XUCRUT I TEATRE

En què les cols i la història són maltractades
a l’altura de l’equador

Dissabte 4 de setembre

Mentre aquest matí esmorzàvem, els mariners s’han posat a parlar en veu baixa d’en Brass Fox, i al cap d’un moment se m’han aplegat al voltant.

—Expliqui’ns el que en sap! —ha dit alt en Conrad.

Ell acostumava a ser el qui promovia aquells safarejos. Normalment n’hi havia prou que algú digués «Fox» en veu baixa per desfermar la loquacitat del nostre efusiu cuiner.

—¿Què voleu que sàpiga? —No he sigut mai bon mentider—. Amb prou feines el vaig veure. Estava mig ofegat.

—Ja us l’he dita, la veritat —ha dit un mariner—. La Mabbot i en Fox eren amants i dormien sobre un amàs de diners. Però en Fox tenia debilitat per les minyones, i, el dia del casament, va deixar la Mabbot amb el pom de flors a la mà. Des de llavors que ella l’empaita. Té la intenció de casar-s’hi a migdia per matar-lo a la una.

—Podria ser… —he dit jo.

—I un colló! —ha engegat en Conrad—. Ni amants ni res! En Fox és el deposat duc de Portugal, m’ho ha dit en Short Jim. En Fox va ser traït pel seu cosí, que va vendre les joies reials per pagar un exèrcit rebel. Ara en Fox volta pel món recobrant les joies i tallant colls durant la nit. ¿En tenia l’aire?

—¿L’aire de duc deposat? —he murmurat—. No ho sabria dir segur…

—No senyor! —ha saltat un altre—. En Brass Fox és una guineu que li han robat la pell. Tothom sap que és una guineu encantada que té un gran tresor amagat a l’interior de les muntanyes. Busca la pell que li han pres per poder tornar amb la família de les guineus.

Això ha provocat un sarau que m’ha fet bastant fàcil tocar el dos. Compartir un secret amb la Mabbot constitueix un estrany privilegi; segur que si expliqués a aquests homes la veritat que sé em sobrevindria una desgràcia terrible. La Mabbot ha considerat que els seus pirates no veurien prou al·licient en el retorn del fill malcriat per persistir en aquesta persecució interminable, i per això els deixa que forgin les seves pròpies fantasies. No sé què té intenció de fer amb el seu noi, però espero que comporti una bona gratificació per a la marineria.

Ja som dissabte, i demà haig de tornar a oferir-li un àpat. La familiaritat que tenim des de petits amb els relats de la conversió de l’aigua en vi i de la multiplicació dels peixos ens els pot portar a veure com una cosa natural, però fer menjar del no-res no és un miracle senzill, i encara menys fer viandes que delectin el paladar.

He separat el pot-pourri d’olors en piles diferenciades. El que se’n pot aprofitar és el següent: cinc fulles partides de llorer; dos canonets de canyella; uns quants brots trencadissos de romaní; una mica de clau; unes llavors que em sembla que són d’anís (molt ràncies), i un grapat de poncelles de rosa seques. Totes aquestes espècies han sucumbit a l’olor del cedre, que no té contemplacions. De totes maneres, amb una mica d’escalfor, encara aconseguiré revifar la mica de caliu que conserven.

En la intimitat d’aquest diari escrit a rajaploma, reconec que em sento posseït per un entusiasme infantil. Fins ara, tot el meu estudi i esforç, en qualsevol convit i celebració, no havia tingut més al·licient que complaure llengües riques. Ara la situació és una altra. Tot i la humiliació i el rebaixament, tot i la indignació roent que sento, una part de mi frisa per estar a l’altura d’aquest envit.

He afegit el cedre al meu sabó de Castella, amb un resultat força satisfactori. La meva cel·la em proporciona intimitat, un luxe extraordinari aquí al vaixell, i me n’he servit unes quantes vegades per arrupir-me despullat davant d’una galleda per rentar-me la roba. L’aigua de mar, de totes maneres, hi deixa una marca blanca per moltes vegades que l’esbandeixi.

Vaig veient que els mariners d’aquest vaixell, tot i la fidelitat que professen a la seva benvolguda capitana, no deixen de tenir les seves argúcies. Segur que van deixar aquell hotentot esgarrifós per a l’últim perquè sabien que representaria el final de la celebració.

La meva temptativa fallida i les hores posteriors en remull m’han portat a reconsiderar els meus plans de fuga. Si s’ha de fer, haurà de ser havent-hi terra a la vista una mica a prop, o almenys algun vaixell que em pugui rescatar, perquè no puc tornar a córrer el risc de quedar perdut en alta mar. Pot ser que l’oportunitat es presenti de cop i volta, o sigui que haig d’estar preparat per obrar amb fermesa.

Com que volia fer servir les cols noves que tinc abans que es passessin, he fet xucrut, que és una amiga que no et falla mai. Eren unes cols d’una varietat xinesa que desconec, de fulles allargades i gust suau, que més aviat m’han semblat un encreuament de col i d’enciam. El cor, però, el tenien tendre, i sense adonar-me’n me n’he omplert la boca com una cabra vella, de tan deliciós que era sentir la textura d’una verdura de veritat.

He amassat la col trinxada amb sal fins que ha suat salmorra, i a continuació l’he ficada en un barril petit de fusta amb uns quants grans d’all i hi he posat una pedra a sobre perquè el dimoni no hi entri. La xucrut em farà la reclusió una mica més suportable. És un aliment bàsic de la civilització que fins ara havia subestimat, i de cop em sembla un luxe que no té preu. Té una infinitat d’usos: cura l’escorbut tan bé com les llimones, i a més a més facilita la digestió, reforça el cor, afina l’esperit i fa fer unes dejeccions tan regulars i ben formades com les d’un bou. Se’n pot prendre el suc com a tònic, i serveix de fragant substitut del vinagre, mentre que la xucrut sola pot posar-se de guarnició en qualsevol plat que no sigui de pastisseria. M’imagino que el mannà devia ser una cosa semblant.

Mentre fermenta, la col murmura secrets alquímics. D’aquí dos dies farà una olor tan agradable com un coixí vell encara tebi d’una nit de reposar-hi el cap. D’aquí cinc dies farà l’olor d’un cavall que s’ha fet córrer al galop. A partir d’aquí la verdura comença a fer-se agra i la fortor minva. Estarà a punt per menjar d’aquí dues setmanes, però al cap de cinc arribarà al punt més alt de la seva virtut, amb un gust com d’arc de violí a la llengua. Al cap de sis setmanes començarà a tornar-se bavosa. Igual que els pernils i les persones, millora amb l’edat fins a cert punt.

La Mabbot té raó en una cosa: tinc més temps lliure del que havia tingut mai. La setmana passada no vaig parar d’anar neguitós amunt i avall; ara, després de la meva mala aventura al mig del mar, passo estones gaudint de l’aire i del sol —l’orella esquerra, pel fet d’haver-hi tingut tanta aigua, em fa mal si agafo fred— i contemplant com en Bai practica les seves parsimonioses danses marcials mentre en Feng busca contrincants per jugar a escacs en un tauler fet a propòsit en què cada casella està vorejada per un regruix de mitja polzada per impedir que les peces es tombin amb cada brandada del vaixell.

En Feng ha fet avorrir els escacs a la majoria de la tripulació. Tant ell com el seu germà solen ser hieràtics com gàrgoles, però el joc desperta en en Feng el seu fons més tèrbol. Ni que l’hagués inventat ell no se’l sentiria més seu. Li agrada jugar-hi amb qui sigui, i obté tanta satisfacció d’una victòria en cinc moviments com en les molt més escasses partides d’una hora de durada. És una mena d’addicció que té; i n’hi ha pocs que se li posin a l’altra banda del tauler sense que al cap de no gaire els arrabassi el rei amb una riallada seca.

Com que quasi ningú vol jugar amb ell, no s’està de ficar-se anb els mariners que passen per si els convenç, dient en veu prou alta perquè tothom ho senti coses com ara «Tranquil, que no diré a ningú que ets un covard» o bé «Camines com una dona».

Quan guanya, que és sempre, deixa anar una rialleta com de nena, posa la seva mà menuda sobre el pit del perdedor i li diu amb falsa llàstima: «Va, no ploris!».

Un dia que em vaig asseure per jugar amb ell, però, va endreçar l’escaquer en un sac d’una revolada i em va deixar assegut tot sol. Sembla que em tingui alguna mena de tírria personal, però no sabria dir per quin motiu concret.

Gassa d’encapelladura, as de guia, cama de pobre, franciscà; aquests mariners tenen tants noms per als nusos com jo en tinc per als formatges, i són igual d’escaients o més. S’han agafat com a joc demanar-me que identifiqui un nus concret, i si m’equivoco se me’n riuen. Estan contents amb el botí que han fet, i avui m’he estat a l’exterior de les rotllanes de mariners ociosos escoltant les cançons que toquen i canten i els acudits que expliquen, i aprenent d’ells la feina enrevessada de mantenir el Rose a l’orsa, quines veles són de sobregoneta i quines de goneta, com s’amarra un cap en una clavilla, i a enfilar-se pels obencs. Fins i tot m’han regalat una polsera de cànem per haver aconseguit pujar fins al capdamunt de l’arbre mestre i haver fet un petó al barret de llautó que el corona.

Puc donar fe que els pirates canten, sense parar i amb veu de corb, i no sempre de forma desagradable, perquè hi tenen molta pràctica i increpen els qui trenquen el ritme. Els temes es repeteixen força, i tot sovint són pornogràfics. Si vols himnes, però, ben mirat, no t’ajuntis amb pirates.

També estan sempre explicant casos. En el curs d’un dia qualsevol pots arribar a sentir tot un repertori de relats inversemblants sobre reialmes submarins, escandaloses cites furtives i vaixells fantasmes. Reconec que m’ha interessat escoltar un mariner molt viu que ens ha explicat a una colla com en Feng i en Bai van acabar treballant per a la Mabbot. Ha sigut un parlament esquitxat de salivades, perquè el mariner tenia una bola de tabac sota la galta i havíem d’esperar amb paciència que cada poques frases s’interrompés per escopir per la borda.

En Feng i en Bai, segons he sabut, eren els petits dels cinc germans de l’adinerada família Tsang, propietària d’una important fàbrica de seda.

—Els cucs que tenien —ha explicat el mariner— feien un teixit tan lleuger i vaporós que una peça sencera pesava tan poc com un pardal. El pare es va negar a acceptar com a pagament l’opi d’un capitost, i el van enastar en una pica i van deixar la fàbrica reduïda a cendra. Tots cinc germans es van lliurar a un budisme místic per aprendre a combatre. Per fi, anys més tard, van prendre revenja del capitost, la seva fàbrica d’opi, la seva família i els seus treballadors. Aquesta carnisseria, però, no els va tornar ni la llar ni el pare, ni tampoc un sol cuc de seda. Allò no els va sufocar la pena, i es van enfrontar als funcionaris que havien fet costat al capitost. En van matar a espasa a dotzenes, fins que al final els van parar una emboscada, els van jutjar i els van sentenciar a morir a la forca. Va ser a la cel·la de Canton, esperant la mort, que van conèixer la Mabbot. La flota l’havia capturada i esperava a ser transportada a Anglaterra, on la companyia Pendleton tenia la intenció d’exhibir-la pels carrers abans de penjar-la vora els molls com a avís contra la pirateria. Els que ens en havíem escapat, un servidor, l’Apples i uns quants més, vam aprofitar l’ajusticiament dels germans Tsang com a mesura de distracció per alliberar-la. La Mabbot, però, no va voler fugir sense haver tallat la soga de cada germà amb el seu propi ganivet, mentre nosaltres repel·líem els guàrdies.

—I ¿què se n’ha fet dels altres tres germans? —he demanat jo.

—La Mabbot no va poder tallar més de pressa —ha respost ell, i ha escopit contra el vent d’una manera que m’ha obligat a esquivar un fil de saliva marró.

Cap al tard han irromput a la cuina ben bé una dotzena de mariners que, tot i els meus crits, m’han ficat un sac al cap i m’han portat a la mitjana, on m’han lligat a un tauló com si fos una oca farcida. M’han hissat per penjar-me d’una verga, i he notat impotent que els peus se m’aixecaven de coberta. Llavors m’han tret el sac del cap, i a la claror de la posta he vist quasi tota la tripulació reunida. Per la manera com somreien era evident que la meva execució imminent els proporcionava una satisfacció extrema. Fins i tot en Joshua reia amb ells, i aquesta traïció m’ha dolgut molt.

M’ha sobtat que tan sols en Conrad, sorrut com és, sortís a defensar-me. Ha exclamat amb veu ronca:

—Apa! ¿Ja s’ho mereix? No fa tantes setmanes, que és a bord! Deixeu-lo!

Evidentment, no li ha fet cas ningú. El senyor Apples estava dret amb postura imperiosa a la coberta de popa per tenir els ulls a l’altura dels meus, i m’ha demanat:

—¿I bé, Spoons? ¿Teniu res a dir en descàrrec vostre?

No he tingut ànim per suplicar.

—¿És un tribunal, això? —he bramat—. Doncs jutgeu-vos a vosaltres mateixos! —Mentre parlava, la ràbia impotent que m’enterboleix el cor m’ha sortit del pit—… Sigui quin sigui l’ultratge de què m’acuseu, jo us el torno multiplicat per cent. Us acuso i us condemno a tots, bàrbars, animals sense entranyes! Tant de bo les meves últimes paraules us neuleixin el cor.

He escopit sobre coberta (una acció que sabia que disgustaria especialment el senyor Apples), però només he aconseguit que la marineria rigués encara més fort.

M’han gronxat per sobre l’aigua mentre la coberta esclatava en una cridòria i m’han deixat caure al mar de cop. He agafat aire com he pogut, i, encara que enmig del tràngol no m’ha vingut cap pregària al pensament, m’he aferrat al record d’un petit Sant Ignasi de fusta que mossèn Sonora tenia damunt del forn. Estava ennegrit de sutge, i tenia la cara polida i lluent del costum que mossèn Sonora tenia de tocar-lo cada vegada que hi passava pel costat.

Nedar no podia, i m’he regirat en la foscor cada vegada més freda. Quan el pit ja se’m començava a contraure per les nàusees i tenia els forats del nas plens d’aigua i irritats de la sal, he notat que les cordes es tibaven i m’han tornat a hissar cap a la claror fins que m’han deixat novament a coberta, on les riallades dels mariners continuaven.

M’han deslligat, i algú ha dit alt:

—Té pebrots, això no se li pot negar.

—Sí que en té —ha respost el senyor Apples amb una rialleta, i tot seguit ha anunciat—: Owen Zachariah Wedgwood, després d’haver travessat l’equador a bord del Flying Rose, quedeu admès a la nostra distingida dotació com a cuiner de la capitana, dropo i tros d’ase. —M’ha posat una corona d’algues al cap i m’ha dit en veu baixa—: No escopiu a la meva coberta.

—A fer punyetes! —he dit jo alçant la veu.

—Parleu com un senyor. Vinga, nois, s’ha acabat la gresca, torneu a les vostres ocupacions.

He tornat a demanar peix a en Kitzu; però, com que no li vaig pagar el gènere que em va proporcionar, m’ha fet una mala cara com si no tingués cap intenció de donar-me res. Tot i així, al final m’ha tirat als peus una anguila clapejada i esmunyedissa com aquell qui tira engrunes a un gos. La resta de la pescada l’ha donada a la tripulació, tot i les meves queixes. Enmig dels manyocs d’algues en què la meva anguila es debatia, he trobat un areng petit però esplèndid i també me l’he quedat, i tots dos peixos els he deixat a la meva cel·la en una galleda d’aigua de mar neta.

Després de la topada que vam tenir, en Joshua continua evitant-me. Començo a trobar a faltar les lliçons que fèiem. Havien acabat convertint-se’m en una distracció inestimable que em feia oblidar, ni que fos per una estona, la depriment casa de bojos que és aquest vaixell. Ara no hi ha res que interrompi el meu deambular inquiet, els meus maldecaps sobre com fer viandes amb serradures. De totes maneres, si en Joshua vol aprendre, haurà de venir ell a arreglar-ho.

No em consola precisament que, en comptes d’aprendre a llegir, li estiguin ensenyant a disparar un canó. Em dic entre mi que no m’hi hauria d’amoïnar, perquè prou que en Joshua s’espavilava abans que jo aparegués, però no em sé estar de rondar-hi a prop mentre l’instrueixen sobre com s’ataca la càrrega o com s’enceba. Hi romancejo tot i saber que als mariners els emprenya que els observi un «dropo».

Avui el senyor Apples s’ha rigut de mi.

—¿I doncs, lloca? ¿Trobes que el pollet creix massa de pressa?

Jo li he respost:

—Tant de bo creixi alt i fort i amb tots els dits intactes! És un nano molt viu; massa viu per remenar armes de mort!

Els artillers han fet tan mala cara per aquest últim comentari que m’he afanyat a tornar-me’n a la cel·la.

Dissabte, més tard

Aquest vespre els mariners han muntat un petit escenari a coberta, amb cortina, llanternes i una orquestra bigarrada, per representar una peça de teatre que havien estat assajant. En general era una farsa grollera i tosca, poca cosa més que un subterfugi per deixar anar pets amb la boca i una manera de poder gesticular a tort i a dret i aprofitar per picar els altres al cul amb un rem. Els qui s’ho miraven, però, estaven entusiasmats, i es feien un panxó de riure. La Mabbot estava a primera fila asseguda a la seva cadira entapissada, fumant una pipa d’ivori tallada d’un ullal de morsa. Com que des del meu lloc només li veia el tros de clatell pèl-roig on se li dividien les trenes, no he sabut dir si encara estava alterada per l’incident del Patience.

La «comèdia salada», com en deien els mariners, ha anat precedida d’unes quantes representacions teatrals individuals. En primer lloc, l’Asher ha arrencat una evocadora melodia d’una guitarra amb forma de mongeta. A continuació ha sortit en Feng, estoic com sempre, que amb la seva postura perfecta ha ocupat l’escenari i ha captivat l’atenció general. Ha agafat del cinturó el seu llibret misteriós, i jo m’he preparat per sentir un sermó pagà; però el que en Feng ha recitat, amb veu delicada i quasi tot de memòria, ha sigut un sonet de Shakespeare:

Si no conegués com conec els seus punys immisericordes, hauria pensat, sentint aquella declamació plena de delicadesa, que era un col·legial entendrit que pretenia guanyar el cor d’una noia.

Després del picament de peus i dels udols simiescos que aquí fan les funcions d’ovació, l’escenari ha quedat lliure per al plat fort de la vetllada.

L’obra, inspirada en les llegendes sobre les proeses de la Mabbot, era una pallassada infantil, i me n’hauria anat si no arriba a ser per la disfressa d’un dels personatges. Per la casaca blava i els bigotis estrafolaris fets de fibra de coco trenada que portava, era evident que aquell mariner feia el paper de Lord Ramsey, el meu difunt amo. Quan ha travessat l’escenari a grans gambades ha sigut rebut amb aücs i xiulets. De cop m’he adonat amb horror que l’actor no portava una casaca qualsevol, sinó la casaca del meu senyor, amb aquella taca esgarrifosa a la solapa. L’honor i el deure m’han obligat a pujar-hi per arrencar la peça de roba a aquell profanador, però els espectadors m’han fet tornar a baixar a coberta d’una estrebada abans que m’hi pogués acostar. M’han assaltat sanguinàries fantasies de venjança; però, com que sabia molt bé que era al cau del llop, m’he hagut de resignar a veure l’espectacle i pregar perquè arribi el rescat.

D’entre els moviments grollers de maluc, que volien suggerir la idea de frivolitat, i les botzinades d’una trompeta vella de llauna que figuraven ventositats, ha anat sorgint el canemàs d’un argument. La protagonista, una imitació de la Mabbot (interpretada pel senyor Apples amb una perruca de pèl de cavall i una pitrera feta amb coixins), es passejava per l’escenari amb un vaixell en miniatura de pasta de paper que li cenyia amb gràcia una cintura enorme. Al cap de no gaire «la» capturaven uns vaixells de la marina de guerra, i, tot i els cops esfereïdors que els assestava al cap amb la beina de l’espasa, la recloïen en una cel·la feta amb una xarxa suspesa. En aquest punt cantava amb un falset enrogallat:

S’ha de reconèixer que el senyor Apples està dotat de grans aptituds. Sap dirigir tant l’arc d’una bala de canó com el vals de les agulles de fer mitja. De cantar, però, no en sap gens. Tot i així, els altres assistents no devien coincidir amb mi, perquè l’han aplaudit com si fos en Händel.

La Mabbot autèntica seguia la comèdia sense immutar-se. Pel que semblava, la vetllada estava pensada per animar-la, però he pensat que era difícil que aquella representació tan matussera de si mateixa li agradés.

Fins llavors l’obra s’havia basat en la realitat, però l’acció ha fet de cop un tomb estrany que l’ha feta caure descaradament en la falsedat. Lord Ramsey arribava per alliberar la Mabbot del seu confinament i feia aquest parlament apòcrif:

—Hannah Mabbot, tigressa del mar, sentiu! Us ofereixo la llibertat a canvi de les vostres habilitats. Poseu-les al servei d’Anglaterra! Espanya se’ns menja el pa! França ens envia els mercants al fons del mar. Els diables forasters comercien amb esclaus i amb opi. Protegiu-nos, corsària Mabbot! Feu-vos a la mar i protegiu-nos!

La Mabbot de mentida hi estava d’acord, i tot seguit sortien a escena uns mariners que feien onejar la bandera francesa, l’espanyola i la portuguesa mentre navegaven amb els seus respectius vaixells de paper. A l’acte, amb gestos de ballet, la Mabbot de l’escenari començava a batre’s amb l’espasa i els liquidava l’un darrere l’altre. Un per un queien gemegant i retorcent-se. Per fer més efecte se servien d’un mocador vermell: cada vegada que un personatge expirava, el mocador es feia voleiar al voltant de la ferida per representar el vessament de sang. A continuació l’agafaven i el feien servir per a la víctima següent. Aquesta única peça de tela embellia i enllaçava aquests assassinats i creava una coreografia tètrica però amb un punt de bellesa.

Mentre la Mabbot estava enfeinada traspassant forasters, però, Lord Ramsey es fregava les mans amb aire diabòlic i es cargolava els bigotis. Amb aire de secret, treia una capsa on hi havia escrit OPI i la lliurava a un mariner amb barret de culi, cosa que ha despertat la indignació del públic. També feia sortir un home encadenat, i l’hi venia per un grapat de monedes. Aquest acte de traïdoria ha fet aixecar aücs i crits de burla dels assistents, que han implorat a la Mabbot que es tombés perquè veiés el que ells veien, però ella estava enfeinada deixant el mar expedit per a la companyia mercantil. Acabada la feina, s’ha assegut, s’ha eixugat el front i ha fumat una pipa. Amb això el senyor Apples ha reproduït exactament l’autèntica Mabbot espectadora, cosa que ha agradat molt al públic, fins a l’extrem de tirar-se una trena sobre l’espatlla igual que havia fet la Mabbot.

En aquest punt, Lord Ramsey i un personatge amb escarapel·la tricolor que l’assenyalava com a francès s’acostaven fins davant de tot de l’escenari per conspirar en un apart. Aquest francès anava de negre des de les polaines fins al bicorn. Lord Ramsey li donava unes quantes monedes i cantava:

Tot seguit es donaven les mans, i en Laroche, amb el barret de paper de gairell, desembeinava l’espasa i s’abalançava sobre la Mabbot. Entaulaven combat.

Al final en Laroche disparava un tret a la Mabbot. La Mabbot es posava la mà a pit, i queia en un mar de tela blava agitada pels tramoistes. En el moment que en Laroche feia un pas endavant per cantar victòria, però, la Mabbot apareixia darrere seu amb una lluïssor diabòlica a la mirada. Enmig dels murmuris del públic, es treia la bala del pit i la llençava per sobre l’espatlla. Aquesta vegada en Laroche se n’anava entre esgarips i tapant-se el cul amb les mans per protegir-se de la pallissa que la Mabbot li donava.

La Mabbot, buscant Lord Ramsey, ha fet tota la volta de l’escenari, mentre ell, acariciant-se els bigotis, s’amagava darrere seu cada vegada que ella es tombava, fins que la Mabbot s’ha donat per vençuda. Al final, quan Lord Ramsey s’entaulava per fer un àpat de celebració, ella apareixia cridant «Digues al diable que arribo tard al te!» i li disparava un tret. Apareixia el mocador vermell voleiant, i la Mabbot acabava ballant una giga sobre el seu cadàver.

Aquests són els relats, doncs, que els malentranyats s’expliquen entre ells per poder dormir.

El final ha desencadenat un esclat de víctors i aplaudiments, que no s’han interromput fins que la Mabbot autèntica ha bramat des de la cadira:

—Difamacions! Mentida!

El vaixell ha quedat en silenci. Els actors, amb les perruques abraçades contra el pit, estaven pàl·lids i expectants. La Mabbot s’ha aixecat i ha dirigit la seva cara esfereïdora cap a la munió de mariners. Ha tret la pistola i ha dit:

—Així no és com ballo. Jo ballo així!

I amb les pistoles apuntant enlaire i disparant, la capitana Mabbot s’ha posat a ballar una giga de collita pròpia en què alternava els saltirons amb el talonejar de les botes. El senyor Apples també s’ha posat a saltar, ell i la falsa pitrera. La marineria ha esclatat en crits d’entusiasme, ha començat a sonar la música, i la gresca ha continuat fins entrada la nit. Encara ara, des de la meva cel·la, sento l’hedonisme corrent amunt i avall sobre meu.

¿Podria ser que la Mabbot hagués estat al servei de Lord Ramsey? ¿Podia ser que ell, mentre es prenia les meves salses, lliurés guerres d’amagat contra competidors estrangers? Això significaria que la Mabbot i jo rebíem la paga de la mateixa bossa. Ni tan sols jo, a qui Lord Ramsey definia com «un anglès amb llengua de francès», puc arribar a creure que el món sigui tan tèrbol. No he vist mai el meu aprenentatge a França com una cosa antipatriòtica. Els coneixements que hi pogués adquirir els he utilitzat pel bé d’Anglaterra. D’altra banda, per més que els tirans puguin arrossegar el món a la guerra, no va ser un brioix el que va creuar sobre Trafalgar. Les catedrals no s’han bombardejat mai amb formatge de cabra. L’única excepció d’aquesta regla és la col bullida que vaig trobar als monestirs, que és una bomba en una escudella. La manera de cuinar com cal la fulla de col, no cal dir-ho, és escaldant-la tot just una mica, i després cargolar-la al voltant d’un tall prim de pernil i amanir-la amb salsa holandesa.

Diumenge 5 de setembre

Per si em calia alguna altra confirmació de la insensatesa de navegar, avui l’he tinguda.

Res d’escrit, o pintat, o cantat per un poeta hauria pogut preparar-me per a la violència del mar de l’Àfrica austral. Els mariners anomenen el vent que hi bufa «la mar brogenta», i el fan servir per llançar els vaixells al voltant del cap i oceà Índic enllà. Per a qualsevol qui estigui tocat per la supèrbia, aquestes aigües contenen la cura. Sense ni un sol núvol al cel, les onades, que els mariners anomenen «peludes», arribaven a l’altura del masteler i jugaven amb el nostre vaixell com si fos de joguina. El trasbals que m’ha causat veure aquelles parets d’aigua encerclant el Rose m’hauria fet baixar a arronsar-me sota coberta si no m’ho hagués impedit la vomitera. Quedava penjat de l’orla com una salsitxa cada vegada que la coberta em desapareixia de sota els peus. Anàvem tramuntant aquestes muntanyes l’una darrere l’altra per capbussar-nos tot seguit en les violetes fondalades de darrere. Si hem sobreviscut ha sigut exclusivament gràcies a les ordres que el senyor Apples donava a crits als mariners de les vergues, i a les mans destres del timoner.

Sallem cap a la Cotxinxina, doncs, perquè la Mabbot hi té un aliat que vol reclutar abans d’arribar a la nostra destinació final: Macau. Allà trobarem, per fi, en Fox; som més a prop que mai de l’objectiu que l’ha tingut obsessionada durant anys. Només Déu Nostre Senyor sap què volen l’un de l’altre aquests rojos de mal pèl, si acabarem o no arribant-hi, i què passarà un cop hi siguem.

Els diaris ens voldrien fer creure que la Mabbot és, igual que una espècie de calamar mític, una amenaça que sorgeix de les profunditats quan li sembla per fer anar els vaixells a fons, un perill formidable i insensible. En realitat, però, no és sinó un personatge d’una tragèdia enrevessada en què tot el repartiment sembla estar format per dolents. Mentre ara empaitem en Fox, per exemple, ens empaiten la marina de guerra i en Laroche, que al mateix temps empaiten en Fox perquè es dedica a arruïnar el comerç dels ports de la Xina. El Flying Rose és una baula d’una cadena d’antagonismes que té engrillonat tot el planeta.

Dilluns 6 de setembre

Ahir, quan finalment el Rose va sortir d’aquest mar deixat de la mà de Déu i va haver voltat el cap, em vaig llevar, encara amb la panxa remoguda, per pregar per mi i per totes les ànimes esgarriades. Estàvem virant per rodó, i el vent del sud-est ens empenyia cap al nord. Els mariners estaven penjats com gats dels penols de les vergues, rebentats.

Vaig posar-me a fer pa amb la meva massa de llevat, que, amb la farina que hi afegeixo cada dia, havia madurat fins a convertir-se en una muntanyeta turgent que sospirava de satisfacció quan la remenaves. El pa necessitava el concurs del primitiu forn de maó i graelles de ferro. Tot i la gran promesa del petit fogó de ferro colat que havien portat del vaixell de la companyia Pendleton, encara no el puc fer servir. He dit a la Mabbot que necessito un racó on instal·lar-lo, perquè a la cuina d’en Conrad no hi ha lloc; i, a més a més, necessitaré una xemeneia perquè el fum se’n vagi. Quan m’hi vaig acostar per parlar-n’hi, la Mabbot estava de mal humor, i em va dir:

—¿Que voleu que us faci una altra cuina?

—Si es vol menjar com Déu mana s’ha de tenir una cuina com Déu mana —vaig dir jo.

Ella va esbufegar, i aquí es va haver acabat la conversa. Així doncs, he hagut de fer també de paleta.

En Conrad em parlava al clatell mentre jo feinejava, humitejant-me’l amb el seu alè sifilític.

—No saps què és la gana fins que no t’has passat quinze dies a la deriva en una llanxa amb vuit mariners més. No saps què és la gana fins que no t’has bullit el cinturó amb aigua de mar i te l’has menjat i t’ha agradat. Allò és gana…

Per més que jo feia com si no sentís les seves complantes, ell no afluixava, però almenys no va semblar que s’ho agafés malament, ni tan sols quan vaig ofegar la seva xerrameca partint anous amb la sola de la bota.

La massa enfornada, que tenia corc, no va pujar tant com m’esperava, però el pa ha quedat gustós, i més amb la grana d’anís i les anous, i farà el fet.

—És un rar honor, que tingui accés com té a la cabina de la capitana —va continuar xerrant en Conrad—. Ves, li deu haver caigut bé. Però quan tinguem la part que ens toca del tresor d’en Fox viurem tots de vedella amb cireres…

Anant i tornant del rebost passava pel costat dels mariners que adobaven les veles després dels estralls del vendaval, i vaig sentir aquesta xafarderia sobre el nostre malfamat Brass Fox:

—No és una persona qualsevol. Ja els vau sentir, els guardes del presidi: en Fox en va travessar les parets. ¿Heu vist mai ningú que ho fes? M’hi jugo el coll que en Fox és el fill bord d’en Satanàs. Va néixer d’un cadàver i el van criar unes bruixes. Busca els bocins de la Vera Creu que li han de servir per obrir les portes de l’infern i portar-lo aquí a la terra.

És un fet que d’un pirata pots esperar-ne la veritat tant com llet d’una oca. Pot molt ben ser que sigui la Mabbot mateix qui escampa aquests rumors estrafolaris, perquè així distreu la tripulació d’un pensament que m’ha començat a envair l’esperit com una mala herba pertinaç: que el que alimenta la seva persecució fanàtica no són ni les riqueses, ni la venjança, ni grans projectes de conquesta, sinó una cosa molt més amenaçadora, que és el desfici febrós d’una lleona que busca el cadell que ha perdut.

He vist en Joshua intercanviant gestos amb el mariner de la cofa i he hagut de reconèixer que en segons quines circumstàncies és una elegant alternativa a bramar fins a quedar ronc. Al vaixell hi ha altra gent que, a causa d’haver perdut l’audició amb el retruny dels canons, fa servir la gesticulació de mans d’en Joshua per comunicar-se. El fet és que tothom d’aquí coneix almenys en part la seva llengua de signes i sap expressar els elements bàsics d’aquesta vida —vaixell, corda, roca, pistola, vent, vi i terra— per mitjà d’aquest mètode silenciós. En Joshua va venir a mi per aprendre de llegir i escriure; però, ben mirat, ¿què són els seus signes sinó una forma d’escriure sobre l’aire? I és més eloqüent gràcies a la capacitat d’expressió dramàtica de la cara, que transmet el sentit més bé que qualsevol puntuació. Fins ara he considerat que aquest mètode de comunicació era primitiu. Estava equivocat. En Joshua està envoltat de bàrbars, però és superior a ells en tots els aspectes. He sigut un mestre massa sever. Veig que tinc més faltes per expiar.

Encoratjat per l’èxit migrat que havia tingut amb el forn, em vaig traslladar a coberta per bastir, amb olles i graelles, un fumador.

L’anguila la vaig fer de la següent manera. Un cop netejada, vaig refregar amb sal i una mica de mel l’interior del cos i encabat vaig cargolar-la a sobre de les graelles del fumador improvisat, damunt d’un tou de caliu roent. A continuació vaig cobrir aquestes brases amb un grapat de fulles de te molles. Vaig deixar la tapadora del fumador una mica oberta i vaig anar-hi tornant cada deu minuts per afegir-hi més caliu o més fulles de te, fins que, quan la claror de dia ja se n’anava, l’anguila va estar feta del tot. La mel s’havia convertit en caramel dintre la carn, que se separava molt fàcilment de les espines. Pel que fa al fum, ¿sabeu quan heu estat fent camí, cansats i amarats de pluja, i us arriba, molt abans de veure el senyal de cap casa, l’olor subtil però inconfusible d’una xemeneia, que conté la promesa de poder assecar-se a la vora d’un foc? Doncs aquesta és la sensació que el fum de la fulla de te transmet; no l’arribada pròpiament, sinó la confortadora proximitat de la llar.

Vaig portar l’anguila a la cuina, i allà em va interrompre la Mabbot, que va venir per veure’m cuinar. Va quedar-se arrepenjada al marc de la porta sense badar boca, observant-me i prou.

A manera de protesta, no la vaig saludar ni li vaig donar gens de conversa, com si no l’hagués vista. Ella, però, va fer com si res, i va continuar seguint amb interès tot el que jo feia.

No havia tingut mai un amo tan tafaner. Ni tan sols Lord Ramsey, que tenia vel·leïtats de cuiner aficionat, no m’havia fiscalitzat d’aquesta manera. Semblava que es fixés en l’angle exacte en què tenia el puny quan trinxava, la força que posava a les mans quan amassava.

Desentenent-me d’ella tant com vaig poder, vaig desespinar l’areng, el vaig bullir i el vaig triturar amb all, romaní, anxova salada i un grapat de mongetes seques cuites.

En aquell moment em vaig imaginar el que un ratolí deu sentir quan té un gat a prop. Arribava a sentir els llargs bigotis de la mirada de la Mabbot acariciant-me el clatell. Em va fer l’efecte que l’escalfor de la llar d’en Conrad augmentava, i vaig començar a suar copiosament.

Al final no vaig poder suportar més el seu escrutini mut, i em vaig tombar i vaig remugar:

—¿I doncs, què hi ha?

La Mabbot va riure per sota el nas, i, després d’un silenci exasperant, va dir com aquell qui res:

—Vaig veure tocar en Ladislav Dussek quan va estar a Londres. Vaig tenir bons seients; molt endavant. Li veia fins i tot la pelussa del vellut del corbatí. Totes les millores que havia incorporat al seu piano ara són de rigor per a qualsevol bon fabricant de pianos. Va ser un innovador, un geni. Sotmetia la fusta a la voluntat de la música.

—¿On voleu anar a parar?

—Tota la seva imaginació, tota la seva capacitat tècnica, tota la seva sensibilitat, ¿què haurien sigut si no hagués pogut suportar que se l’observés?

Dit això se’n va anar. Jo vaig murmurar:

—Aquest home ¿tocava sonates en una bóta de farina florida? —Vaig sentir-li el trepig de les botes allunyant-se coberta enllà, i vaig anar alçant la veu fins que vaig acabar vociferant cap al cel—: ¿Tocava en olles senzilles de llauna? —Vaig picar una olla amb una altra—. No agafen escalfor! És com si coguessis mongeta en un cistell de vímet!

Descarregar-me d’aquesta manera em va anar bé, però al cap d’una hora encara notava el pessigolleig de la seva mirada a l’esquena.

Tot i que m’hauria estimat més tenir un ou per fer la massa dels fideus, vaig haver de passar amb la proporció adequada d’aigua i llard, que vaig amassar prou estona perquè agafés cos però no fins a l’extrem que arribés a endurir-se.

A bord d’un vaixell fa de mal distingir arrauxament i geni, però m’haig de felicitar per com vaig ser ahir d’expeditiu. Mentre buscava infructuosament un corró, se’m va acudir de fer servir una bala de canó. Haig de reconèixer que va força bé per fer pasta a la pirata.

Vaig decidir-me a donar un cop d’ull al misteriós formatge del rebost. La crosta de cada peça, que són de la mida del puny, era dura, grisa i insípida, però cap al centre el formatge havia envellit fins a formar una massa blanca engrunadissa amb una trama de venes fosques. Feia una olor penetrant i acre, a mig camí entre un Stilton i un Dorset Vinny. Vaig arribar a la conclusió que era de llet d’ovella, i que em podia servir. He decidit batejar-lo amb el nom de formatge blau «de botí».

El vespre d’ahir diumenge, bastant després de la posta, em vaig atansar a la cabina de la Mabbot amb la safata carregada i em vaig parar perquè hi vaig sentir veus: el senyor Apples i la capitana embrancats en una conversa acalorada. No vaig seguir-la del tot, però semblava que fessin plans per a Macau.

—Vull consultar aquesta endevina —va dir la Mabbot.

—Em pensava que no les podíeu veure, les bruixes —va rondinar el senyor Apples.

—No puc veure els xarlatans; però aquesta dona l’encerta sempre. Hi he recorregut altres vegades. ¿No us sembla una manera de voler distreure’ns, que ens citi a Macau així com així? Vull saber segur que no hi anem a perdre el temps. En Braga coneix les galeries de contraban de prop del riu Perla, però no sap què hi ha a São Lázaro.

—Una cosa quasi segura, capitana, és que en Laroche no és lluny. Ha de ser per aquestes aigües guardant les rutes del te. No trigaran a trobar a faltar el Patience. Potser han trobat en Fox, i el fan servir d’esquer.

—Doncs hauré de picar —va dir la Mabbot.

—Podríem esperar fins al final de l’estació, passar una temporada amagats, donar un descans als homes; les gresques a la platja els tornen bojos. Es moren per menjar mangos. I quan en Laroche s’hagi cansat sortim rabent a buscar en Fox.

—Ara no podem afluixar; el tenim a tocar. Se’ns ha escapat d’un pèl. Hem de redoblar esforços.

—Jo només dic, capitana, que els homes estan cansats, i que ara la plata els crema a la butxaca i estan impacients per gastar-se’n una mica.

—Tindran temps de sobres per comprar putes i xocolata quan hagi trobat el meu Fox.