bala de canó normal i corrent, però tenia tota la superfície foradada d’una manera característica. Vaig tenir temps per recordar la pudor d’excrements de porc a l’herba.

En Laroche havia apuntat amb tota la calma del món, servint-se de la claror de les nostres candeles per dirigir el projectil allà on volia. Estava enfonsat a la fusta, sobre el mirall de la Mabbot, com si hi hagués estat tota la vida. Va ser un lapse de temps brevíssim, dos batecs de cor com a molt, perquè el so del canó encara no ens havia arribat, però tot i així vaig tenir temps de percebre l’esgarrifança que em va causar l’esvoranc que s’havia obert de cop al sostre, de veure els feixos de llum que hi corrien per fora, de sentir l’olor de la pell de la Hannah, una flaire quasi com de pa, la sentor de llevat de la seva closca rapada, el te blanc de les seves galtes, l’almívar del seu alè, prou temps perquè em requés que aquells perfums quedessin ofegats per la pudor de sofre procedent de l’interior de la bala. De la superfície gravada sortien petites volutes de fum blanc.

La Mabbot va saltar de la cadira, segurament amb la intenció de desencastar el projectil de la fusta i llençar-lo per la finestra. Va ser en aquell instant que la bala va esclatar i va projectar pels orificis tot de metralla que es va escampar per tota l’habitació.

La Mabbot va quedar amb el pit xop de sang, va caure enrere i la vaig collir amb els braços. Amb intenció o sense, m’havia fet d’escut. La ferida era greu, i la Mabbot, mirant-me als ulls, em va dir amb un somriure:

—És un inconvenient empipador, però segur que té remei.

El senyor Apples va irrompre a la cabina dient «Capitana…», però quan la va veure ajaguda a la meva falda va callar en sec.

—Van mal dades, aquí, Apples —va balbucejar la Mabbot.

—Van molt mal dades, a dalt, capitana. —El senyor Apples s’havia hagut d’inclinar per sentir-li la veu.

—Rendiu-vos. Que tota la tripulació s’amagui el rossinyol sota la llengua. Escapeu-vos fent servir les ungles, si convé.

—En Laroche no us atraparà viva.

—D’això ja me’n cuido jo.

L’estrèpit d’una descàrrega de canons i de fusta estellada i una espetegadissa d’armes de foc va fer pujar corrents el senyor Apples, i ens vam tornar a quedar sols tots dos.

No sabria dir quanta estona vaig passar tenint-la abraçada i fent pressió a la ferida per estroncar l’hemorràgia.

Va dir amb un fil de veu:

—Els has de dir que ets el meu presoner, Wedge. Promet-m’ho. Si no, et mataran. No vull que et moris.

De cop va quedar exànime, i, encara que no vaig parar de sacsejar-la i de cridar-la pel nom, el color li va fugir de la cara.

Al cap d’una estona vaig tornar a prendre consciència dels crits i els trets. A fora, en Laroche estava perpetrant una matança. Llançava boles enganxoses de sofre i fòsfor que il·luminaven la nostra coberta amb una resplendor enlluernadora i propagaven el foc en totes direccions. Espiant des de la porta de la cabina de la Mabbot, vaig veure que el seu vaixell maniobrava completament a les fosques, i que, no havent-hi lluna, no se’l veia si no era pels breus esclats de llum produïts per la descàrrega de les armes.

Per si no n’hi hagués prou, semblava que tingués un canó de coberta capaç de disparar molts projectils seguits, i amb això va aconseguir fer una escabetxina de tots els homes que es deixaven veure enmig d’aquella claror espectral.

Com un animal engabiat, jo anava del cos de la Mabbot a la porta per contemplar com el daltabaix s’anava consumant a batzegades.

Fins que el senyor Apples no va haver deixat caure la seva arma a coberta, es va haver arrencat la camisa per agitar-la en senyal de rendició i va haver manat als altres que fessin el mateix, en Laroche no va afluixar.

Al cap de mitja hora abordaven el Rose, emmanillaven la tripulació i la conduïen a les entranyes de La Colette.

Jo m’havia tancat a la cabina de la Mabbot.

Quan en Laroche va esbotzar la porta amb l’ajuda d’un gegant noruec, vaig trobar a faltar vivament els bessons.

Tot i l’aflicció que em dominava, em vaig fixar que en Laroche es veia molt més envellit del que l’hi haurien hagut de fer els pocs anys que havien passat des del dia que ens havíem conegut: semblava que els ulls li volguessin sortir de les òrbites, i de la cua se li escapaven tot de flocs esbullats. Quan entrant va veure el cos de la Mabbot, va contenir una exclamació instintiva de satisfacció i es va acostar la mà al medalló que portava al coll.

El goliat em va subjectar, i hauria acabat amb els altres si no arribo a dir:

—¿No sap qui sóc, Laroche? Sóc el cuiner de Lord Ramsey, fet presoner.

Ell va mirar la taula i les candeles i em va demanar:

—¿Sopeu amb ella?

—Je n’ai pas le choix —vaig dir, perquè vaig trobar que em resultava més fàcil mentir en la seva llengua—. M’hi obliga.

Era la mentida més vil que havia dit en ma vida, encara que en el seu últim sospir la Mabbot m’hagués suplicat que la digués. Va semblar que en Laroche no s’adonava que les galtes se m’encenien de vergonya i de ràbia.

—Doncs consideri’s rescatat —va dir. Els botons de llautó li brillaven a la claror de les candeles sobre el cotó negre de la casaca. Portava l’uniforme singularment net, encara amb una ombra de les ratlles simètriques d’un raspall de la roba; s’havia mudat per a l’ocasió—. Porta-la a bord de La Colette. —Mentre el seu sicari obeïa, en Laroche va murmurar—: Il m’a fallu deux semaines pour tuer les scorpions. —Al llindar mateix de la porta, però, sota la llum de les seves fogonades singulars, va fer deturar el sicari per delectar-se en la contemplació del seu trofeu—. Deixa’m veure-li la cara.

El gegant de pell blanca va enretirar el llençol amb què l’havia aixecada a pols, i en Laroche es va inclinar per mirar-la de més a la vora.

La detonació ens va fer fer un bot a tots. En Laroche va recular, trontollant, amb un doll de sang sortint-li del forat que tenia al cor.

La Mabbot, sostenint amb prou feines la pistola que s’havia tret del cinturó, va dir amb un fil de veu:

—Em sembla que haurem de convenir que discrepem, Laroche.

Va deixar caure l’arma i va perdre els sentits; i el gegant, com un nen espantat, va tirar el seu cos inert al mar. Tot seguit va treure una pistola carregada i va descarregar sis trets cap a la foscor d’aigües agitades on la Mabbot havia desaparegut.

Udolant, em vaig estirar per sobre l’orla per saltar darrere seu, però el gegant em va enxampar a l’últim moment, em va aixecar a pes de braços i em va tirar sobre coberta. Jo m’hi vaig abalançar i vaig abocar la meva desesperació contra ell, enfonsant-li el front al nas i descarregant-li cops de puny a la cara fins que es va desplomar enrere, ensangonat i estabornit.

Tot i que vaig treure més de mig cos per fora de l’orla, no vaig saber veure cap rastre de la Mabbot; només bromera, i una bóta a la deriva que les onades havien esclafat contra el buc.

Al costat, en Laroche jeia esbufegant amb la cara lívida. S’havia arrencat el medalló del coll, i me’l va acostar. Es va obrir, i a dintre hi vaig distingir l’efígie d’una noia jove.

—Dites leur —va borbollar—. Vull que els digueu com de prop hi he estat. Ho he donat tot.

Vaig veure que el medalló li queia de la mà trèmula i no vaig dir res. Mentre feia l’últim alè em va envair una basarda muda.

Vaig preparar-me per morir, convençut que els soldats d’en Laroche em matarien a trets, però quan vaig aixecar la vista cap al mar vaig tenir la sorpresa de veure que disparaven contra La Colette.

Ara els vaixells estaven de costat, amb totes dues cobertes il·luminades pels incendis. El senyor Apples i els altres s’havien desfet les manilles, havien pres el vaixell d’en Laroche des de dintre i havien reduït els guàrdies. Tenien poques armes, per això, i no podien abandonar la posició que havien ocupat darrere l’arbre mestre. A la claror de les atxes vaig veure que havien muntat el fusell de repetició a proa de La Colette i l’havien encarat contra els insurrectes del senyor Apples. Ells s’havien amagat darrere els arbres i estaven arrupits a l’abric de la coberta de mitjana, però no se’n podien moure per culpa del foc granat que rebien dels soldats que havien abordat el Rose.

Vaig travessar la coberta, que era negra de sang, fins a arribar al canó de toldilla, el canó encepat més gran que tenia el Rose.

Vaig arrepenjar tot el pes del cos sobre els frens per destravar-lo, i vaig veure com començava a circular per coberta i anava agafant embranzida com un toro quan envesteix. Vaig córrer-hi al darrere en el moment que anava a espetegar a sobre dels homes d’en Laroche. Un se’n va escapar d’un salt, però jo el vaig deixar estabornit clavant-li una coça amb la pota de fusta. De cop em vaig adonar que bramava sense poder-me contenir. Un altre mariner d’en Laroche, per evitar que el canó l’esclafés, es va tirar de cap al mar.

Va ser així com vaig deixar la coberta neta d’enemics. El canó, però, no va esbotzar l’orla com m’imaginava, sinó que la fluctuació del mar li va fer reduir la velocitat i el va començar a fer recular. Em va empaitar un espai de quinze peus, fins que va caure a la coberta baixa a través d’una escotilla esvorancada.

Els meus companys ho havien vist tot des de les posicions de La Colette on es refugiaven i van esclatar en una ovació. Encara no es podien bellugar, de totes maneres, per culpa del fusell de repetició, que funcionava amb una manovella i semblava que estigués alimentat per una cinta interminable de bales.

En Joshua era amb els altres, i, llegint els llavis del senyor Apples, em va transmetre el seu missatge amb senyes. El vaixell feia cabussades enmig d’aquella claror fantasmagòrica, i vaig haver de forçar la vista per distingir com a l’aire dibuixava el ble d’una metxa amb les mans i descrivia una paràbola vigorosa amb el puny: «Encén el canó del castell de proa».

Havia de baixar sota coberta per arribar fins a aquell canó, i, amb el pensament esmussat com tenia a causa de la desgràcia, no em vaig orientar bé. Vaig afanyar-me a baixar pel balou d’estribord, però llavors vaig recordar que a la coberta fluctuant hi trobaria el canó de toldilla destravat. A fora, el fòsfor havia cremat fins a apagar-se, i omplia l’aire amb una fumera espectral. Mentre m’encaminava a poc a poc cap a la porta, vaig sentir que el canó deixava anar una descàrrega enmig de l’aire enrarit.

Em vaig salvar de quedar rebentat allà mateix gràcies a haver-me tirat de cap darrere de la serviola. L’àncora principal s’havia perdut i les cadenes de la serviola havien quedat soltes, i les vaig haver de desentortolligar de l’encep del canó perquè pogués tornar a córrer. Fet això vaig afanyar-me cap al canó de la portanyola del castell de proa. Un cop allà, fent un esforç per recordar tots els passos per ordre, vaig col·locar la càrrega, a continuació la bala, vaig pitjar-ho tot amb l’atacador, vaig encebar la càrrega, vaig omplir el fogó de pólvora i vaig preparar la pedra i l’esclavó. Potser hi vaig estar un parell de minuts; però entre que les mans em tremolaven i tenia l’ai al cor, em va semblar que fossin hores.

Vaig obrir els porticons sense dificultat, però per fer-hi sortir la boca del canó vaig haver-hi de posar totes les meves forces. Al final, quan la coberta va canviar d’inclinació amb el moviment del mar, el canó va córrer fins al seu lloc i el vaig frenar. Vaig apuntar baix, tal com se m’havia ensenyat; de la vora, val més tocar l’aigua que l’aire, perquè la bala encara pot arribar al blanc. Els dos vaixells estaven separats tot just per una dotzena de iardes, i distingia perfectament el jove soldat mort de por que feia anar el fusell de repetició a proa de La Colette. Es veia ben bé que tremolava, tot i que no havia vist que el tenia a tret. Vaig pensar que no fos el mateix soldat que m’havia fet malbé la cama.

Era el moment de tornar-m’hi; però, tot i disposar de prou pólvora per esborrar aquell noi de la faç de la terra, vaig vacil·lar. La ràbia cega que havia alimentat el meu desfici assassí amunt i avall de coberta m’havia remès prou per començar a percebre el profund abisme de dolor que s’obria a sota. En Conrad, els senyors invisibles de la «casa dels bàrbars», el Patience, la Feng i l’Asher, centenars de persones exterminades durant aquells pocs mesos. I ara la Mabbot. ¿Podia ser? ¿La Mabbot també? ¿Per què no disparar? ¿Qui era per a mi aquell marrec escanyolit? ¿Per què no afegir un cos més a la pila?

Potser en el fons no sóc un pirata; no vaig disparar. El que vaig fer va ser picar a la boca del canó amb un passador, fent-la sonar com si fos una campana perquè sabés que era allà. Ell es va tombar cap a mi i ens vam quedar mirant a través de l’espai que ens separava. Amb el canó a lloc, ell amb prou feines podia veure’m. Ell estava exposat a una bala de vint lliures, mentre que jo estava amagat pel buc del vaixell i el ferro del canó. Com si el fet que l’hagués guanyat per mà li hagués tret un pes de sobre, va deixar estar l’arma i va aixecar els braços enlaire. Al cap d’un moment els meus companys se li tiraven a sobre i el portaven a reunir-se amb els seus camarades emmanillats. Tal com la Mabbot havia suposat, els homes d’en Laroche estaven afeblits per l’escorbut i la falta de son, i la majoria frisaven per rendir-se.

Va ser una nit esgarrifosa en què em vaig omplir les mans de sang i en va caure molta a babord i a estribord per fer de pastura als taurons. Quan els incendis van acabar d’apagar-se, el sol ja era molt alt.

La pitjor cosa de totes, però, i de bon tros, era que la Mabbot no hi era. No estava malalta, ni adormida, ni tancada a la seva cabina esperant-me per burlar-se de mi amb el seu somriure sorneguer, sinó que no hi era.

No vam trobar-ne el cos tot i les immersions temeràries dels nedadors. Semblava que no tinguessin intenció de deixar de capbussar-se fins que ells també s’ofeguessin, però el senyor Apples va acabar manant-los de tornar a pujar a bord; i, just llavors, tota la nostra tripulació va prorrompre en un udol feréstec. Vaig afegir la meva veu a aquell cor macabre, i no vaig parar de bramar fins que la veu se’m va trencar.

La meva servitud s’ha acabat, la meva mestressa ha sucumbit. Sóc lliure d’abandonar el vaixell, lliure de dirigir-me a qualsevol port del món, lliure de triar la vida que em sembli; però amb prou feines tinc esma per gargotejar aquestes paraules al full.

Dimarts 7 de desembre

Després de molt debatre i moltes reparacions d’urgència, la tripulació s’ha partit en dos i ha passat a haver-hi dos vaixells pirates allà on fins ara n’hi havia un. Molts han optat per tripular La Colette, una nau estrafolària plena d’estris mortífers. A les seves mans serà una arma temible.

Han descobert el montgolfier molt ben plegat en un pallol, i l’última cosa que en sé és que els homes estaven aprenent a inflar-lo i potinejaven els timons de vímet. S’han quedat els presoners, i encara han de decidir què en fan. N’hi havia que deien de deixar-los a l’illa de Panxa de Rata perquè facin companyia al que quedi d’en Conrad, que encara els podria obsequiar amb una de les seves gasòfies. D’altres n’exigien l’execució immediata, i jo he afegit el meu vot als qui demanaven que se’ls deixés al port més pròxim. Al capdavall, en Laroche era mort, i la seva tripulació era culpable d’obediència a tot estirar.

Abans de tirar cadascú per la seva banda, tots els homes han rebut la seva part del botí del Trinity. En el meu cas, si hagués sigut un pirata enrolat amb contracte, n’hauria rebut una part i mitja per l’extremitat que em falta. Al final se me n’ha donat una part, i això gràcies a l’equanimitat del senyor Apples.

En Pete, el vell oficial de navegació, ha desaparegut sense deixar rastre. Segur que ha caigut durant la batalla.

—Sembla que sigui fet expressament —ha dit el senyor Apples—. Només l’entenia la Mabbot.

El senyor Apples, jo mateix i una dotació mínima hem decidit quedar-nos al Flying Rose. El senyor Apples ha assumit el càrrec de capità amb mà de ferro, i, tot i que consent que els homes expressin el seu dolor bevent i cantant acabada la guàrdia, no ha dispensat ningú de les seves obligacions. La pena se li endevina amb prou feines sota la màscara de disciplina que li serveix per impedir que la tripulació i el vaixell caiguin en l’abandó, però els senyals el delaten: fa dies que ningú el veu menjar ni dormir. Quan els homes van bastir un sagrari damunt la cadira entapissada de la Mabbot, omplint-la de notes, petxines daurades i altres penyores d’estimació, el senyor Apples va partir en dos les agulles de fer mitja i les va deixar sobre la pila.

Després de passar tot un dia al paire (crec que el senyor Apples alimentava la secreta esperança, com jo, que la Mabbot emergiria de l’aigua amb una corona d’algues lluents) hem posat proa a les Amèriques, on no hi hauria d’haver cap problema per fer port i reclutar-hi una tripulació completa i apta. Hem fet caure el vesper a terra, i tohom convé que el Nou Món és un lloc prou allunyat per observar com la Xina i Anglaterra es barallen per dominar el tràfic comercial.

El senyor Apples s’ha avingut a desviar-se dues setmanes del rumb per anar-nos a deixar a en Joshua i a mi a Martha’s Vineyard, la llar d’en Joshua.