TROBEM EN BRASS FOX

En què la persecució de la Mabbot s’acaba

La Cua de la Serp era llarga i estreta. Hi havia unes quantes taules gruixudes de roure arrambades en un dels costats —poca cosa més que soques de fusta pel que feia a factura i a dimensions— i un taulell revestit de planxa de llauna a l’altre. Per sobre les taules, un tram d’escala estret portava a un terrabastall que quedava ocult darrere unes cortines gruixudes. Hi havia un escamot de quinze o més homes armats a prop de la paret del fons, on l’única porta que hi havia, que era oberta, projectava un feix polsós de llum sobre el terra de serradures. Pel silenci hostil que guardaven, he deduït que eren els homes d’en Fox, i que ens esperaven.

Jo era darrere la Feng, que carregava el pes del cos ara en una cama ara en l’altra amb el cap decantat. De cop, com si hagués arribat a la conclusió que les serradures no fossin prou bon lloc, ha allunyat la Mabbot del taulell i se l’ha emportada cap a la banda de les taules. Passant la bota per les serradures he vist que a sota hi havia un empostissat, i que les posts de sota meu mateix estaven desplaçades respecte a les altres. Era a sobre d’una trapa. Aquesta era una d’aquelles tavernes on després d’haver fet un simple glop de cervesa et despertaves encadenat a un rem de galera amb destinació a les mines d’or. He seguit l’exemple de la Feng i m’he acostat als altres.

Com exèrcits aparellant-se per a una batalla, les faccions respectives ens traspassàvem amb la mirada separats per un territori neutral de taules buides i orinals pudents. Dels cabirons penjaven, com si fossin gallardets, peces de cuiro ornamentades amb gravats de sirenes i de naufragis de vaixells. Els cops que havia rebut als budells m’havien deixat ben marejat, i m’han vingut nàusees quan m’he adonat del que eren aquells gallardets: esquenes i panxes tatuades de gent difunta conservades per a la posteritat, un tètric museu d’antics clients.

El senyor Apples ha fet saber en veu alta:

—La Hannah Mabbot ha vingut a veure en Brass Fox. ¿On el podem trobar?

Els homes de l’altra punta de la taverna ni han respost ni s’han bellugat. El senyor Apples ha fet dues passes cap a ells i ha bramat:

—Digueu!

Al final en Fox ha separat les cortines del terrabastall i s’ha mostrat; els cabells bronzinis i lluents gairebé li fregaven l’extrem superior del coll alt emmidonat amb corbatí. Ha baixat l’escala deixant sentir el taconeig de les botes embetumades. En Gristle, aquell home que tota la cara era una cicatriu, li portava la pistola i la bandolera.

—Tingueu una mica de paciència, home! Tot just acabeu d’arribar —ha dit en Fox, mentre s’atansava a una taula del mig de la sala i s’hi asseia.

Tots ens hem tombat cap a la Mabbot. Estava petrificada, amb els ulls clavats en el seu fill. Per un instant ha semblat que es quedaria mirant-lo tota la vida, però de seguida ha recobrat l’aplom i també ha anat a asseure-s’hi.

—Però fa molt més —ha dit la Mabbot— que esperem veure-us.

—Doncs ja em veieu ara.

—Cert —ha dit la Mabbot amb veu melosa.

—Vi! —ha dit alt en Fox. En Gristle ha corregut a buscar un pitxell d’estany i s’ha afanyat a servir-ne dos gots. La Mabbot ha esperat que en Fox begués primer, i a continuació ha buidat el seu got d’un glop.

El senyor Apples ha assenyalat una colla de barrils de fusta que hi havia lligats als cabirons.

—Això no és vi.

—Això és perquè la cosa no es desboqui —ha dit en Fox—. El taverner hi ha posat prou pólvora i prou munició per amargar-nos el dia a tots. Ensenya maneres.

—Podrien ser plens de sorra —ha remugat el senyor Apples.

—Dispareu-hi per sortir de dubtes, si voleu —l’ha reptat en Fox.

El senyor Apples ha girat l’espatlla i s’ha quedat mirant el barril que tenia a sobre, fent tota la cara de rumiar si feia un bot per agafar-lo, però la Mabbot ha tocat l’ase.

—No hem vingut per barallar-nos. Anem a parlar en un lloc tranquil.

—Podem parlar aquí —ha dit en Fox.

Els senyor Apples ha esbufegat i se li han marcat les venes del coll.

—Capitana, això no m’agrada…

La Mabbot l’ha reduït al silenci amb una mirada. Com un gos escarmentat, l’Apples ha rondinat i s’ha fet enrere.

—Feu-nos espai —ha dit la Mabbot, i tots hem reculat cap a la paret de la porta de davant perquè tingués una il·lusió d’intimitat asseguda a la taula.

En Gristle els ha tornat a servir vi. La Mabbot no apartava la vista de la cara d’en Fox.

—Cada dia més ben plantat —ha dit.

—Deu ser pels banys de xerigot que em feies cada dia al vespre abans de cantar-me la cançó d’anar a dormir!

Tots dos han deixat anar una rialla que ha ressonat entre els cabirons. Els homes d’en Fox s’han regirat, amb cara d’estar tan desconcertats com jo. Amb tantes coses estranyes com he vist fins ara, els ullals nus i els ventres blaus d’aquest planeta bord, allò m’ha vingut molt de nou. Envoltats de rufians feréstecs, en un poble d’assassins, en un món capgirat per les forques de l’avarícia, ells reien allà al mig. La cosa ha durat molt poc, per això, perquè en Fox ha tornat a buidar el got per armar-se de valor pel que havia de venir.

Llavors ha sigut quan la Kittur ha baixat l’escala del terrabastall en silenci. Els ulls li brillaven darrere les ulleres, i hi he vist por. No sé per què, això m’ha trasbalsat més que les granades rudimentàries que teníem suspeses a sobre o que aquells bàrbars perdonavides. La Kittur sabia el que estava a punt de passar, i no era res de bo.

—¿Qui és aquesta? ¿No me la presentaràs? —ha dit la Mabbot.

Però en Fox s’ha limitat a picar l’ullet a la Kittur, que s’ha obert pas entre l’escamot i ha sortit per la porta del fons. Jo he aribat a la conclusió que estaríem més segurs esperant-nos a fora amb en Braga i els altres, i he posat la mà a l’espatlla d’en Joshua per emportar-me’l cap a la porta de davant, però en aquell moment hi han entrat dos dels homes cepats d’en Fox i ens han privat de fugir. Un portava una porra de ferro amb un cap arrodonit, que, per la laca ennegrida que tenia a les estries, semblava que no s’hagués netejat des de l’última vegada que s’havia fet servir.

Sobre la taverna ha caigut un silenci expectant. Mentre la Mabbot i el seu fill extravagant es miraven, només se sentia el refrec sord de les botes al terra de serradures i el ressò metàl·lic de les armes contra les sivelles.

—Ja saps què ve ara, mareta; ja t’ho deus imaginar.

Li ha caigut un floc de cabells sobre la cara, i la Mabbot l’hi ha posat darrere l’orella. Ell l’ha deixada fer.

—Explica —ha dit la Mabbot.

—Tant de bo hi hagués un altre camí. —En Fox ha aixecat el got una vegada més, però ha semblat que li passés la set de sobte i s’ha quedat observant el vi com si hi hagués un insecte.

—¿Què pot tenir de bo aquest pla si ni tan sols el pots explicar en veu alta? —ha dit la Mabbot per burxar-lo.

—¿Tant te l’estimes, la soga? —Ha abaixat el got de cop i se li ha trencat a la mà. Aquell esclat ha semblat que el calmés. S’ha tret un esquerdill del tou del dit gros sense fer cap ganyota i s’ha quedat mirant com en sortia la sang—. Se t’agraeix el sacrifici. —S’ha aixecat deixant anar un sospir, i, com si això fos un senyal, els seus homes han desembeinat els sabres i les pistoles.

—¿Encara tens malsons? —ha demanat la Mabbot com aquell qui res.

—¿Que s’acaben mai, potser? —ha murmurat en Fox—. Si de cas se succeeixen l’un a l’altre.

El senyor Apples i els bessons havien pres posicions de combat per estar en disposició de rebre l’atac de l’escamot, però la Mabbot ha continuat tossudament i provocadorament asseguda. Ha dit:

—Només et dono aquest moment per explicar-te, abans que s’acabin les cortesies.

—¿Que potser la cortesia em portarà els correus a la porta de casa amb la meva herència a les alforges? Si m’empolvoro els cabells ¿em reconeixerà la companyia Pendleton com a hereu d’en Ramsey? No. Haig de fer-me valdre, perquè sinó no m’escoltaran.

Els homes d’en Fox es gronxaven sobre els talons esperant l’ordre per llançar-se sobre nostre.

El senyor Apples ha remugat.

—És tal com deia. Això no és res més que una emboscada, capitana. És hora de tocar el dos.

La Mabbot l’ha engrapat pel cinturó i li ha clavat una estrebada perquè es quedés darrere seu, tal com hauria fet un domador d’óssos per tenir l’ós a ratlla.

—Si hem vingut fins aquí, senyor Apples, és per resoldre això.

—I ¿per què heu vingut fins aquí, concretament? —ha demanat en Fox.

—Perquè paris; per demanar-te que paris de fer contraban d’opi —ha dit la Mabbot.

—Vaja; veig que continues tenint totes les simpaties posades en els pobres menjadors d’opi.

—Doncs sí; i, a més a més, és un joc massa perillós. La companyia Pendleton no permetrà…

—¿En què quedem? ¿És mal fet o és perillós?

—Totes dues coses! —A la Mabbot se li ha trencat la veu, i, per primera vegada, l’he vista fora de si—. Has de tenir en compte a quines forces t’enfrontes.

—¿Pot ser que estigui sentint que la capitana Mabbot em recomana prudència?

Els homes d’en Fox han rigut per sota el nas.

—Jo em refio de la meva tripulació —ha dit la Mabbot—. Però tu navegues a tots els vents. D’una persona comprada no te’n pots refiar.

—¿Què hauria de ser, doncs? ¿Sastre, potser? ¿O forner? Alguna cosa tranquil·la i senzilla; ¿això és el que tens pensat per a mi, després d’haver-me ensenyat a apunyalar sobre el genoll, allà on la sangada no es pot estroncar? ¿Després d’haver-me ensenyat a trencar un coll amb la culata de la pistola?

—¿Què vols, Leighton?

—¿Què tens per donar-me?

—¿Vols una disculpa? —La Mabbot ha dit això amb una veu quasi inaudible.

—Això sí que estaria bé.

—Perdona.

El senyor Apples ha tancat de cop els punys amb tanta força que m’ha semblat que li sentia els tendons tibant-se-li dintre els braços, però s’ha mossegat la llengua.

En Fox, assaborint el moment, s’ha inclinat endavant i ha demanat:

—¿Per quina cosa em demanes perdó exactament, Hannah? —La sang del dit gros li havia fet bassal a la palma mig tancada.

—No he tingut… —Semblava que la veu de la Mabbot sortís del fons d’un pou—. El que poguessis haver de menester, fos el que fos, jo no ho tenia.

Per un instant ha semblat que en Fox quedava commogut per aquelles paraules. De cop s’ha espolsat la sang sobre la taula, on s’ha barrejat amb el vi que s’hi havia vessat i hi ha format taques més fosques.

—Deixem-ho aquí —ha dit—. Està decidit.

La Mabbot ha dit:

—Rumia-t’ho bé. La companyia Pendleton no donarà mai de la vida accions seves a un bandit conegut, i encara menys si són d’en Ramsey. En canvi, si decideixes obrar amb seny…

—¿De les teves petites escaramusses en dius obrar amb seny? Esgarrapar quatre rosegons en mars remotes és perdre el temps. Van més de pressa a construir vaixells que tu a enfonsar-los. No serveix de res. No t’has atrevit mai a arrencar el mal de soca-rel. Sempre rondinant sobre els esclaus i l’opi per convence’t que no ets una miserable escurabosses. ¿Quin patrimoni tinc, si es pot saber? ¿De quin tros d’aquesta terra immunda en puc dir llar? ¿No em correspon un destí millor que ser encalçat per corsaris i caçadors de recompenses? Doncs penso agafar el que és meu. Sabran qui sóc. Et confons amb mi, mare; no t’he demanat permís per a res ni necessito el teu consell.

Amb un gest de la mà ha convocat en Gristle i els altres, que han avançat amb les pistoles i els mosquets apuntant a la Mabbot. Uns quants portaven cordes i grillons.

—Veig que som en un punt mort —ha dit la Mabbot amb un sospir.

—¿Vindràs de bon grat o no?

A la Mabbot se li ha dibuixat una expressió de disgust.

—¿On anem?

—No fem una escena, t’ho prego. I no som en cap punt mort. Us superem en armes. De totes maneres, creu-me que m’estimaria molt més fer-ho a les bones. Potser t’escaparàs de la forca; ja vas fer-ho una vegada. En tot cas, penso lliurar-te a la companyia Pendleton per demostrar-los la meva lleialtat.

Tot seguit s’ha girat i ha dit als seus homes en veu alta:

—Feu-la arribar sencera; no me la masegueu.

La Mabbot ha acabat aixecant-se. Havia perdut l’aplom. Ha tentinejat i s’ha hagut d’agafar a la taula.

—¿Sencera per a la forca? Ai, Leighton. —Ha deixat anar un gemec—. ¿En què t’has convertit?

—¿Convertir-me? —S’ha girat de cop, i hem quedat parats de veure que plorava—. Quin somni: convertir-se. A mi m’han fet, més aviat. ¿Què m’ha teixit els músculs del cor? És clar que recordo les teves lliçons, mare; cada paraula. ¿Quin martell i quina cadena? ¿En quin forn tenia el cervell?^[4]

Per bé o per mal, has enllestit la feina. Descansa; t’ho mereixes.

Les llàgrimes li han deixat uns regalims bruts a la cara. La sala estava eriçada d’armes desembeinades. La tripulació de la Mabbot havia format una pinya atapeïda al voltant de la seva capitana, i tenia totes les armes parades i apuntades cap a en Fox.

—Seràs la meva ofrena de pau —ha dit amb veu melosa—. Això, és obrar amb seny. Ho tinc tot calculat; calculat fins a l’últim detall. La cosa que agrada més als diaris és un pirata capturat exhibit pels carrers, i em retrataran com un patriota. Si tot i així es neguen a negociar, els ensenyaré les dents. Bloquejaré el riu Perla i privaré d’aprovisionament els senyors del te uns quants mesos. I, si convé, els esfondraré els magatzems. No hi ha res que sigui més convincent que una bomba ben posada.

Estava orgullós del seu pla, i, per l’espurneig d’ànsia que tenia als ulls, volia que la seva mare també ho estigués; orgullós del seu fill, encara que fes que la pengessin.

El senyor Apples no ha pogut aguantar més. Amb una sola gambada ha salvat la distància que el separava d’en Fox i l’ha aixecat com si fos un sac de bleda-rave, amb tot el gruix del braç al voltant del coll.

Amb una veu d’espinguet escanyada, en Fox ha dit:

—Ella no deixarà que em facin mal. Agafeu-la!

I aquí ha començat el combat. El cop que jo abans havia rebut al cap devia haver sigut més fort del que em pensava, perquè de sobte la taverna m’ha semblat una tètrica pista de ball que giravoltava amb la música dels remucs i els crits. Els homes s’aferraven l’un a l’altre amb un desfici de ràbia. M’he tret un pes de sobre quan he vist que, per consideració a les bombes que teníem penjant a sobre, ningú engegava cap tret; però les espases i les dagues centellejaven a la llum de les llanternes, i no podies abstraure’t del so dels cossos entretopant-se ni de la ranera espessa dels homes que s’ofegaven amb la seva pròpia sang.

He anat de quatre grapes cap al taulell buscant refugi. En aquell mateix moment s’ha obert la trapa, i, com si fossin aranyes, n’han sortit més sicaris, que engrapaven els de dalt pels peus i els estiraven avall. Els bessons havien agafat la Mabbot per les aixelles i se l’emportaven cap a la porta de l’entrada sense que ella parés de forcejar. Quan encara no havien fet quatre passes, una bandada de facinerosos els ha obligat a aturar-se i a lluitar.

El senyor Apples, amb un sabre en una mà i un tamboret de fusta a l’altra, escombrava els homes d’en Fox com un segador enmig dels blats. Mentre m’estava arrupit amb en Joshua darrere d’una taula tombada, esperant un moment oportú per sortir corrents, per la porta de davant han irromput en Braga i els reforços.

I ha començat el tiroteig.

Un dels barrils de pólvora ha quedat fet estelles de seguida, i ha deixat caure una pluja de sorra sobre el xafarranxo de gent. Els combatents han dedicat una brevíssima pausa a assimilar el que allò volia dir, i tot seguit cada un ha agafat la seva arma de foc. Al cap d’un moment, totes les pistoles descarregaven de cop, ben bé com si el barril hagués estat ple de pólvora i munició. Les taules, les cadires i la construcció sencera han tremolat amb la violència dels retrunys. Tot el llarg de la sala s’ha omplert de fumera a l’instant, i l’espessor ha anat quedant travessada de brillants feixos de sol que entraven pels forats que les bales no paraven de fer a les parets i al sostre. Les llanternes saltaven i es gronxaven com si ballessin una giga vertiginosa.

Imaginant-me que la trapa devia portar a alguna galeria per la qual poder fugir del batibull, he arrossegat en Joshua un tros per arribar-hi però de cop ens ha obstruït el pas un home moribund —no sabria dir segur de quina facció— que ha caigut cargolat davant meu intentant sense forces treure’s de l’esquena la fulla que hi tenia clavada mentre li brollava sang de la boca.

En aquell moment m’han tocat.

M’he sentit la bala a l’instant, i he tornat a deixar-me caure darrere la protecció de la taula. Quan m’ho he mirat, però, he vist que la bala no m’havia travessat la pell, sinó que només havia foradat la capseta de llauna on hi tinc la massa de llevat. La bala havia entrat a la capseta i havia quedat encastada dintre la massa.

A prop de la paret del fons s’havia trencat una llanterna i se n’havia vessat tot l’oli, i les flames s’hi han escampat amb voracitat.

La Feng i en Bai estaven ocupats repel·lint les temptatives d’atrapar la Mabbot mentre ella s’obria pas entre el carnatge cap al fons de la sala, on en Fox estava protegit per un grapat dels seus homes. La Mabbot no havia desenfundat les pistoles i caminava agitant els braços enlaire, cridant «Alto! Alto!», però la veu li ha quedat ofegada pel fragor de les armes.

He vist com el bàrbar de la maça de ferro passava el braç molsut per la cintura de la Mabbot i la tombava a terra com una ovella per esquilar. Immobilitzant-li el coll amb un genoll, ha començat a lligar-la pels punys amb una corda mentre la Feng i en Bai combatien aferrissadament per arribar-hi.

En Fox s’ha acostat corrent des de l’altra punta de la sala, esquivant els molinets del senyor Apples i cridant:

—He dit amb consideració! Si la toqueu, feu-ho amb consideració!

Ha apartat el seu home de la Mabbot amb una empenta i s’ha ajupit per aixecar-la. Aquest instant fugaç m’ha quedat gravat a la memòria: tots dos a l’ull de la tempesta amb les mans agafades i la batalla confluint cap a ells des de totes bandes. Segurament és perquè just a continuació tot s’ha capgirat que m’ha semblat que aquest moment durava molt més del que hauria hagut de durar, il·luminat per una claror trèmula.

Potser en Fox anava per dir alguna cosa, perquè havia obert la boca, però la bala perduda d’alguna pistola li ha traspassat abans el front. Ha aixecat la vista al sostre i ha caigut enrere. El senyor Apples i els bessons han corregut a sostenir la Mabbot mentre ella es desplomava abraçada al fill. Per entre les volutes espesses de fum he vist la Mabbot de genolls, amb la cara esblanqueïda, aguantant el cap sagnant d’en Fox contra el pit. De cop s’ha posat a gronxar-se, com si bressolés un nadó.

La Feng ha arribat al seu costat en el mateix moment que en Gristle aixecava el trabuc i disparava. La Mabbot i la Feng han caigut fetes un manyoc.

Mentre en Bai corria cap a la seva germana, el senyor Apples ha aferrat l’arma d’en Gristle i l’hi ha arrencada amb força. De la mateixa estrebada, amb la culata ha obert el cap d’un rufià de la vora com si fos un meló, i amb l’altra manassa ha engrapat el coll d’en Gristle i l’hi ha trencat. Els pocs facinerosos que quedaven han començat a retirar-se a la desbandada per la trapa per no haver d’enfrontar-se al senyor Apples sense el seu capitost.

En Joshua i jo hem estat agafats l’un a l’altre fins que la taverna ha quedat en silenci. Espiant des de darrere la taula, he vist que quasi tots els membres de la nostra tripulació havien caigut morts o ferits. Només en Bai, en Braga, el senyor Apples i dos mariners cruixits es mantenien drets entre els companys caiguts.

De cop ha xiulat un altre tret, que ha fet néixer un floró de sang a l’espatlla del senyor Apples. El tirador amagat al terrabastall ha tornat a carregar darrere les cortines mentre els altres arrossegaven la Mabbot per deixar-la a recer darrere el taulell. El senyor Apples ha fet acció de córrer escales amunt, però ha rebut un altre tret a la cuixa i ha caigut enrere. Darrere el taulell, en Bai vetllava per la Feng i la Mabbot, que jeien immòbils.

Deixant de banda els espetecs del foc a la paret del fons, a la taverna hi havia tanta quietud que s’ha sentit l’esclafit de quan el tirador ha obert la recambra per fer una nova descàrrega. De cop he vist, com si ho somiés, que en Joshua pujava corrent un terç de les escales. Ha llançat una llanterna al terrabastall. El corn de pólvora del tirador ha esclatat a l’instant amb una detonació i una fogonada, i un moment després el tirador queia des de dalt amb el cap i les mans negres i aterrava sobre les serradures, on ha quedat retorcent-se enmig de la foscor creixent.

L’estona següent fa de mal recordar. La lluita s’havia acabat, però la fumera i les flames ens obligaven a sortir al carrer. Quan el senyor Apples ens ha fet el senyal, hem travessat com un sol home el llindar de la porta de l’entrada transportant tres cossos i deixant els altres a la mercè del foc. A fora no hi havia rastre dels homes d’en Fox que havien sobreviscut, però s’hi havia aplegat una munió de vilatans; i uns quants, quan ens han vist sortir, han desafiat l’incendi per veure què podien rescatar de dintre.

El senyor Apples caminava de pressa tot i les ferides, i ha donat tota la bossa de peces de plata de la Mabbot a un llenyataire que passava a canvi d’una mula torda.

La Mabbot estava sense sentits però respirava, i d’un dels polsos li sortia un raig de sang que li baixava pel coll i l’esquena. La Feng era morta; la descàrrega del trabuc li havia esberlat el cor. En Bai no havia volgut carregar la seva germana a la mula, sinó que se l’havia tirada a l’espatlla i havia enfilat cap a la costa caminant a bon pas. Els altres anàvem darrere, tota l’estona alerta a alguna altra possible emboscada.

Els dos mariners que quedaven vius han carregat entre tots dos el cos d’en Leighton, en Brass Fox, obeint les ordres del senyor Apples. Un dels mariners ha remugat:

—Ja em diràs quin valor té.

El senyor Apples ha agafat el mariner pels cabells i l’ha aixecat fins a deixar-lo suspès a l’aire espeternegant.

—¿Que potser no m’has entès, noi?

—No, sí!

He fet un petó a en Joshua al cap i he deixat que el senyor Apples se’l carregués a les espatlles per portar-lo a coll com un heroi. El meu pas lent m’ha obligat a enfilar-me a la mula darrere la Mabbot, que anava deixant un rastre d’esquitxos de sang. El senyor Apples ha demanat a en Bai que ens deixés posar la Feng sobre la mula, però en Bai no ha deixat anar la seva germana i ni tan sols ha afluixat el pas. La portava com si pesés tan poc com un ram de flors.

—Es veia a venir, que aquest Fox ens faria anar malament! —ha rondinat un dels mariners.

—Ara ja tant se val! —he replicat jo, i la irritació que m’he notat a la veu m’ha sobtat.

Ell, com si no m’hagués sentit, ha dit:

—¿Ens juguem de perdre la capitana per què? ¿Per un petó del fill? Quin trofeu més car, aquest cadàver!

Els mariners han rebut del senyor Apples una mirada tan fulminant que han callat de cop i no han tornat a badar boca.

Quan hem arribat finalment a les llanxes, en Bai ja havia deixat la Feng a la riba, s’havia tret la camisa i l’havia feta servir per tapar-li la cara. El drac tatuat se li retorcia a l’esquena com una tempesta sinistra. A la cara se li veia que havia plorat, però ens ha rebut amb una expressió impenetrable.

—¿Com està la capitana? —ha demanat.

—Respira —tan sols li he pogut dir.

Quan hem arribat al Rose, el senyor Apples ha deixat la Mabbot al seu llit i tot seguit ha sortit per donar ordres a crits a la tripulació. Temia que en Laroche pogués ser a prop, i ens hem afanyat a llevar àncores i a posar proa al sud a tota vela.

La Mabbot, mentrestant, continuava sagnant del cap i no tornava en si. Tampoc hi tornava el metge de bord, que jeia a l’hamaca fet una sopa com de costum; pel que sembla, el metge de bord té la prerrogativa de fer ús de tant vi de la bodega com li sembli, segur que amb l’argument que és per netejar ferides. En Bai, immòbil com un ídol, s’ha quedat a coberta assegut al costat del cadàver de la Feng, amb els ulls clavats a l’aigua. L’Asher plorava la Feng sostenint-li i acariciant-li el cap decantat sobre el seu pit ple de sang i reposant la mà encorbada en la lleugera inflor del ventre.

Jo m’he quedat a la cabina de la Mabbot. Primer li he posat unes quantes tovalloles sota el cap, i després li he palpat els cabells, que tenia plens de gleves de sang mig seques, per trobar-hi la font de l’hemorràgia, però no he localitzat les vores de la ferida. Al final, alarmat perquè la sangada no parava, he sortit corrents a buscar les estisores d’esquilar del senyor Apples. M’he posat a tallar-li els cabells, atapeïts com pèl d’ós i xops de sang. Un cop he començat no he pogut parar, i al cap de no gaire estava envoltat dels grans tentacles tallats de la seva cabellera llegendària. He acabat fent-li una xollada de mig dit de gruix plena d’escales. Li he vist uns quants cabells blancs escampats per la closca, però així quedava més jove, quasi juvenil, delicada i vulnerable.

M’he armat de valor per examinar l’abast de la lesió. La ferida havia quedat al descobert: un trau que li anava de la cella a la part posterior del crani, recte com un tall de sabre. En alguns punts el teixit era obert de dalt a baix, i el blanc tètric del crani quedava a la vista com una dentadura entre uns llavis ensangonats. Per sobre de l’os mateix, la trajectòria de la bala hi havia deixat un solc superficial. Deixant de banda aquesta estria, però, el cap se li veia tan fort i tan dur com sempre.

Tot i així no deixava de ser una ferida greu, i he tingut por que no es despertés. He escalfat la fulla d’un punyal sobre una llanterna fins que s’ha tornat vermella. He remullat la ferida amb conyac i l’he sostinguda tancada amb una mà. Amb l’altra m’he senyat; tot seguit he passat l’esquena de la fulla roenta tan a consciència com he pogut per sobre de tota la llargada del trau per cauteritzar-lo, i la cabina s’ha omplert d’olor de pèl socarrimat i carn a la brasa.

Mentre ho feia m’he cremat un dit, i en el moment que me l’acostava a la boca he rebut un cop molt fort a la cara. La Mabbot acabava de tornar en si, i m’ha clavat un cop de puny que quasi em trenca el nas. S’ha incorporat, amb una expressió a la cara en què s’hi barrejaven el desconcert i la ira, ha girat els ulls en blanc i ha caigut sense sentits una altra vegada. Estava molt blanca, i, si no arriba a ser perquè es veia una mica que respirava, semblava sense vida. L’hemorràgia s’havia estroncat per fi.

—De res —he murmurat, agafant-me el nas adolorit.

He tornat a anar a buscar el metge, i, com que no es llevava, he seguit l’exemple de la Mabbot i li he clavat un cop de puny a la cara. Tot i així no s’ha despertat, i m’he girat per anar-me’n, però al final m’hi he tornat a acostar per clavar-n’hi un altre, de tant que m’havia agradat fer-ho. L’he acabat deixant immers en el seu sopor embriac i he anat a trobar en Bai. M’he agenollat al seu costat i li he suplicat:

—¿Podries anar a veure la capitana? Jo em quedaré a vetllar la Feng.

S’ha aixecat i se n’hi ha anat. Quan ha tornat ha dit:

—Li he posat agulles a l’orella. No s’hi pot fer res més fins que no es desperti.

Cada poques hores esclata alguna discussió a coberta sobre com està la Mabbot o sobre si en Laroche és a la vora. La majoria de les vegades, de totes maneres, els mariners discuteixen sobre en Brass Fox, perquè la seva mort els ha despertat la fascinació.

—El Fox de la bodega no és el de veritat; el Fox de veritat no se’l pot matar.

—Hauríem de vendre’l a la companyia Pendleton per una recompensa.

—No; el que hauríem de fer és saber on té guardat l’or! En tenia un munt!

—Calla! El seu esperit ens farà naufragar, si no li tenim respecte.

—A fer punyetes, els esperits! Pel que has de patir és per la Mabbot. Era fill seu. Mossega’t la llengua si no vols que ens assoti quan es desperti.

El senyor Apples no para de fer picar un cap contra un altre perquè hi hagi pau.

Dijous 11 de novembre

Tinc les ferides quasi curades del tot. La Mabbot, en canvi, ha passat dos dies dormint. La ferida del cap ja no li sagna, però la té inflada tot al voltant de la meva cura d’urgència. Fa moltes suades, i cada hora la incorporo i amb una cullera li peixo a la boca resseca aigua de coco i la medecina d’en Bai per a la febre. Tot aquest temps l’he passat a la vora del seu llit assegut a la cadira entapissada. Fins i tot he consentit que el conill se’m posés a la falda.

El senyor Apples ha anunciat que tornem orsant cap a l’estret de Sonda. Això ha provocat l’alegria de la tripulació, que creu que aquí on som és un lloc malastruc. Fora d’això, no ens ha donat altra indicació sobre on anem.

Divendres 12 de novembre

Dormia bavejant a la cadira, a la vora del llit de la Mabbot, i la seva veu m’ha despertat.

—Segur que penseu que vaig ser una temerària, allà a la taverna. —Tenia la cara demacrada i amarada de suor, però em mirava amb ulls penetrants.

—No sóc qui per jutjar ningú —he dit.

—¿Ningú?

Després d’un moment de silenci, he respost:

—Fa temps, també jo vaig quedar desfet. Vaig perdre la dona de sobrepart. La criatura també es va morir.

—¿Estimàveu la vostra dona?

—Si no arriba a ser perquè Déu no em va deixar, m’hauria enterrat amb ella.

—Esteu familiaritzat amb la impudícia de la pena, doncs. —Parlava tan baix i arrossegant tant les paraules que m’he hagut d’agenollar a la vora del llit amb l’orella a tocar de la seva boca—. Digueu-me, Wedge; en Leighton… ¿Com el vau deixar?

—És aquí, Mabbot. Hem ficat el cos en una bóta de Madeira per conservar-lo fins que us despertéssiu. El senyor Apples hi ha posat un sentinella.

Ha semblat que es treia un pes de sobre, i m’he pensat que es tornaria a adormir, però ha dit:

—Me l’emportaré a Amèrica, i allà buscaré una casa de camp modesta com la de les Canàries on el vaig criar. A Amèrica no m’empaiten; allà tampoc poden veure la companyia Pendleton… Potser m’hi instal·laré. Em falta vent a les veles.

He deixat que reposés i m’he afanyat cap a la cuina a preparar un brou. Per curar-se convé un brou d’ossos d’espinada. He fet servir el que teníem —babirussa salada i peix sec— i no he parat de renegar en tota l’estona que he estat cuinant. Hi he afegit melassa per la sang que ha perdut, amb recança de no tenir ni que fossin les ròtules de xai que Lord Ramsey tirava a la seva canilla de gossos.

Quan he tornat a la cabina, però, la Mabbot havia caigut en un sopor profund i no es despertava de cap manera. Li he peixat el brou, eixugant-l’hi el que li regalimava, amb l’esperança que n’hi arribés una mica a la panxa.

Divendres, més tard

La Mabbot va recobrant i perdent el coneixement, i estic cada vegada més amoïnat perquè la infecció i la febre li han augmentat. Les visites del metge de bord són inútils i mortificants. La Mabbot ha perdut tanta sang que no li permetré que la sagni, i ell murmura que no s’hi pot fer res més. Avui, mentre inclinava la seva còrpora de borratxo sobre ella, no he pogut dissimular la meva indignació.

—¿No ha considerat la possibilitat d’amputar-li el coll, doctor?

—Us estic sentint, Wedge —ha dit la Mabbot amb un fil de veu.

—La febre s’ha de tallar —ha dit el metge—. No hi ha cap altre remei.

En Bai prepara la medecina amarganta i ve a ajudar-la a rentar-se, però a part d’això s’està a coberta contemplant l’horitzó dia i nit.

—Ha quedat com una lluna sense sol, pobre —ha observat el senyor Apples.

Mentre jo estava enfeinat cuidant la Mabbot, en Bai ha deixat el cos de la Feng al mar damunt d’un cadafal de posts entrelligades i s’ha quedat amb la vista clavada en el punt de l’horitzó on ha desaparegut com si encara el veiés.

Aquest vespre, mentre el sol es ponia, he pujat a coberta per donar el condol a en Bai, però el cordam m’ho ha impedit. Fins i tot els meus ulls profans han sabut veure que el vaixell estava completament de cap per avall. Les vergues estaven inclinades formant angles oposats, les gonetes estaven posades a l’arbre de mitjana i les escotes penjaven inertes, deixades anar; amb l’aparell d’aquella manera, un vaixell no hauria pogut prendre el vent com cal ni en somnis. Semblava que una mà gegantina l’hagués sacsejat tot ell. He demanat al senyor Apples:

—¿Així és com manteniu la disciplina? ¿Quatre dies amb la capitana Mabbot indisposada, i ja estem així?

—Hem desguarnit el vaixell per consideració a la Feng —ha dit el senyor Apples—. No patiu, que d’aquí unes quantes hores el tindrem aparellat una altra vegada. No us feia pas contramestre.

He trobat en Bai vetllant i me li he assegut al costat. He sigut injust amb ell; el vaig malinterpretar. És innegable que ha fet els impossibles per salvar-me la vida. He tractat de consolar-lo de la seva pena. Li he dit:

—Jo he passat aquesta aflicció. Si et digués que se n’anirà, t’enganyaria. No se n’anirà mai; però, si vius prou temps, deixarà de turmentar-te i et començarà a adobar. Tal com l’amargor del te ajuda a despertar-te, això acabarà sent una cosa que et farà servei.

La seva impenetrabilitat m’ha fet pensar que potser no ha sentit res del que li he dit.

Dissabte 13 de novembre

El trau de la Mabbot ha supurat. He observat amb preocupació com el metge l’hi obria amb la llanceta, i, quan se n’ha anat, l’hi he curat amb la barba de caputxí que els bessons havien fet servir per a les meves ferides.

Més tard, després de migdia, el senyor Apples ha vingut a la cabina de la Mabbot i s’ha quedat mirant-la capficat una estona, i jo li he dit:

—Digueu-los que s’està refent.

Ell ha fet un gest d’agraïment amb el cap.

—Digueu-los que cuino per a ella i que d’aquí uns quants dies tornarà a ser el tros de dona de sempre.