EL FOGÓ DEL MORT

En què ens posem a to i en Joshua ens explica el seu cas

Us puc assegurar que l’ànima d’una persona no és ni un vapor ni una fogonada de llum, sinó un cos amb extremitats fet a imatge del nostre creador. Ho sé perquè, encara que tinc el peu embarrancat en alguna platja, lluny meu, l’esperit d’aquest peu perdura, agafat a mi i fent-se sentir. Per això és que el Senyor ha disposat que ens aixecarem sencers a l’hora del judici, perquè estar separat de la teva pròpia carn sense poder gratar-te on tens picor és una tortura.

Els bessons, doncs, no són només els guardaespatlles de la Mabbot sinó també els seus metges de capçalera. No li retrec que s’estimi més els seus mètodes arcans que els del metge de bord. Em van fer massatge al monyó, que només podia aguantar si mossegava un cinturó. També em van fer massatge al genoll, la cuixa i el maluc, que va resultar força agradable. L’herba fumejant —que em van dir que era altimira— l’agafaven d’una capsa petita de teca i la cargolaven entre els dits fins a fer-ne com un tub, que tot seguit m’encenien sobre el pit i les cuixes. Sempre em treien aquestes piles de cendra just abans que el foc m’arribés a la pell. També em van sagnar de l’esquena i les espatlles amb ventoses.

Es veia ben clar que si em tractaven era per ordre directa de la Mabbot. Mentalment els vaig rebatejar «Estoic» i «Taciturn». A mesura que les forces em retornaven, de totes maneres, també em va retornar la curiositat.

—¿És veritat que la Mabbot va tallar-vos la soga amb el seu propi ganivet?

En Feng va estimar-se més anar-se’n que no entaular conversa amb mi, però en Bai va dir:

—Ens va salvar tal com us ha salvat a vós.

—A mi no m’ha salvat —vaig dir jo—; a mi m’ha segrestat.

—A mi la corda m’estrenyia el coll, i a vós us estreny l’enteniment. Tant de bo la capitana pugui tallar-la prou de pressa.

Així doncs, dia a dia em vaig anar adobant, però no de la manera que hauria volgut. En comptes d’alleujament, sentia que l’esperit travessava el dolor i se n’impregnava, fins que em va acabar revestint com un mantell. Encara em notava el peu, sobretot al matí, però aquell mal insuportable s’havia reduït a un zub-zub.

La persona se m’ha transformat completament. M’he aprimat, i he decidit aguantar-me els calçons amb un cordill tal com fan els altres. El que queda de mi ranqueja amunt i avall amb les crosses que el metge de bord m’ha donat.

Dijous 7 d’octubre

Aquesta setmana ha passat volant, tot i que no he fet res més que dormir i menjar. Aconsegueixo roncar fins i tot enmig de l’estrèpit que en Kitzu i la seva colla de picadors de maça fan picant nit i dia per reposar l’entaulat i l’orla.

Avui, fent un esforç, he pujat a coberta i he trobat el vaixell molt arreglat. Estaven tapant les juntes del mosaic de taules noves amb pega bullida dels arbres. A més a més, els mariners han tornat del cor de la selva amb coves carregats de fruita —plàtans i pinyes— i dos animals amb uns ullals impressionantment llargs, morts i penjats cada un d’un pal. M’han semblat una mena de porcs diabòlics, però els mariners en diuen «babirusses» i asseguren que tenen gust de senglar.

Quan la Mabbot ha sortit a fer la ronda, l’he abordat per demanar-li que em dispensés de la meva obligació.

—Em sap greu, però no —ha dit, molesta.

—Amb aquestes crosses no m’aguanto dret —li he dit.

—Els bernats pescaires s’aguanten sobre una sola pota.

—Els bernats pescaires no cuinen! —he cridat.

Ella ha reflexionat un moment i ha dit:

—En Joshua serà les vostres mans. Un gos i tot és capaç d’aprendre.

Dit això ha rigut i ha reprès la ronda, mentre jo feia brandar una crossa a l’aire amb impotència.

Des del mirall de la cambra comuna m’observa un desconegut demacrat i barbut. Igual que en el relat de l’home que es va adormir en un erol de bruixes, quan m’he despertat m’he trobat que el món que conec està en ruïnes. Encara friso per recobrar la llibertat, però la maledicció de la Mabbot s’ha complert: ja no em sé imaginar cap on fugiria.

El llevat s’ha ressentit de la meva incúria: sota una crosta seca tacada de floridura, la massa s’havia tornat molt amargant. L’he salvat extraient-ne la part del mig i barrejant-la amb aigua dolça i farina. Em sobta fins a quin punt poden aguantar i sobreviure les coses.

Mentre llegia a l’hamaca he vist les deturpacions quasi a l’instant. La Bíblia que la Mabbot m’havia donat estava escrita en una lletra petita i pulcra, amb les paraules de Jesús en tinta granat. He pensat que el sermó de la muntanya em calmaria els nervis, i arribant al final de Mateu he trobat aquest passatge, que m’ha fet parar:

I Jesús va seguir la llera seca cap al nord fins a arribar al molí cremat i allà va trencar a llevant i va caminar fins al tercer amagatall assenyalat per la monjoia. Va veure-hi quinze carronades i dues dotzenes de carrabines franceses. Aquesta partida es deu a Xiao Wei, que promet un setzè de tona de pólvora per a les galeries…

El desconcert no ha trigat a transformar-se’m en indignació. Havia obert una Bíblia per trobar-hi la paraula de Déu, i el que he tancat d’una revolada era una guia per a lladres. Tot el llibre està empedrat de blasfèmies semblants, en què es descriuen partides ocultes de munició i de plata i s’explica amb exactitud on trobar-les. Al passatge que hauria hagut de relatar la guarició del cec, hi diu:

He abraçat el llibre contra el pit i he considerat la meva situació. A continuació ho he repassat tot amb un llapis, sense que em costés gaire descobrir-hi els passatges espuris. Quan he acabat m’he aixecat i he anat amb les crosses fins a la cabina de la Mabbot. Ha obert la porta ella mateixa, i li he lliurat el llibre dient:

—He acabat acceptant que tinc poques esperances de tornar a casa abans que vós enllestiu l’assumpte que teniu amb en Brass Fox. Us dono això comptant que així passarem més via. Espero que així sigui. —He picat el llibre que li havia tirat a les mans—. Llistes, senyes, noms —he dit—. El vostre fill…

—Abaixeu la veu! —ha mormolat la Mabbot.

—En Fox —he continuat— devia obligar algun escrivent a fer passar els diaris inadvertits. Les parts que us interessaran solen ser cap al final de cada capítol. Us les he marcat. La paràbola de la vinya és poca cosa més que una llista d’oficials amb els imports dels suborns que han rebut.

—Senyor Wedgwood, sou un geni; no us pago prou.

—No vull que em pagueu res. Que quedi clar que, si hagués considerat que aquesta informació podia posar en perill alguna persona innocent, o que us podia salvar de la justícia d’alguna manera, m’ho hauria quedat. Ara bé, si el que fa que siguem aquí és una vulgar discòrdia amb un altre canalla, clogueu el vostre tracte o el que tingueu intenció de fer. En Brass Fox és tan sols un altre nom que m’hauria estimat més no haver sentit mai. Quan hàgiu acabat, m’agradaria molt que se’m tornés a casa.

Per la lluïssor de sorpresa que li han agafat els ulls, aquesta deu haver sigut la primera vegada que considerava la possibilitat d’alliberar-me.

—Quan atrapi el meu Fox —ha dit amb aire pensatiu— podrem negociar de nou les vostres condicions laborals.

És millor que res. Tot i la seva maleficència, la Mabbot és una persona de paraula. Cada dia som més a prop de Macau, de la taverna anomenada La Cua de la Serp, on estic convençut que només ens esperen desgràcies i mals, i on, tot i així, estic impacient per arribar. Si vull retornar a una llum coneguda, veig que abans hauré d’entrar a les tendes més fosques d’aquest món de disbauxa.

Ara que torno a caminar, en Joshua ha vingut a rebre la seva lliçó. He recordat quasi tots els signes que em va ensenyar, i amb el seu llenguatge particular m’ha explicat com va acabar embarcant-se al Flying Rose. Ha sigut un relat a batzegades, perquè cada dos per tres l’havia d’interrompre perquè m’aclarís algun signe concret; però, gràcies a la seva paciència, ha sortit a la llum el següent.

Va néixer en una família en què ningú hi sentia, si és que ho he entès bé, en una illa de prop del cap Cod, a les antigues colònies. L’illa estava poblada per sords, segurament un tret hereditari, o potser producte d’unes aigües malsanes. En Joshua va aprendre el seu llenguatge de signes allà, i em va assegurar que a l’illa fins i tot els qui tenen el do de sentir-hi parlen més amb les mans que no amb la llengua.

El pare d’en Joshua va acabar amb unes mans de gripau calant les xarxes d’altres homes. La seva mare feia la bugada de mig poble, i en Joshua jura que la pobra no dormia sinó que només treballava per estalviar. El diumenge feia pastissos, però en Joshua no en va tastar mai cap perquè els venien tots, i els diners els guardaven en gerros de terrissa. Al final va arribar el dia que el pare es va poder comprar la seva pròpia barca.

—Vam tenir la barca mitja temporada i prou —m’ha explicat en Joshua—. El meu pare i el meu germà sortien cada dia, i la meva mare i jo veníem el peix a mercat. No m’agradava gens haver d’estar tot el dia esmocant i escatant. Un dia el meu pare em va convidar a anar amb ell a la barca, però la meva mare va dir que jo encara era petit i que portaria malastrugança. Doncs l’endemà al matí vaig sortir de casa d’amagat i em vaig amagar sota les xarxes. El meu pare es va adonar que hi era, però no va dir res. —Mentre em dibuixava el relat amb les mans, els ulls se li negaven de recordar-ho. De cop em va representar un temporal furiós amb els dits davant de la cara. Les mans còncaves, que figuraven la barca, brandaven i s’estremien sota la força de la tempesta—. El pare em va dir que aguantés la braça, però no vaig poder. Se’m va escapar, i la botavara els va fer saltar tots dos a l’aigua. La mar se’ls va emportar perquè jo no era prou fort.

Aquesta, si més no, era l’essència del relat, però la meva ploma no és capaç de pintar l’escena amb tanta cruesa com ho ha fet ell amb les mans i amb l’expressió de la cara. L’huracà va empènyer la barca malmesa corrent del Golf enllà, i uns ponents forts li van fer recórrer el tros que quedava fins al llindar del vedat de caça de la Mabbot, on ella el va trobar mig mort a coberta. Ara fa tres anys que és amb la Mabbot. Ha jurat que no tornarà a casa fins que no pugui comprar a la seva mare una casa com Déu mana que reemplaci la cabanya esbalandrada on ell es va criar.

—No sabia res —ha dit en Joshua—. Quan sigui prou gran per capitanejar la meva pròpia barca, i sigui ric, tornaré.

Després d’un silenci solemne, ha semblat que en Joshua tornava a estar en condicions de continuar la nostra lliçó de cal·ligrafia, però jo havia quedat esglaiat pensant en la seva mare, viuda i sola, convençuda que el fill petit era mort.

—Quan la meva dona es va morir —vaig intentar explicar-li per mitjà de dibuixos i signes rudimentaris— vaig pensar que jo en tenia la culpa, per no haver segellat les finestres contra el fred, per no haver tingut prous diners per pagar un metge més bo. És un rosec —m’he hagut d’esforçar per trobar el signe adequat— que no s’acaba mai. Si la teva mare encara és viva, tant se li’n donen cordes com temporals. Torna-te’n a casa. Plorarà de felicitat. Donarà gràcies a Déu. Mirem d’enviar-li una carta, almenys.

—¿Què voleu dir?

—Ni el senyor Apples no hauria pogut aguantar aquella corda. Només eres un nen…

—No; ¿què voleu dir «si encara és viva»?

Aquí la meva comunicació de pedaços ha coixejat.

—No volia dir res; només que en terra la gent també es mor. La pena de perdre tothom de cop pot fer caure malalta una mare.

Tot i resistir-s’hi, les llàgrimes li han anat caient galtes avall mentre amb les mans estellava l’aire com una exhalació, massa de pressa perquè jo l’entengués. Li he pregat que anés més a poc a poc, i m’ha exposat això:

—Jo en tinc la culpa. Tot s’ha perdut. No tinc res per donar-li. Val més que es pensi que sóc mort. Si puc tornar amb alguna cosa de bé per a ella, tornaré; si no, continuaré mort.

Fa de mal dir fins a quin punt en Joshua ha comprès la meva gesticulació maldestra. Quan se n’ha anat el dominava una gran agitació. M’agradaria atribuir-ho als gestos, però crec que hauria sigut una conversa instructiva en qualsevol llenguatge. M’imagino que la pena mateix li havia impedit fins llavors pensar que també la podia perdre a ella. Ella era un agafador, tan fidel com el far del penya-segat de sauló que m’havia dibuixat. Igual que infinitat de nois abans que ell, busca els lenitius per a les penalitats i les misèries que havia deixat enrere. El Rose era el lloc on demostraria que era fort i valent, i, un cop lliure de fantasmes, arribaria a la llar amb casos per explicar, com el fill que en una rondalla torna a casa amb un ànec d’or. Tot i haver pogut ser una mica matusser, espero haver-lo deslliurat d’aquestes fantasies. Les coses bones d’aquesta vida són a la vora de la llar. Tots estaríem més bé a casa.

Se m’acut, però, que potser en Joshua senzillament no vol tornar a aquell món minat per la pena, i s’estima més la fatxenderia de la Mabbot i el llustre platejat de l’aventura. ¿Què hi puc dir, jo?

Llisquem per la filigrana de braços de mar de l’illa de Nasik, la costa meridional de la qual està envoltada d’illes més petites plenes de cales, com una nina russa amb totes les nines a fora. Quan prenem vela anem a poc a poc, tant pel flux i reflux de la marea com pels danys del vaixell, i els homes han estat explorant els rius turquesa amb les llanxes. És un món humit de xàfecs sobtats i miratges reverberants; un «paradís de febres», en diu la tripulació. De cop s’ofereixen a la vista alts penyals empavesats de nius de corbs marins, i tot seguit desapareixen darrere de dossers de vegetació exuberant i de bromes baixes. Els crits dels micos i els cants planyívols dels ocells piquen a les veles i plouen sobre coberta. Allà on el sol el toca, el mar és d’un blau balsàmic que torna a passar a color de llosa quan la llum se’n va. Sovint estem envoltats de penya-segats granítics i de parets de verdor ufanosa que fan un rondineig semblant a la remor del mar. Després de tant temps gronxant-nos sobre les onades, es fa estrany no poder veure el cel sense mirar enlaire.

Aquest és el meu fat. Sóc a tocar de terra amb mil oportunitats de tirar-me a l’aigua i fugir; però quan miro la selva que ens cobreix, prenyada de crits d’animals, sento la feblesa de la cama que em queda i les molèsties que em vénen quan passo massa estona dret. A més a més, el bosc és espès i impenetrable, i m’imagino que acabo devorat o bé pels tigres o bé per les plantes enfiladisses. No hi ha cap rastre de civilització. Mentre no estigui del tot refet de les ferides, estic més bé a bord que no perdut enmig d’aquest verd voraç.

Divendres 8 d’octubre

A bord hi ha gent que està pitjor que jo: els que han quedat horriblement desfigurats o mutilats. En total hi ha hagut dotze baixes, entre els caiguts a la batalla i els que van morir poc després. De les tres dotzenes de persones de la tripulació, ben bé la meitat estem ferits de consideració, i no hi ha ningú de bord que no tingui algun senyal de l’atac.

He fet broma amb en Finn i en Theodore, els «colomins» de la Mabbot. En Finn té els ulls cremats i embolicats amb una bena gruixuda. No hi tornarà a veure. En Theodore el guia amb sol·licitud, li llegeix i li peix panch. Un quant temps enrere jo hauria dit que això era un càstig diví per un pecat de sodomia, però jo vaig ser present a la batalla. Qui ha deixat cec en Finn ha sigut l’home, no pas Déu; i, encara que sé que fins l’ocell més petit cau per voluntat seva, no puc deixar de prendre en consideració la meva ferida. Si en Finn ha perdut la vista per culpa d’un acte contra natura, ¿a canvi de què he renunciat jo a la meva cama, jo que he sigut cast des de la mort de la meva dona i vaig anar a missa cada setmana fins que em van segrestar? I també convé tenir en compte on seria ara el pobre Finn sense el seu company, que l’estima com abans tot i la seva xacra.

Quan el gong ha fet sortir del balou el nou torn de guàrdia encara mig adormit, com figures de fusta que sortissin d’un rellotge de cucut, els que plegaven s’han afanyat a encendre una pipa o a baixar sota coberta per omplir les hamaques encara tèbies. El senyor Apples s’ha posat a descansar com la resta, i l’he trobat assegut al peu de l’arbre mestre amb les agulles i el cabdell. Feia mitja sense parar de mastegar, i els nervis del tall de «Mary Darn» que rosegava li grinyolaven entre les dents.

—¿No té cap altra feina que empaitar-nos, en Laroche? —li he demanat, esperant rebre alguna paraula tranquil·litzadora, però he vist que havia acudit a la persona equivocada.

—No, no en té cap altra —m’ha respost—. Quan aquest home somia, somia en el cor encara calent de la Mabbot arrencat del pit. No ha de donar compte a ningú fora d’en Ramsey, no ha de protegir cap ruta concreta, i el seu vaixell va untat d’or de la companyia; o almenys hi anava. Serà interessant veure què passa quan se li acabin les reserves i sàpiga que el seu amo és mort. S’ho agafarà amb més empenta, però la tripulació se li emprenyarà. Estan acostumats a rebre la paga, i ja veurem com se’ls guanyarà. De moment, en tot cas, nosaltres empaitem en Fox, en Laroche ens empaita a nosaltres, i vinga rodar món!

—Però si la Mabbot treballava per a Lord Ramsey quan ella va enfonsar el prototip d’en Laroche, ¿en Laroche no hauria de tenir motiu per odiar-los tots dos?

—En Ramsey té un do per atiar els seus gossos l’un contra l’altre. Pagava la Mabbot de sotamà; ningú sap que la tenia de corsària. Les llegendes sobre la diabòlica capitana pirata Mabbot, «la fúria del mar», dissimulen els tripijocs d’en Ramsey. Ni que en Laroche fos prou llest per descobrir-ho, per això, la cosa no canviaria gota. En Ramsey era l’únic que firmava per aquest vaixell, i ara en Laroche té la seva última oportunitat per fer-se valdre. Potser serem els únics que sabrem que les seves màquines del diable rutllen. Si atrapa la Mabbot serà un heroi per a qualsevol país; podrien donar-li una sinecura amb una bona poltrona, o nomenar-lo almirall; podria vendre els plans del vaixell i viure de renda. Si no se’n surt, en canvi, no serà res més que un xarlatà sonat que feia volar globus per sobre l’aigua. Si només tinguéssiu dues opcions, fama i riqueses o una mort anònima en una presó de morosos, ¿no combatríeu a ultrança per la primera?

Ha parat un moment per treure’s un tros de carn grisa d’entre les dents amb una de les agulles i ha prosseguit:

—La cosa curiosa és que la Mabbot sent consideració per en Laroche. A vegades diu: «Per la disciplina que imposa a la tripulació, i pel seu tremp, en Laroche hauria d’anar carregat de medalles. Els infants canten cançons sobre capitans que no són dignes de rentar-li la coberta». —El senyor Apples ha fet una mitja rialla, com si es complagués en aquella allau de males notícies—. Però la història no el coneixerà; la seva glòria està escrita a les onades amb un os de braó.

Com per refermar-me en la decisió de no aventurar-me a fugir, avui han sortit del bosc una colla de natius malcarats de parla malaia armats de trabucs portuguesos antics. Gràcies a uns quants membres de la tripulació que han fet d’intèrprets tan bonament com han sabut, ens han expressat el seu malestar pel fet que fem ús dels seus arbres de teca. La Mabbot hi ha negociat en persona, i els ha donat seda i te, cosa que segur que ens ha estalviat disgustos.

Les reparacions que només es poden fer a tocar de terra ferma han passat al davant de totes les altres, perquè tothom té por que en Laroche ens descobreixi. ¿La Colette deu estar reparat? ¿El montgolfier deu ser al cel vigilant? Aquestes són les temences que animen les guaites. El senyor Apples fa treballar els homes a preu fet, i fins i tot m’ha amenaçat d’agafar-me. Cada dia, de totes maneres, els mariners disposen d’una hora o dues abans de la posta per descansar i tocar les seves cançons gitanes. Pel que sembla, el senyor Apples s’estima més no anar en terra i es queda fumant la pipa i fent mitja mentre observa com la tripulació es diverteix al llindar del bosc.

He fet el primer glop d’aigua dolça des del dia que em van capturar. Bosc endins han trobat una font d’aigua bona, i han encomanat a deu homes la feina de reproveir-nos-en transportant-hi bótes buides amb carretons i tornant-ne amb les bótes plenes. Si no fos pel peu m’hi hauria ofert, perquè m’hauria pogut rentar les mans i la cara en aquesta deu, però m’he hagut de conformar amb les bótes que han deixat a coberta. No trigaran a batejar-les amb aiguardent perquè l’aigua no es faci malbé als pallols de la coberta baixa, i aprofito per saciar-me’n. Sento un alliberament estrany de constatar que l’aigua pura i neta és millor que qualsevol cosa que jo pugui elaborar amb l’ús del foc.

Els mariners estaven preparant una de les babirusses revestint-la per dintre amb fulles de plataner i farcint-la de brases. Tenien la intenció de rostir la peça sencera en un clot, però els he fet veure que amb una mica de pernil es podien obrar miracles per a tots i els he convençut perquè en salessin i en fumessin un bon tros.

També he fet un tracte amb uns quants: si compartien amb mi les vitualles que guardaven, jo els donaria una porció de qualsevol requisit que fes. He quedat envoltat d’una colla de mariners que m’oferien una cosa o altra; però, com que no em feia gràcia entrampar-me amb una caterva de pirates, he triat els obsequis amb molt de compte.

Per aquest mitjà m’he acabat apropiant de dos faisans vius en una gàbia de vímet cada un, sis cistelles de mangos, una infinitat de plàtans verds, dos sacs de pinyes d’Índies, tres galledes de nyams, cocos, una papaia verda, fulla de pixallits, celiandre, menta, alfàbrega, una arrel de gingebre i una herba misteriosa que els mariners en diuen «llimonera» amb una olor que fa honor al seu nom però tirant una mica a pi. I la cosa que m’ha emocionat més: set ous de guatlla.

Més que qualsevol altra cosa, més que l’atac aferrissat d’en Laroche, més que la grotesca «comèdia salada», més que els paisatges de pintura que es despleguen davant del Rose, aquests nous gèneres de la bodega són els que m’han fet veure de forma més colpidora com de lluny de casa arribo a ser. Cuinar amb aquests ingredients em convertirà en un ciutadà del món, en un vagabund. La fragància quasi palpable d’aquestes herbes, però, les piles informes de mangos, les ratlles ocres d’uns plàtans que semblava que maduressin mentre me’ls mirava, tot em parlava a l’orella de plaers pendents de descobrir.

La marineria també ha omplert una bóta d’aranges per substituir les llimones que portem. La Mabbot n’ha tastada una, ha fet una ganyota i ha dit:

—Té gust de trementina, però previndrà de l’escorbut.

—Això és una superstició, capitana —he replicat jo—. Tothom sap que l’escorbut el causa l’onanisme.

La Mabbot m’ha mirat amb la boca oberta.

—Ep! ¿Pot ser que el senyor Wedgwood hagi dit un acudit? —Adreçant-se als homes que feien carbonet a la vora del riu, ha cridat—: Nois! Ració doble de vi per a tothom, que el tocat i posat d’en Wedgwood ha descobert el sentit de l’humor!

Dissabte 9 d’octubre

En Joshua ve a la cuina a donar-me un cop de mà. Com que encara estic fluix, em deixo caure en un tamboret a la vora de la llar i el dirigeixo amb una crossa.

És una combinació convenient, perquè tots dos tenim ulls i mans; i, encara que ell senti els meus crits només la meitat de les vegades, comprèn qualsevol gest amb exactitud i a l’instant. Els seus signes són precisos i expressius, i no trenquen la quietud que em convé per treballar. De mica en mica vaig agafant-hi la traça.

Per a mi, l’espai reduït de la cuina és un continu parany de brases que s’esllavissen i d’olles que es vessen, però en Joshua s’hi mou sense ensopegar mai. Té un nas molt més fi que el que jo tenia a la seva edat. Sent les traces més subtils de les espècies. A més a més, sap fer anar el ganivet amb molta habilitat fins i tot quan els talladors de fusta llisquen cap a una banda i cap a l’altra.

Sembla capaç d’aprendre qualsevol cosa que jo li pugui ensenyar, i més de pressa del que hauria esperat en qualsevol alumne. Aquest noi és un prodigi, i m’agradaria poder fer-lo anar en una acadèmia.

La tripulació ja comença a menjar-se els plàtans, tot i ser verds, i els mangos desapareixen a un ritme alarmant. Haig de dir al senyor Apples que imposi el racionament. De moment he emprès la meva exploració d’aquest nou món amb una recepta ben peculiar: sidra de pinya d’Índies i plàtan. M’he passat mitja hora remenant pel pallol amb una llanterna per trobar la pinya més madura. Els plàtans són rabassuts, molt perfumats, i han agafat un color quasi de rovell. Amb l’ajuda d’en Joshua, els he aixafat i els he cuit fins que han quedat com una massa espessa. Quan aquesta massa s’ha refredat, hi he afegit suc de pinya fins a cobrir-la i l’he deixada macerar. D’aquí uns quants dies ho escorreré i hi afegiré aigua de coco. Si convingués, puc afegir-hi boles de la massa de llevat per accelerar la fermentació alcohòlica.

Quan em sento el peu fantasma collat pel cargol de banc invisible, em veig obligat a implorar ajuda als bessons. Les seves agulles, el massatge, l’altimira encesa i les ventoses de sagnar són les úniques coses que tenen el dolor a ratlla. Les seves atencions em causen un alleujament instantani i m’aquieten l’esperit. El metge de bord ha prestat l’únic servei que sabia fer serrant-me la cama. A diferència d’aquest carnisser ronyós i borratxo, els bessons tracten el cos sencer, tant els humors com l’esperit.

Tinc més temps del que voldria per reflexionar sobre la meva condició delicada i les atencions que aquests dos metges de cabells de banús m’han dispensat. Inevitablement acabo fet un embolic: ¿pot ser que sigui màgia negra, amb l’efecte lenitiu que té? ¿Podria ser que Déu hagués concedit a la seva terra aquest coneixement curatiu però no els mitjans per a la salvació eterna? Preguntes com aquestes em fan les nits molt llargues.

Diumenge 10 d’octubre

Aquest matí en Joshua m’ha despertat amb un somriure que li anava d’orella a orella, i, tot i que jo encara no havia pres te i no tenia ganes de jocs, m’ha fet sortir de la cabina, travessar la coberta i baixar pel balou d’estribord fins a un pallol on sempre hi tenien grans embalums de corda. El lloc estava transformat. Ara el buc exhibia un ull de bou amb llistons de fusta, i l’aire feia una olor fresca de pega i serradures. Als ganxos on abans hi havia piquetes, pics i altres eines, ara hi penjaven olles i cullerots. Havien posat el petit fogó arrambat a la paret del fons, subjecte a terra amb cargols, i la xemeneia sortia per una obertura on encara es veien les marques de la serra del boter. Darrere el fogó, la fusta estava revestida d’una planxa de llauna batuda que reflectia la claror matutina que entrava per l’ull de bou. Era un espai petit, més petit encara que la cuina d’en Conrad, però tenia un fogó de debò, un palanganer i un piló per tallar i trinxar.

Mentre m’ho mirava bocabadat ha arribat la Mabbot, que s’ha quedat darrere meu i m’ha demanat des del llindar:

—¿Anirà bé? —Tenia alguna cosa amagada a l’esquena.

—Molt més bé, capitana —li he respost—. Quan hi siguem en Joshua i jo quasi no hi cabrem, i necessitaré un tamboret, però us ho agraeixo molt.

—Agraïu-ho a en Kitzu —ha dit la Mabbot—. Amb tantes reparacions, el pobre no ha dormit des del dia que vam tirar l’àncora. Una cosa més…

M’ha allargat una capsa d’aram que jo havia vist que havíem agafat del Patience. L’interior de la capsa estava dividit en tres compartiments, cada un amb una tapadora lacada, que contenien una selecció d’espècies mòltes i senceres: sàlvia, cúrcuma, comí, gingebre, mostassa, canyella, asafètida, nou moscada, bitxo i clau. M’he sentit com un emperador que rep les riqueses d’un nou país. La fragància que sortia de la capsa era com una planta enfiladissa, i se m’ha entortolligat al voltant del cap, carregada dels minerals de les profunditats de la terra i omplint-me les espatlles d’una iridescència de pol·len.

—Hauria pogut fer-les servir aquestes últimes setmanes.

—Aquest últim mes no he tingut humor per fer regals.

Era un tresor d’espècies, una petita fortuna; però aquí, a falta de compradors, no valien un clau per a ningú excepte per a mi. La meva presència era l’única cosa que els donava valor.

Tot i la decisió que he pres de no internar-me en aquestes selves, avui he passat unes quantes hores a la riba, banyant-me i gaudint amb els altres homes de la meravellosa fermesa de la terra. Passo llargues estones sense tenir present que sóc un presoner, i de cop tinc un esglai tan gran d’haver-me’n oblidat que el cor em fa un salt i la suor em perleja el front. Encara que el senyor Apples no em tregui els ulls de sobre, no haig de deixar de perseverar en el meu anhel de llibertat. Encara estic prim, per això, i, després d’haver passat tan sols una hora en territori desconegut, les espatlles em fan mal i tremolo anant amb les crosses.

Dilluns 11 d’octubre

Avui el Rose estava a punt per sortir a mar obert, però la Mabbot ha insistit de quedar-nos perquè la tripulació tingués un dia complet de repòs. Això ha fet que a migdia els homes que no feien guàrdia ja anessin bastant borratxos, i l’atalaiament d’un vaixell que s’acostava a la boca del riu ha despertat el pànic.

Per sort, el vaixell era tot just un balener japonès, i de l’un i l’altre han sortit emissaris amb llanxa per mercadejar tabac, espècies, licor i esperma de balena per a les llanternes de la Mabbot. Jo m’hi he apuntat.

Constituíem un curiós mercat improvisat, quatre llanxes petites gronxant-se amb la marea, unides l’una a l’altra amb caps de corda i bona voluntat. En Kitzu ha fet de traductor, però abans hem hagut d’esperar que demanés notícies de la seva terra natal als baleners. Els altres s’han gastat quantitats ingents de plata comprant ganivets dels japonesos, i m’han proposat que fes com ells. Jo, però, he convençut dos dels baleners perquè se’n tornessin al vaixell i em portessin mostres de tots els comestibles que tenen al rebost.

Pagant amb monedes de plata que la Mabbot m’ha donat a propòsit, he obtingut un gerro de pasta fermentada que en Kitzu ha anomenat «miso».

No sabria dir segur de què és feta. En Kitzu em diu que el miso consta d’«arròs d’hivern i favetes». Ni l’arròs ni les faves no han fet mai una olor ni han tingut mai un gust o un aspecte així, o sigui que crec que en Kitzu se me’n riu. És una pasta que fa una intensa olor de carn, i els baleners m’han assegurat que em durarà almenys un mes. En Kitzu m’ha dit que es pot conservar deu anys, cosa que demostra que m’enganya o que està a la lluna. Sigui com vulgui, és molt bon gènere; tant de bo n’hagués pogut comprar tot un barril, perquè, així que he tornat al Rose, he bullit una mica d’aigua i el miso ha fet un caldo esplèndid capaç de servir perfectament com a substitut d’un brou de vedella. També he comprat un gerro d’aigua de soja substanciosa i de color negre; és un pèl salada, però segur que em farà servei, tot i que encara no sé què en faré.

Macau és al capdamunt del mar de la Xina Meridional, i la Mabbot ha traçat un rumb que ens ha de fer passar per la Cotxinxina. Quan la marea vespertina ho ha permès, hem abandonat finalment el nostre refugi fluvial i hem tornat a posar proa a la fosca immensitat, amb l’esperança d’aconseguir almenys tota una nit de distància entre nosaltres i en Laroche, allà on sigui que pugui estar a l’aguait. La tripulació no les té totes; jo tampoc, però no puc fer res més que consagrar-me a les meves obligacions.

En previsió de l’àpat de diumenge, he ensenyat a en Joshua la manera més ràpida i misericordiosa de tòrcer el coll d’un dels faisans que tenim en gàbies. L’hem netejat i l’hem plomat, i encabat l’hem penjat dintre d’una marmita amb tapadora en un dels pallols de baix, més frescos, perquè reposi juntament amb una olla petita on hem posat el pedrer, el cor i el fetge salats. Aquestes provisions em fan sentir quasi com un potentat.