TRESORS PERDUTS

En què se’m malinterpreta

Divendres, més tard

Després d’un esmorzar tardà i tens, la Mabbot s’ha adreçat des de la toldilla a tota la tripulació.

—Quin cop, una punyalada així per l’esquena! Però no hem de permetre que la pólvora faci en el nostre ànim el que ha fet al buc del vaixell. Podeu fer càbales i comentaris, però no heu d’acusar cap company sense motiu i sense proves. Som una bona tripulació, la millor de les que corren pel mar, i ho som perquè formem una família; per això, i també perquè som més ben parits que ningú! —Aquest comentari ha provocat una rialla de circumstàncies entre els mariners—. No permetrem que el cuc de la desconfiança ens rosegui! Estigueu alerta al sabotejador, però sobretot estigueu alerta a no caure en el xafardeig. Només ens en sortirem sent una família. Feu pinya. No estigueu sols. El pinyol corcat acabarà surant!

Ha agafat alè per promulgar la llei:

—Qui malparli d’algú rebrà deu fuetades! Qui acusi algú sense proves perdrà una orella! Aquell a qui no li quedi cap orella perdrà un dit del peu, Charlie. —Aquí tothom va riure i va mirar en Charlie, que les havia perdudes totes dues en xafarranxos—. Però si em proporcioneu alguna prova fidedigna que descobreixi el traidor, guanyareu aquest premi. —Ha aixecat una bossa de cuiro i l’ha feta dringar a l’aire—. Deu peces d’or!

I l’ha lligada a un clau que hi havia clavat a l’arbre de mitjana.

Algú ha deixat de ser un soldat lleial de la Mabbot, segurament esgotat per aquesta persecució interminable i costosa d’una ombra. Fins i tot la Mabbot sembla manifestar senyals de fatiga; perquè ¿què ha sigut sinó aquell episodi a la meva cabina? En Fox arrossega molta pena darrere.

Se’m fa difícil expressar les emocions contraposades que m’han despertat els esdeveniments recents. Tenir entre nosaltres un renegat que voldria veure’ns ofegats o fets miques per una explosió desmoralitza, per no dir una altra cosa. D’altra banda, aquest mateix personatge misteriós podria ser el meu millor aliat, perquè a través seu podria trobar la manera de ser rescatat. Però ¿com puc afegir-me a aquesta maniobra sense que em matin? És tot molt enrevessat.

M’he passat hores tractant de comprendre el pensament del sabotejador, i he arribat a la conclusió que deu tenir algun pla de fuga. Si hi ha cap manera d’agafar una de les llanxes, segurament a negra nit, per anar a reunir-se amb agents de la corona, o ni que sigui de França, m’agradaria molt ser al bot amb ell; però si té un pla tan mal tramat com el d’en Jeroboam, sincerament, la cosa ja no em convenç, perquè el meu desig principal és tornar a posar el peu bo en terra ferma com una persona lliure, no pas cremar-me i ofegar-me de resultes de les capritxoses maquinacions suïcides d’un mariner malcontent. Tant de bo pogués trobar una manera de saber les intencions que té; però amb això haig d’anar amb peus de plom.

Dissabte 23 d’octubre

Hem perdut moltes coses, tots i cada un de nosaltres.

Després d’haver passat mig dia aturats pel sabotatge del governall, hem tornat a fer via a tres quarts de velocitat, amb la promesa de la Mabbot d’anar en terra per fer reparacions de seguida que arribéssim a les illes Paracel, que són a pocs dies dintre la nostra ruta cap a Macau.

Quan encara no feia ni una hora que navegàvem, però, les campanes s’han posat a dringar i tota la tripulació s’ha aplegat a coberta.

Tornàvem a tenir el montgolfier d’en Laroche damunt.

En Conrad m’ha passat davant pujant a coberta.

—La fumera de l’incendi l’ha atret, i no tenim on anar a amagar-nos —ha remugat.

—Sí —ha dit el senyor Apples—. Des d’aquest montgolfier ens deuen haver descobert de seguida. Se’ns veu com un penell de campanar.

La Mabbot ha deliberat amb ell, i al cap de no gaire donaven les ordres a través de les botzines a plens pulmons:

—Tot el carregament a mar! Tot, fora de les provisions!

Els mariners han respost a l’ordre amb remucs i estossecs, i llavors la Mabbot ha entrat a la seva cabina i n’ha tornat a sortir amb un cofre. Darrere seu, els bessons han tret a fora piles de llibres de la Mabbot i caixes de vins bons.

Tothom ha parat atenció, i la Mabbot, amb el cofre ja a terra, hi ha clavat un cop de peu.

—Avui ens haurem de comprar el vent. Això són les meves joies! —ha dit alt, i ha obert el joier de marqueteria daurada per deixar-les a la vista—. Perles, lapislàtzuli, or. I això són els meus llibres, que tots sabeu que són les meves joies més preuades. I això el meu vi, que és massa bo per a uns rufians com vosaltres! —Això ha provocat unes quantes rialletes nervioses. La Mabbot, sense més cerimònies, ha llençat el joier per la borda davant la mirada de la tripulació; el joier ha girat enlaire i s’ha obert, i el tresor que contenia ha descrit un arc il·luminat pel sol abans de desaparèixer en el mar calitjós. Els bessons han tirat els llibres i el vi. La Mabbot ha dit:

—Ja ens arribarà el moment d’entaular batalla amb en Laroche, però ara hem de posar les nostres esperances en les ales del vent. Els llops golafres moren d’un tret. Hem de córrer. A tots ens agrada la plata, però penseu això: ¿què no donaríeu per conservar la vida?

El sacrifici que la Mabbot havia fet els ha remogut.

—¿La bossa o la vida? —ha dit fort la Mabbot.

I tots han respost com un sol home:

—La vida!

Tot seguit han començat a treure dels pallols els trofeus durament conquistats. Tones de plata i de seda se n’han anat per la borda, i, davant dels ulls negats de llàgrimes d’aquests homes forts i valents, les onades àvides ho han engolit tot sense deixar-ne rastre.

—Ho tornarem a tenir! —ha dit ben alt la Mabbot—. Recuperarem això i més!

D’aquesta manera tot el botí del Patience se n’ha anat a fons.

Els mariners també m’han arrencat el fogó de la cuina i l’han llençat a l’aigua. Això m’ha dolgut molt, perquè el fogó feia molt servei aquí en alta mar, mentre que la plata no en feia cap.

Han enxampat un mariner jove que s’havia guardat un lingot de plata, i jo m’he tancat a la meva cabina mentre el lligaven a l’arbre mestre, despullat, i li donaven tres fuetades per cada unça de metall. Encara em sembla sentir-lo mentre escric això. No és «pintura de teatre», almenys.

De l’esplèndid tresor que aquest vaixell carregava ahir només queda la bossa de deu monedes d’or clavada a l’arbre d’artimó.

Ja purgat, el Flying Rose ha fet honor al seu nom i ha solcat l’aigua «amb bromera a la boca», en paraules del senyor Apples, i ha deixat enrere aquell montgolfier sinistre, que ens ha estat espiant com un ull inflat fins que els núvols i la distància l’han acabat esborrant de la faç del cel.

Per asserenar el pensament, avui he colat la sidra de pinya d’Índies i plàtan tan bonament com he pogut i l’he posada en ampolles, i he fermat els taps amb cordill i cera. Pel tast que n’he fet, he calculat que diumenge encara no hauria envellit prou.

Com que la Mabbot ha sacrificat la seva reserva personal de vi, m’he proposat d’acompanyar el nostre pròxim àpat amb alguna mena de beguda senzilla però reconfortant. He bullit el gingebre fresc amb aigua, suc de llimona i la mica de raspadures que he pogut arrencar de les peles resseques de les llimones. A això hi he afegit mel i una mica de la meva preuada grana d’anís, i a continuació ho he tret del foc i ho he remenat. Quan encara era calent, hi he afegit unes quantes boletes de massa de llevat i ho he tapat perquè pugés.

¿Haig de posar-me a les mans d’un sabotejador desconegut o servar una fidelitat passiva als meus segrestadors? Aquest és el dilema que no m’ha deixat dormir en tota la nit. És un miracle que l’empostissat de la meva cel·la hagi resistit el meu carranqueig amunt i avall; qualsevol altre material s’hauria esmolat de tant passar-hi i repassar-hi. Se’m fa estrany reconèixer que em sento més segur posant-me al costat de la Mabbot que no d’algú que podria molt ben ser un agent de la corona. La seguretat, però, és cosa de gossos petaners. Ara bé, podria ser que aquest sabotejador actués pel seu compte i prou, o bé per a una camarilla de proscrits prou pèrfids per fer semblar la Mabbot tan bona com la Mare de Déu. Aquestes són les raquetes que em fan anar el pensament de banda a banda com un volant.

Ho escric aquí per refermar-me en la meva decisió: em comprometo amb mi mateix a l’acció! Si m’haig de morir, m’estimo més que sigui cercant la llibertat que no per apatia covarda. Intentaré donar-me a conèixer al sabotejador. Fer això comporta el risc de ser descobert; però, irònicament, la paraula de la Mabbot em protegeix, perquè, encara que així em puc delatar, compto que la tripulació no gosarà acusar-me sense proves.

Dissabte, més tard

Aquest vespre, a la cambra comuna, amb el propòsit que acabo d’esmentar, m’he aixecat, com faig sovint, per beneir la taula, però aquesta vegada per dir les següents paraules xifrades:

—Beneïu, Senyor, aquest àpat, i beneïu-nos a tots junts i a cada un tot sol, perquè tots junts amb Vós trobem la joia mentre que estar sol és una càrrega molt feixuga. Ningú hauria de bregar tot sol amb l’ordre natural, sinó fent lliga amb gent amiga; se’n pot obtenir un gran consol tot i estant envoltat d’hostilitat. Que aquell qui estigui sol entre nosaltres pugui trobar gent amiga.

Ha sigut obscur, sens dubte, però estic jugant a un joc molt perillós, i la meva seguretat se sustenta en la prudència. La meva intenció era comunicar-me amb l’interessat dissimulant davant de tots. Just després d’haver-nos entaulat, però, m’ha assaltat el dubte. Potser el que havia fet era revelar la meva traïdoria a tots sense fer-me entendre per l’interessat. El cap em bullia de cabòries; la por i l’angoixa hi feien xup-xup, però se m’enfonsaven cada vegada que volia pescar-les.

Estava decidit, en cas que el sabotejador ocult no comprengués a l’acte el que li volia dir, a buscar alguna altra manera de donar-li a entendre els meus propòsits. Però he quedat parat quan, just havent sopat, se m’ha acostat un mariner magre que es diu Gimbal. En Gimbal m’ha mirat amb intenció, s’ha posat el dit als llavis i m’ha fet senyes perquè el seguís cap al balou, on m’ha dit en veu baixa de trobar-nos l’endemà passat a mitjanit al peu de l’arbre mestre.

Dilluns 25 d’octubre

Se’m mengen els nervis de trobar-me amb en Gimbal aquesta nit.

Per passar l’estona m’he consagrat, aquests dies, a preparar el banquet setmanal de la Mabbot, cosa que, sense un fogó com Déu mana, ha sigut un exercici de prestidigitació.

Semblaria que l’amenaça que la Mabbot em va fer el primer dia s’ha esbravat. Si deixés de complir les meves obligacions ¿podria arribar a perdre la vida? Tot i així persevero en el cultiu del paladar per conservar el seny. M’aquieta l’esperit. Si perdés aquesta vocació, potser em llevaria la vida. Per això continuo recreant el procés de la història culinària amb boles de massa tal com un infant recrea batalles èpiques servint-se només de pedres i branques.

Per si no n’hi hagués hagut prou amb la pèrdua del fogó, la pesca d’en Kitzu d’ahir va ser migrada. No se l’hi pot retreure, perquè si aquest vaixell sura és gràcies al seu martelleig constant; el governall està gairebé reparat del tot, però la roda encara s’ha de subjectar al timó. En Kitzu es va reservar per a ell un grapat de peix blau petit i me’n va donar les oueres, un parell de calamars de la llargada del meu avantbraç i res més.

En Joshua va netejar els calamars i els va fer a la graella mentre jo començava a preparar l’escudella de mongeta seca amb ceba, un luxe fet realitat gràcies a l’última mica d’alfàbrega que em quedava i al pernil salat sorprenentment tendre de la babirussa.

Mentrestant, vam coure a foc lent pinya d’Índies esmicolada fins que va quedar com gelatina. Finalment, en Joshua va tallar un mango a talls tan fins com el ganivet ho permetia, mentre jo improvisava una massa de bescuit amb farina de blat i de blat de moro i l’aplanava.

Vaig tornar-me a mudar per a la meva cita setmanal amb la temible Hannah Mabbot, el tauró de l’Índic, desitjant haver tingut més d’un parell d’aquells calçons de difunt.

La Mabbot també tenia poc per triar, perquè, quan vaig arribar a la seva cabina, portava el mateix vestit de l’altra vegada. El collaret de perles havia anat a parar a mar.

Ens vam entaular, i, després d’un moment callats, em vaig queixar:

—M’he passat dues hores de quatre grapes mirant que les brases no se’m desbandessin i el vaixell no cremés fins a la línia de surada.

—Heu fet un sacrifici necessari —va dir ella—. Tots l’hem fet. Segur que la tripulació està dolguda per haver perdut la plata, però això ens ha salvat la vida. És complicat. Amb diners a la butxaca, es tornen ganduls i rebels; feixucs i lents, com el Rose mateix. —A sotaveu, va continuar—: En el fons, una mica me n’alegro, d’haver-nos-en desfet. Quan els meus mariners passen gana i senten l’alè de la mort al clatell, s’escarrassen sense queixar-se gens i estan bé junts. Canten cada vespre.

—Però ¿calia llençar-lo, el fogó? ¿Hi hem guanyat gaire?

—Aquest fogó estava destinat a anar-se’n al fons, Wedge; el que hem fet és procurar que no se n’hi anés vaixell i tot.

—En notareu la diferència.

—He acabat tenint confiança en el vostre geni. Aviam.

—Calamars a la graella i amanida de mango verd amb celiandre, menta i una punta de bitxo —vaig dir a tall de presentació, aixecant la tapadora per deixar l’àpat a la vista—. Escudella de mongeta seca a la babirussa acompanyada amb ous de sardina. I, com a llevant de taula, pinya d’Índies bescuita.

—¿Ho veieu? —va dir la Mabbot, fent-me un petó al front—. No hi ha res que us deturi.

Vam passar el capvespre molt agradablement fent honor al menjar. Quan ja no vam poder més, vaig destapar una ampolla de cervesa de gingebre, que va fer un bon pet i va deixar anar bromera. No té gaire alcohol, però fa una bombolla petita que va coronar la vetllada magníficament. L’èxit d’aquest llevat m’ha animat, i tinc bastantes esperances posades en la sidra de plàtan. Em sentia tan satisfet de tot plegat que em vaig veure prou amb cor de formular una pregunta:

—Si la companyia Pendleton està enfeinada inundant la Xina d’opi, ¿qui fa arribar el te al món civilitzat cada tarda?

—És una jugada financera molt enginyosa —va respondre la Mabbot—. Els vaixells arriben aquí buits; del tresor anglès no surt ni un xíling. La companyia Pendleton compra el te a crèdit, ven opi conreat per mà d’obra esclava per liquidar el crèdit amb un benefici substancial de més a més, i se’n torna a casa amb els vaixells carregats de te, seda i plata.

—Em pensava que la Xina només permetia el tràfic a través de Canton.

La Mabbot va estendre un mapa de la costa meridional de la Xina i em va assenyalar un edifici d’aire senyorial.

—Respecte al tràfic de te, la Xina permet que la companyia Pendleton ocupi aquesta petita llenca de terra a la desembocadura del riu Perla. Cada tassa de te que heu pres al llarg de la vostra vida ha sigut abans una fulla sota aquesta teulada. Els xinesos en diuen la «casa dels bàrbars». És un magatzem, una fortalesa, una ambaixada, un empori i una tapadora del negoci més criminal de la història. Per això Anglaterra és rica mentre la resta d’Europa conrea camps sembrats de sal. Semblem refinats i tot, Wedge, quan no ens comportem com rústics!

Entenia què volia dir; més ben dit, la creia. Havia sentit a parlar del tràfic d’opi, però desconeixia que fos la base del comerç naval a l’Orient, i encara menys el motiu de la presència anglesa a l’Índia. El nostre petit col·loqui discorria en un inusual ambient de cortesia. Haig de reconèixer que veure el món a través dels ulls resolts de la Mabbot té un punt d’apassionant. No hauria dit mai que es poguessin guardar en secret secrets tan grossos.

Vaig continuar.

—Si la Xina sap que la companyia Pendleton entra opi de contraban, doncs, ¿com és que ho permet?

—La marina anglesa podria ofegar-la en qüestió de setmanes. L’única cosa que la Xina pot fer és tenir-los confinats en la «casa dels bàrbars». Tots els oficials de la companyia d’aquesta banda del món hi viuen en luxoses dependències sobre els magatzems, feliços i satisfets. Al cap de cinc anys, un jove oficial pot tornar a Anglaterra amb prous diners per comprar un ducat. En Ramsey ja us en devia parlar, per això.

No vaig fer cas del dard enverinat.

—Em pensava que a hores d’ara ja l’hauríeu atacada, la «casa dels bàrbars».

—És un port molt ben guardat. No podria acostar-m’hi prou de cap manera.

—Però en Fox sembla que sí.

—En Braga diu que ha cavat una intrincada xarxa de galeries a la desembocadura del riu Perla. En Braga va ajudar a dibuixar-la, però diu que les galeries enllacen amb coves naturals i formen un laberint de pous i pendents relliscosos. Diu que el mapa de l’estora és imprescindible per orientar-s’hi.

—¿I en Braga no us podria fer de guia a Macau?

—Les galeries són per fer contraban a Canton. La llodriguera que en Fox té a Macau és prou lluny de Canton per amagar-se però prou a prop per tornar-hi d’amagat sempre que li convingui. En Braga assegura que no en sap res.

—¿Haurem d’arribar fins a la Xina portuguesa, doncs?

—Bah, Macau és aquí a la cantonada; uns quants centenars de milles nàutiques.

De cop vaig notar picor, però quan vaig allargar la mà per gratar-me em vaig trobar la pota de fusta.

—Els desenganys d’un peu fantasma —vaig dir.

Pot semblar estrany, però la Mabbot té una rialla d’abril. Ha demostrat tenir molt tacte pel que fa a la meva cama de fusta. D’altra banda, cosa que agraeixo, encara no ha dit res de la visita que em va fer a la cabina fa tres nits. Si no fos perquè els bessons en van ser testimonis, ara diria que ho vaig somiar. Pel que sembla, la Mabbot no se’n recorda. Jo sí; és un episodi que ha pres forma tot sovint, amb variacions diverses, en les meves fantasies.

Dimarts 26 d’octubre, matinada

Després d’haver calculat el pas del temps tan bonament com he sabut pel desplaçament de la claror de la lluna sobre la portanyola estreta, he sortit de la meva cabina a mitjanit.

Inquiet i recelós, he vist que en Gimbal m’esperava a proa, i l’he seguit en silenci escales d’estribord avall cap a les entranyes del vaixell. Mentre baixàvem ha dit:

—Arribeu tard. Tant se val; afanyeu-vos; estarem contents de tenir una cara nova.

—¿Estarem? ¿Que hi ha més gent?

—I tant; mitja tripulació ha vingut a les reunions, una hora o altra.

Abans que tingués temps de sospesar la conveniència d’afegir-me a un motí en massa, hem arribat a la porta d’un pallol humit que es feia servir per guardar-hi bótes i caixes buides. Hem obert la porta, i quan els ulls se m’han acostumat a la claror esmorteïda de les llanternes he descobert una escena d’allò més lasciva, que semblava sortida d’una tela del Bosco. Deu mariners o més estaven ajaguts sobre unes piles d’arpilleres formant un garbuix concupiscent. En aquell moment he comprès per què molts membres de la tripulació feien un picada d’ullet obscena cada vegada que es deien els noms d’alguns nusos. Allò que tenia ara al davant ¿no eren la pinya de rosa, el nus de remolc i el nus de pardal? Es rabejaven de tal manera en l’embrutiment que amb prou feines he pogut distingir a qui pertanyia cada membre; més aviat semblaven una sola bèstia, impregnada de la fortor de la bromera del propi cos.

Algú ha cridat:

—¿Necessiteu un seient, Spoons? Aquí a la falda tinc lloc!

Existeix una resposta cristiana adequada, certament, a un oferiment d’aquesta mena, però he quedat tan torbat que el primer pensament que he tingut ha sigut que havia d’anar-me’n d’allà tan de pressa com pogués.

—Gràcies! Dispenseu-me, però de cop i volta m’han agafat ganes d’anar de ventre.

I he girat cua, he sortit escapat cap a la meva cabina i he passat tot el que quedava de nit amb els ulls clavats a la porta.

Si aquest espectacle m’ha despertat certes necessitats naturals importunes només és perquè fa molt que estic confinat en aquest ambient impiu sense altres amics que aquests. El mocador no es cull mai net de terra.

Dimecres 27 d’octubre

Tot i la vigilància i la tensió que impera al vaixell, el sabotejador ha aconseguit tornar a fer de les seves aquesta nit. Aquesta vegada el foc, atiat per l’oli, ha danyat considerablement els pallols de babord de la coberta baixa, bastant a la vora de la meva cabina. Aquests pallols, que havien buidat no feia gaire, no contenien gaire cosa de valor, però el senyor Apples diu que el buc d’estribord s’ha clivellat poc més amunt de la línia de surada. No tenim cap altra opció que trobar fusta a les illes Paracel, cosa que la tripulació repugna de fer per por que en Laroche pugui atrapar-nos en algun dels ports que hi ha.

A migdia, la Mabbot ha clavat un rètol de fusta al costat de la bossa que penja de l’arbre d’artimó. N’ha llegit la inscripció en veu alta:

—Dues parts senceres del pròxim botí que fem! I, per al sabotejador, pintura de teatre!

S’ha aixecat un clamor.

El despropòsit de la nit de dimarts m’ha ensenyat que no et pots refiar dels missatges xifrats per comunicar-te. Si tinc alguna possibilitat de descobrir el sabotejador, haurà de ser posant-hi molta atenció i molt d’esment. En això no estic més ben capacitat que els altres. Tothom s’ha convertit en sospitós. Descobrir-lo no serà fàcil, perquè tot el vaixell li va al darrere, i, ni que fos més beneit que el pa de munició, no cometrà l’error de delatar-se.

Estic fet un embolic. Detesto aquest sabotejador tot i que segurament és l’únic aliat de debò amb qui puc comptar. Tinc la fantasia que el porto davant de la Mabbot perquè el castigui. Estic en un mal pas. Si m’escapo, no sé si me’n sortiré, però almenys el camí no escrit que emprengui serà el meu. Val més morir intentant-ho (penso entre mi una vegada i una altra) que no viure una eternitat com un presoner o, encara pitjor, com un pirata. Tornaré a la vida d’abans encara que no me’n quedi res.

Pel que fa al jurament que em vaig fer a mi mateix de portar la Mabbot davant la justícia a tot preu, la veritat és que em sembla haver escrit aquestes paraules fa molt temps. Si se’l bull prou estona, fins i tot l’all perd la coentor, i m’han bullit i rebullit. Aquest diari escrit a rajaploma no condemna la Mabbot, sinó més aviat tot aquest món corrupte.