EL DIASTEMA

En què en Fox ens clava queixalada

Dimarts 7 de setembre

El crit des del trinquet de «Vaixell a la vista!» ha fet sortir tothom a coberta per contemplar la goleta que anava a la deriva a cosa d’una milla del nostre bauprès. Era el Diastema, el vaixell a bord del qual m’havia trobat amb en Fox, només que ara no hi havia rastre de veles, d’eixàrcies ni de tripulació. Els núvols encastellats que s’enfilaven cel amunt encara li donaven un aspecte més digne de llàstima. A l’arbre mestre hi havia només una solitària bandera groga, i la nostra tripulació ha interpretat que volia dir que s’hi havia declarat alguna malaltia. Ens hem posat a sobrevent per quedar a recer de miasmes.

—Va a la deriva —ha informat el senyor Apples— i despullat d’aparell i cordam; està més pelat que un cul de monja. Podé hi ha hagut un motí.

—¿Què us hi jugueu que encara hi és? —ha dit la Mabbot arrufant el nas—. Vinga, senyor Apples, potser que diguem hola.

El senyor Apples ha disparat una canonada que ha fet saltar la bandera del pal, però la resposta ha sigut un silenci sepulcral.

—No som lluny de l’estret de Sonda —ha dit el senyor Apples—. D’un plat com aquest jo no en tastaria ni les prunes, capitana.

—Una llanxa! —ha ordenat la Mabbot—. Bessons, a punt per fer un abordatge amb cinc més que en tinguin ganes. Mosquets. Porteu l’oli de càmfora per als mocadors.

La Mabbot m’ha cridat.

—¿Què, Wedge? ¿No sentiu curiositat? Potser hi haurà un rebost per saquejar. —Mentre m’enfilava a la llanxa ha rigut per sota el nas—. ¿Veieu? Sou un pirata fins al moll de l’os.

El senyor Apples ha aturat els mariners que preparaven la corriola del pescant per arriar-nos i ha murmurat a la Mabbot en to peremptori:

—Capitana, això fa que se’m regirin tots els cucs.

—Si és una emboscada, senyor Apples, us necessitaré aquí cobrint-me. No traieu els ulls de l’horitzó; i si ensenya les plomes ni que sigui un gavià, dispareu un tret per avisar-me.

Quan ja ens havien arriat i érem a flor d’aigua he descobert amb disgust que l’Asher, el pobre noi que havia rebut assots a causa de la meva fuga, també era a la llanxa, i m’ha adreçat una mirada tan fulminant que de cop m’he deixat d’interessar pel que hi pogués haver en aquell rebost.

La quietud del Diastema mentre ens hi atansàvem m’ha anat omplint de neguit. Semblava que el vaixell contingués la respiració. Quan ja hi estàvem acostats l’Asher ha tirat un cap de corda, s’hi ha enfilat i ha amarrat una escala de vent perquè hi pugéssim nosaltres.

Els altres mariners s’han lligat els mocadors al voltant de la cara. La Mabbot, veient que jo no en tenia, ha sospirat i s’ha tret de la pitrera un petillo de seda, que ha ruixat de càmfora i me l’ha tirat.

—Encara ens passaríeu la febre groga.

La cabina, que jo havia vist atapeïda de mapes i cartes de navegar, ara era una cofurna buida. La coberta estava despullada de llanternes, politges i cordes, com si un garrepa hagués sigut incapaç de deixar-hi res útil, i oferia una vista sense entrebancs de tota l’amplitud de l’horitzó. La sensació que causava era d’eufòria i de desconcert alhora. La goleta es gronxava amb l’onatge, i he mirat de trobar el punt exacte de coberta on hi havia menys moviment. Just quan m’hi acabava de posar, la Mabbot ha dit:

—Asher, faràs d’escorta del senyor Wedgwood.

—Sí capitana! —ha dit l’Asher, i m’ha aferrat el colze amb la seva urpa d’àguila. Era la seva oportunitat per redimir-se, i al braç m’hi han quedat els blaus de la seva determinació.

—Cap a baix amb molt de compte, senyors, i amb els ulls ben oberts —ha dit la Mabbot.

En Feng ha obert la porta del balou, i de seguida hem sentit la fortor. Els mariners s’han parat, però la Mabbot els ha fet continuar:

—Cap a baix falta gent!

Un cop a dintre, els mariners han encès unes candeles i s’han aplegat al voltant de la Mabbot formant una closca d’eriçó amb els mosquets i els sabres. El castell de proa era buit. Ens hem encaminat cap als pallols de popa, i la pudor de descomposició i de merda es feia més forta a cada pas. La càmfora no ajudava gaire.

A continuació mateix de l’arbre d’artimó, les mampares estaven disposades formant una cambra on la fortor començava a ofendre. Un dels mariners s’ha abaixat el mocador per vomitar. La Mabbot ha ensumat.

—Potser sí que al final tenien miasmes. No toqueu res. Wedge, res de provisions. —La veritat és que allò en què menys pensava en aquell moment era en coses de menjar. L’Asher no em deixava d’estrènyer amb la grapa.

Travessat el llindar hem sentit un brunzit inconfusible de mosques vironeres. He decidit començar a respirar per la boca amb el mocador de la capitana posat a sobre.

El cadàver estava assegut amb l’esquena arrepenjada en un bagul, com si el guardés. Espantat per la nostra arribada, un núvol de mosques s’ha aixecat del cos i ha volat enlaire. L’expressió de la cara de l’escarceller mort semblava que passés del riure al plor a causa dels virons que hi formiguejaven. La panxa se li havia rebentat, i estava assegut enmig de les faldilles de les seves pròpies entranyes.

M’ha entrat el pànic. Ha sigut com si hagués relliscat en els confins llefiscosos del món i hagués caigut a l’infern, i les mosques teixissin al meu voltant la seva mortalla negra.

Un mariner devia estar encara pitjor que jo, perquè ha deixat caure l’espasa i ha arrencat a córrer a les fosques i ha començat a picar a cegues contra les parets, empassant-se mosques a cada alenada. Era un fuster de bord jove amb un tatuatge d’un ocell blau al coll. La foscor, la fortor o la remor de les larves de mosca fent la seva feina macabra en el cadàver deuen haver-lo fet perdre la carta de navegar.

La Mabbot ha dit amb un xiuxiueig:

—Calla!

En el moment que el noi em passava pel costat, el meu terror ha cedit el lloc a l’acció. Li he engrapat el cap amb totes dues mans i me l’he acostat al pit, murmurant-li:

—Tranquil…

L’Asher m’ha ajudat a aguantar-lo; i, encara que ha continuat gemegant, almenys ha parat de forcejar.

—Gràcies, Wedge —ha dit la Mabbot—. Va, mirem quin és aquest tresor de què aquest pobre infeliç no es volia desprendre. Wedge, ¿sentiu aquesta olor?

—¿Com voleu que no la senti?

—La fortor no; una olor més difusa.

En Bai ha aixecat la tapa del bagul, que era buit i semblava molt més fondo del que hauria hagut de ser. Tot seguit hi ha introduït la candela per il·luminar el fons.

Ha passat tot de cop, els crits, les empentes cap a la porta, tots corrent com desesperats a causa del que hem vist: la flama de la candela d’en Bai ha encès un nus de metxes que es prolongaven més enllà del forat que hi havia sota el bagul. Sense donar-me temps de comprendre el que acabava de veure, la Mabbot ha bramat:

—Correu, beneits!

Hem llençat els culs de candela i hem sortit de la cambra a corre-cuita tots alhora en direcció al balou. Els bessons havien empès la Mabbot cap a la claror de l’escala. Aquesta coberta baixa era més baixa de sostre que la del Rose, i l’Asher, que procurava mantenir-se a prop meu fins i tot enmig de la desbandada, ha picat de cap contra una biga i ha caigut. En el moment que jo m’ajupia per aixecar-lo, els que em venien al darrere m’han clavat un cop i m’he entrebancat. Just quan l’Asher i jo miràvem de desenredar-nos, la primera explosió ens ha projectat endavant. La galta se m’ha obert amb una quaderna. Quan per fi he aconseguit sortir a la claror de fora, amb el fum i l’aigua arremolinant-se’m al voltant, la coberta baixa s’havia alçat com una paret i estava a punt d’estellar-se. M’hauria esclafat, si no arriba a ser per una verga que ha basculat cap a mi i m’ha fet sortir disparat descrivint una paràbola per sobre l’aigua.

La goleta s’havia transformat en una granada, i mentre volava m’han picat a l’esquena uns quants bocins de fusta encesos. Una successió d’explosions ha aixecat una muntanya d’aigua. M’he submergit per sota de les onades per evitar que m’esclafés, però una altra explosió m’ha escopit enrere. He tingut la sensació que tot l’aire que tenia a dintre se m’escapava per les orelles. Al final he trobat la superfície, on del Diastema ja només quedava la popa giravoltant com el cul d’un ànec capbussat.

Però ¿què havia vist mentre ascendia? El cos d’algú debatent-se. L’aire cremava com l’aiguardent, però me n’he omplert els pulmons i m’he tornat a submergir, bracejant a cegues entre els corrents fuliginosos. He atrapat un peu i l’he estirat cap a la superfície. El cos semblava ansiós per anar a trobar el fons del mar, però jo he tirat amunt amb totes les meves forces. Arribant a la superfície, quan la falta d’aire començava a encendre’m els pulmons de fòsfor, se m’ha acudit pensar que potser estava remolcant el cadàver en descomposició. Quan per fi he sortit a l’aire he deixat anar un vagit com un nadó, com si volgués xuclar el cel, i he vist que l’home que havia tret de l’aigua era l’Asher, que tenia les parpelles i els llavis morats. L’he posat a sobre d’una verga que encara fumava, i li he picat el pit fins que ha recobrat l’alè i ha vomitat.

La següent cosa que recordo és que m’embolicaven amb una flassada a la coberta del Flying Rose amb l’Asher al costat, que respirava però estava molt feble.

Qui sigui que hàgiu trobat aquesta crònica, us ho aconsello: eviteu el mar. El desastre s’amaga a cada onada, i el fons de les profunditats està empedrat de cadàvers. Si voleu menjar peix, pesqueu-ne en un torrent.

Les orelles em brunzien i els ulls em feien fiblades. Em sentia com si hagués ficat el cap en un vesper. La Mabbot i els bessons havien aconseguit pujar a la llanxa, i, tot i que també havien rebut, estaven força més eixuts que jo. Els altres tres estaven destrossats, calcinats o ofegats.

Ens han portat panch, i algú ha allargat a la Mabbot un tall de pernil salat, una prova més de la provisió de tresors que la tripulació guarda a les seves caixes tancades amb pany i clau. Quan han comprovat que la Mabbot no pensava retirar-se a la seva cabina, li han portat una cadira, i s’hi ha assegut amb una flassada tirada sobre les espatlles com un mantell, amb la vista clavada en el punt on la popa del Diastema s’enfonsava i desapareixia. Després del panch li han servit te calent.

La tripulació estava atordida, formant grupets, fins que la Mabbot ha dit, amb tota la tranquil·litat del món:

—Senyor Apples, ¿que no tenen res per fer, els homes?

Tots s’han posat a la feina abans que ell tingués temps de bramar cap ordre.

—¿Veieu, Wedge, contra què lluito? —ha dit la Mabbot—. Hauria hagut d’esperar-m’ho; en Fox no hauria deixat mai una joguina com aquesta perquè la marina de guerra se la quedés. I això dels vaixells incendiaris li agrada molt.

El senyor Apples estava sulfurat.

—És de bojos perdre un vaixell, ni que sigui petit…

—En Brass Fox no és boig —li ha replicat la Mabbot—; és despiadat. I no és cap pèrdua si desorienta la canilla. Si l’atrapem en alta mar, les condicions de la negociació les posaré jo. Està guanyant temps per arribar al seu cau.

—¿D’això en dieu guanyar temps?

—Si hagués volgut matar-me hauria fet les metxes molt més curtes.

M’ha esgarrifat percebre admiració en la veu de la Mabbot. Aquests són els jocs a què juguen la Mabbot i en Fox, doncs. És un miracle que no hagin calat foc a tot el planeta.

L’Asher tremolava a coberta al meu costat, encara preocupantment pàl·lid. He tractat en va de fer-li beure una mica de panch, i al final en Feng m’ha apartat amb una empenta i l’ha ajudat a estirar-se a la seva hamaca, al castell de proa.

Després d’eixugar-me les mans i la cara, i amb una humilitat que em pesava a les espatlles com una llosa, he anat a trobar en Joshua. A banda dels àpats que faig amb la Mabbot, les lliçons amb en Joshua han sigut els únics moments en què he deixat de sentir-me les dents de la mort al coll. L’estona que passàvem plegats em mantenia unit a una vida més amable; i, encara que ell m’hagi demostrat que no em necessita, jo sí que el necessito a ell. Els cabells socarrimats del clatell són testimoni que la vida és curta i que la meva tossuderia no serveix per a res.

L’he trobat a la coberta del castell de proa sargint la seva hamaca.

—Perdona —li he dit; i ho he repetit per estar segur que m’entenia. D’entrada ha fet com si jo no hi fos, però al cap d’un moment m’ha assenyalat la ratlla llunyana de Madagascar, prima com una tavella de vainilla damunt l’aigua, i ha ensumat l’aire. ¿Ha sigut un miratge aromàtic, o realment el vent ha portat fins al nostre vaixell romàtic el perfum d’aquesta espècie sumptuosa assecant-se en lleixes al sol de tarda? L’olor, però, s’ha esvaït de seguida, i la terra ha mirallejat i s’ha esmunyit darrere el caire de l’horitzó.

Assegut al seu costat, he fet el gest que li havia vist fer el dia que ens vam barallar: el dit gros contra el front i els altres dits oberts. En Joshua ha fet servir el dit per traçar sobre la coberta la paraula pare. Pel que s’ha vist, era una paraula que ja sabia com s’escrivia. Ens hem dedicat a escriure per torns més paraules —mare, germà, bot, diners i tempesta— sobre l’entaulat, i he après els signes corresponents a cada una. He anat a buscar paper, i ens hem passat l’estona de claror de dia que quedava ensenyant-nos paraules d’aquesta manera. Jo n’he après un grapat més, com ara pobre, amb els dits tocant un colze apedaçat; tristesa, amb les mans lliscant cos avall, o mort, com si tanquessis la tapa de darrere d’un llibre. Si volia saber coses de la família d’en Joshua, hauria de ser amb les seves paraules, no amb les meves.

A sol post, el caliu opalescent de l’horitzó m’havia omplert el cor. Em sembla que he recobrat el meu alumne, i que jo n’he esdevingut un.

Dijous 9 de setembre

La setmana passada, per correspondre a en Kitzu pel peix que em dóna, vaig fer uns caramels senzills que li poguessin servir per treure’s de la boca el regust dels insults d’en Conrad. Vaig bullir a foc lent polpa de coco tallada a daus amb una barreja de melassa, mel i rom fins que es va espessir, i, després de fer-ne una massa, en vaig anar agafant pessics que vaig arrodonir i vaig deixar refredar. Si hagués tingut mantega no haurien quedat durs i negres com betum de Judea, però a en Kitzu li agraden molt i és feliç rosegant-los com un gos amb un cuiro. Quan ens encreuem a coberta, em pica amb la mà a l’esquena i m’ensenya la dentadura enfosquida.

El fet d’haver vist uns quants mariners enganyant la gana amb filaments d’algues que havien assecat estenent-les sobre l’orla m’ha donat una altra idea, i m’he posat a feinejar a la cuina per fer-me passar els nervis. He bullit el gra del Patience amb aigua de cendra per fer-ne sèmola, i, un cop refredada, l’he escorreguda i l’he posada en un pot amb algues, all, un pensament del meu preciós romaní, l’aigua de mar justa per cobrir-ho tot i un raig de suc de xucrut. Tindré sèmola escabetxada d’aquí una setmana o dues, i amb una mica de sort també tindré alguna cosa amb què servir-la.

El mar d’aquí al mig de l’oceà Índic té el color de l’estany, però a estones hi ha grans claps de jade i de turquesa que n’embelleixen la superfície. A mi m’enamoren, però els mariners més grans es miren aquestes flors d’aigua arrufant el nas i murmuren sobre els tifons. Abans d’arribar a la Cotxinxina hem de passar per l’estret encaixat que hi ha entre Sumatra i Java. Allà, pel que m’han dit, podem trobar patrulles navals ben armades, i potser en Laroche mateix a l’aguait.

Després de la peripècia que hem passat plegats, no m’he pogut estar de tornar a mirar de demanar disculpes a l’Asher. He fet unes crêpes daurades de vora arrissada en una llauna posada de cap per avall sobre una olla amb aigua bullint. Per haver estat fetes sense ous, han quedat sorprenentment bones.

De jove, al monestir, tenia una fal·lera per les crêpes. Davant del meu coc sostenia que una crêpe ben feta era el súmmum del refinament civilitzat —una elegància austera que emmascarava el rigor de la mestria, com una pirueta de ballarina— i que era una base universal per a qualsevol ingredient. Esperlà fumat, mató de llimona, rave; em veia amb cor d’untar una crêpe amb qualsevol cosa. El meu mestre em deixava fer, perquè, segons deia, ell també havia sigut ignorant. Com moltes conviccions de joventut, aquesta meva va ser tan breu com fervent. Vaig deixar de menjar crêpes a cada àpat, però no pas abans de dominar la forma de tirar la massa a la paella i de plegar-la amb delicadesa.

Les millors crêpes, ara ho sé, són les senzilles. Per a l’Asher he fet una salsa de panses cuites en rom, i l’he estesa per sobre de les crêpes cargolades. L’he anat a trobar a la coberta del castell de proa. Estava envoltat de companys que feien pinya escoltant el relat que els feia de la conflagració provocada del Diastema. M’he adonat que no havia triat un bon moment; però, com que tots m’havien vist, no he tingut cap més remei que acostar-m’hi.

—Asher… —La meva intenció era fer una exposició eloqüent de motius i circumstàncies, però les paraules no em sortien—. Perdona —he dit, i li he allargat el tallador de fusta.

Hi ha hagut un llarg moment de silenci; i, quan ja pràcticament anava per llençar les crêpes per la borda jo mateix, l’Asher n’ha agafat una, hi ha clavat queixalada i ha passat la plata a l’home que tenia al costat. La plata ha fet la volta de tota la coberta, com si els hagués demanat disculpes a tots, i per fi he pogut deixar anar una llarga expiració.

Quan ja m’havia tombat per anar-me’n, l’Asher m’ha cridat:

—Wedge!

M’he girat de cara a ell.

—¿Com cremava el vaixell? —m’ha demanat.

—Com si fos l’infern —he dit jo.

—¿I el cadàver?

—Feia glaçar la sang.

L’Asher m’ha fet lloc perquè m’assegués al seu costat i ha prosseguit el relat amb gran alegria de tots els altres, que de tant en tant em miraven per confirmar que era tal com ell explicava. Quan ha acabat, l’hi han fet repetir tot mentre el sol es ponia.

He acabat ajagut a coberta enraonant amb un italià ben afaitat que li diuen Chicken. L’havien enrolat feia anys perquè es cuidés de les gallines i els petits porcs orientals que temps enrere havien viscut engabiats a coberta.

—Els mariners van relliscar en la merda durant una persecució —m’ha comentat—, i la Mabbot va manar fer un banquet, i des de llavors que frego cobertes igual que els altres.

La tripulació té un joc. Les nits serenes, les estrelles són tan a tocar que et fan pessigolles al nas, i els mariners s’entretenen estirats de panxa enlaire a coberta fent juguesques sobre la quantitat i la direcció de les estrelles fugaces. Com que per contracte tenen prohibit jugar, no aposten diners, sinó objectes de poc valor que en diuen regals. Això fa que les bagatel·les passin de mà en mà: gravats de dones de la vida, bocins ressecs de salsitxa, perfums i sobretot tabac. He descobert que és un joc que hi tinc traça; però, com que no tinc res per apostar-hi, tècnicament no puc guanyar. Tot i així els mariners, amb bona voluntat, m’han premiat per la sort que tinc i he acabat obtenint un pot d’olives en salmorra i, cosa que m’ha fet molt content, mitja ampolla d’oli d’oliva que en Chicken es beu com a tònic.

No és una mala cosa estar enmig d’homes que miren les estrelles i riuen. Sense cares, ni cicatrius, ni roba, una veu hi té plena cabuda, i troba el seu camí cap al cel com les altres.