FARINA PER COMPTES D’OR

En què descobreixo el sabotejador

Dilluns 22 de novembre

Avui la Mabbot ha tornat a prendre el govern del seu vaixell. Abans, però, ha cridat el senyor Apples a la cabina. Ella seia a la cadira entapissada fumant la seva pipa d’ivori mentre jo era a la taula, llegint el seu exemplar de L’infern, un dels pocs llibres que havia salvat.

De seguida que el senyor Apples ha entrat, la Mabbot li ha anunciat sense preàmbuls:

—Hem de tornar. Volarem els magatzems de la companyia Pendleton.

Jo he quedat estupefacte, però no hi havia res que pogués sorprendre el senyor Apples; ja havia considerat la possibilitat de fer-ho.

—No resultarà; és al riu Perla, que està farcit de vaixells de l’armada. I permeteu-me que us digui, capitana, que encara feu tan poca cara de salut com una granota en vinagre.

—En Braga diu que l’entrada a les galeries és unes quantes milles al nord de la desembocadura del riu —ha dit la Mabbot—. Hi entrarem i en sortirem tan de pressa que ni se n’adonaran. En Leighton ho ha deixat carregat i atacat; nosaltres només hem d’encendre l’espoleta.

—Hi ha vaixells de la companyia patrullant tota la costa —ha dit el senyor Apples—. Potser hi entrarem, però no en sortirem de cap de les maneres. A més a més, no hi ha cap guany.

—La companyia Pendleton és una maledicció. Tot el que toquen es corca per dintre.

Jo estava acostumat a sentir-li passió a la veu sempre que en parlava, però aquesta vegada només hi he percebut tristesa. No donava cap ordre; estava suplicant al senyor Apples que ho comprengués.

—Van malejar el meu fill; el van convertir en un traficant més que només volia la seva part dels beneficis. Combatre la companyia Pendleton és l’única cosa bona que sé fer, senyor Apples; és l’única cosa bona que he sabut fer mai.

El senyor Apples s’ha acariciat el clatell, rumiant.

—Sense funcionaris ni assentaments, i amb els magatzems arruïnats, deixarien de tenir el monopoli una temporada. Els xacals vindran a arreplegar les despulles —ha reconegut—; els contrabandistes, les guerrilles d’en Fox, i segur que els portuguesos i tot, procuraran fer-hi negoci. Potser farà que l’assumpte de l’opi surti als diaris i tot. Fa de mal dir què farà la Xina.

—Si la Xina fes alguna cosa, per poc que fos, ja seria un pas endavant —ha dit la Mabbot—. La companyia Pendleton podria trigar anys a refer-se’n. ¿Ho provem?

—Capitana, sé que quan una cosa se us fica al cap no hi ha qui us l’en tregui. I a mi ja em coneixeu: no abandonaré mai aquesta coberta. Però no som sols en aquest vaixell. Els mariners tenen el dret de saber cap on naveguem.

—¿Creieu que ho voldran fer?

—No volen tornar a perdre la plata que tenen. En Laroche els empaita en somnis. La Feng és morta i els homes estan cansats… No us ho sé dir.

—Crideu tota la tripulació, senyor Apples —ha dit la Mabbot—. Els ho demanaré.

Quan el senyor Apples se n’ha anat, la Mabbot s’ha aixecat de la cadira amb un gemec.

—Ja sé que no m’ho has demanat —li he dit—, però és una idea desastrosa.

M’he preparat per a la rèplica, però el seu somriure trist m’ha desarmat. La cara se li podia llegir com un llibre obert, i li he vist als ulls el cansament dels dies passats amb la mateixa nitidesa que la força que els animava. S’havia posat el jou més feixuc de la seva vida, tal com jo li havia demanat que fes.

—En Leighton tenia el cor xarbotat —ha dit la Mabbot mentre es calçava les botes—; però potser tenia raó quan deia que jo tenia unes mires massa baixes. ¿Què és el geni, sinó audàcia? —S’ha mirat al mirall i ha deixat anar un sospir—. Òndia, Wedge, ets un barber desastrós.

Quan tota la tripulació ha estat aplegada a l’entrepont, la Mabbot s’ha situat sobre seu a la banda de popa.

—Vulgueu disculpar la meva absència —ha dit en veu alta mentre es treia el barret per ensenyar la ferida—. Tenia una ombra de mal de cap!

Segurament han rigut una mica més fort del que l’acudit mereixia; devia fer-ho l’alegria de veure viva la seva reina.

Quan s’han asserenat, la cara de la Mabbot ha agafat una expressió més seriosa.

—Ningú de vosaltres és aquí sota constrenyiment, obligació ni amenaça. Tots heu triat el vostre lloc a bord d’aquest vaixell amb plena i absoluta llibertat. En aquesta coberta hi heu vessat sang i hi heu ballat. La mar és plena de vaixells més rics, més ràpids i més robustos que el nostre Rose, però cada un de vosaltres, pel motiu que sigui, ha continuat aquí. Vull que ara penseu en aquest motiu, perquè anem cap a aigües perilloses. Ha sorgit l’oportunitat d’assestar un cop al cor de la companyia, i no la tornarem a tenir. Però us necessito al meu costat.

»La història és una professó de màquines de guerra que van reduint la terra a pols, i la més cruel que hi ha hagut mai és la companyia mercantil Pendleton. No és perquè sí que la Xina no els deixa anar més enllà de les ribes del riu Perla; no és perquè sí que els colons del Nou Món s’estimen més enfonsar el seu te als ports que no prendre’n una sola tassa de la companyia Pendleton. No cal que us digui quants milions de persones ha deixat morir de fam o ha assassinat; no cal que us digui com espremen els esclaus per treure’n el cascall, i el cascall per fer-ne guants forrats de marta per a les amants dels potentats.

»No dic que la plata tingui res de dolent, i cadascun tenim la nostra part a la bodega a punt per gastar. Us proposo que ens la gastem al Brasil. El Brasil és ple de dones dansaires, aiguardent de canya i xocolata. Però abans hem d’acabar la feina que tenim pendent aquí. Feliç aquell qui pot reparar una injustícia; i aquesta és una injustícia molt gran. No poso en qüestió el vostre valor ni la vostra capacitat. Només us demano el vot. Si dieu que no, ara mateix girarem cua i ens aproarem cap al Nou Món; però, si em dieu que sí, deixarem aquí una empremta que la història no oblidarà i farem rumb cap al Brasil amb les veles inflades de victòria. Bé, ¿qui em diu que no?

El vaixell ha quedat mut.

—¿Qui diu que sí?

El vaixell ha esclatat en una ovació.

—No esperava menys d’uns pumes i uns falcons com vosaltres. Virem en rodó i fem proa a nord com el vent ens demana, senyor Apples, cap al riu Perla! Contramestre! Pinteu el buc d’un to apagat i tapeu les dauradures amb arpilleres. Haurem d’anar de paisà. Arrieu la bandera i hisseu-ne una de blava. Ara som un balener.

La Mabbot ha saltat enmig de la munió de mariners i s’ha dedicat a tustar-los un per un a l’espatlla i a empenye’ls cap al seu lloc.

—Amunt, gent! ¿Què feu amb les mans buides? ¿Que no sentiu el gong? Tenim una cita amb la companyia Pendleton!

Mentre jo era a la cabina fent endreça, la Mabbot hi ha fet entrar l’Asher d’una estrebada brusca i li ha dit:

—Tinc una feina especial per a tu. Em cal la teva ajuda. Quan passem pel delta del Perla veuràs que hi ha un bé de Déu de barques de pescadors. T’emportaràs la colla de mariners que vulguis i prou plata per comprar un parell d’aquelles barques i pólvora per carregar-les a seny. Joncs, no; agafa d’aquests bots que pot governar una persona sola.

La confiança que la Mabbot posava en ell li ha eixamplat el pit. Tot i que encara tenia els ulls plorosos, s’ha posat ben dret per primera vegada des de la mort de la Feng.

—Puc fer-hi anar el contramestre —ha dit la Mabbot—; però m’estimaria més…

—Deixi que me’n cuidi, capitana!

El que les meves paraules de consol i els meus pessics de commiseració no han aconseguit, ella ho ha fet senzillament dient-li que el necessitava.

—M’encarregaré que tinguis la llanxa a punt per quan sigui l’hora —ha dit la Mabbot—. Pensa-hi: tanta pólvora com puguin carregar. Vull que tornis sense ni un xíling a la butxaca.

Quan l’Asher ja havia sortit corrents cap a baix a preparar-se, el senyor Apples ha dit:

—Els contrabandistes porten mosquets, però aquests bots són barques de pesca i prou, capitana. Són tan perillosos com panets de te.

—Farem tal com hauria fet en Fox, senyor Apples. Convertirem aquests panets de te en bombes incendiàries.

—Vatua Déu; fa anys que no en prenc. Spoons, ¿sabeu fer panets de te?

—Anem per parts —ha dit la Mabbot—. Si sortim vius d’aquelles aigües ja us aniré a buscar panets.

Tota la tripulació feinejava donant vela o transformant el llampant Flying Rose en un vell canós; tota, tret d’en Bai, que estava a part, sobre el bauprès, vora el vell Pete. La Mabbot havia infós novament vida a l’Asher, però havia deixat estar en Bai. Potser no es veia amb cor de demanar més a l’home que acabava de perdre l’últim membre de la seva família. He sentit a dir que els bessons comparteixen una sola ànima; i, veient-li la mirada absent perduda en l’horitzó, hauria jurat que la seva s’havia allunyat surant en el rai amb la seva germana.

Mentre la tripulació continuava fent feina, la Mabbot s’ha dirigit amb pas altiu cap a la seva cabina, on, després d’haver ajustat la porta, s’ha deixat caure al llit i s’ha passat dormint tota una guàrdia.

Dimarts 23 de novembre

No és diumenge, però el restabliment de la Mabbot ens ha fet mereixedors tots dos d’un àpat. Potser aprofitant-me una mica de la feblesa del seu estat, l’he convençuda perquè em deixi tallar un grapat dels brots tendres i cargolats de la base de les falgueres més grans i me’ls he endut cap a la cuina.

Els ossos i les vísceres del conill havien anat al brou; i, ara que la Mabbot estava desperta i refeta, he donat un cop d’ull a la carn. Encara estava forta i li faltava una mica de repòs, de manera que he optat per recórrer a una llagosta vella i nuosa que en Kitzu havia caçat a la costa de Macau i havia tingut tot aquest temps en una bóta.

Sens dubte és un aliment de poca qualitat; però la llagosta, ben cuinada, pot satisfer el sibarita més exigent. He fregit la melsa de color de molsa i l’ouera lluenta amb ceba trinxada i una mica de farina, i m’he admirat de com l’escalfor feia agafar al sofregit un taronja llaminer. La carn l’he escaldada en aigua de mar colada amb un rajolí de vinagre, els brots tendres i un esquitx de salsa negra de soja.

Aquesta carn de llagosta escaldada amb bàculs de fronda de falguera i amb salsa de melsa, ens l’hem menjada al llit de la Mabbot, sense taula ni roba. Només hem abandonat l’escalfor de les flassades per tornar-nos a omplir les copes amb el vi de la bóta del Trinity. Per postres hem pres una de les aranges que pengen com una promesa de les branques de l’arbre de la Mabbot.

Per raons de decòrum i d’una folga ben merescuda, deixo d’esmentar les activitats que ens han ocupat fins a punta de dia, i ofereixo en lloc seu unes quantes observacions:

Dimecres 24 de novembre

Havia abandonat la suavitat dels llençols de la Mabbot per fer te perquè havia recordat que havíem desat la petita tetera de plata agafada del Patience amb el te mateix, i que per tant potser s’havia salvat d’anar-se’n per la borda. Després d’haver-la trobada, i quan ja me’n tornava cap al balou, se m’ha plantat al davant el senyor Apples, que m’ha estirat bastant bruscament pel braç per conduir-me cap a la trapa que porta a la coberta baixa. Tot i que ell encara anava coix de les ferides de bala, ens hem afanyat tant que la tetera anava repicant contra totes les mampares que passàvem. M’ha fet baixar a la sentina d’una empenta, sense ni tan sols la deferència d’una escala, i de cop m’he trobat al fons del pantoc, on la freda sang del mar glaçava la fusta. Era una part del vaixell que rara vegada visitava, perquè em despertava un pressentiment de naufragi.

Allà el senyor Apples m’ha engrapat per les espatlles i m’ha aixecat enlaire. Tot i la claror feble de la bugia, he vist que tenia els ulls vermells de no dormir, i que la tensió d’aquells últims dies li tibava els músculs del coll.

M’ha sacsejat i m’ha dit en veu baixa i aspra:

—Sé què heu fet a la cabina amb la capitana! No he tingut ocasió de fer-hi res fins ara.

He deixat el cos inert, sabent que hauria sigut un despropòsit resistir-s’hi. Deixaria la vida allà a la sentina amb una tetera a la mà. ¿Com era que no havia vist que el senyor Apples l’estimava? Era així mateix. He tancat els ulls, esperant el cop, però no ha arribat.

Sense deixar-me a terra, m’ha abraçat tan fort que m’ha estroncat l’alè.

—Gràcies —m’ha dit a l’orella—. Estava convençut que havia alçat veles.

—¿Perdó?

—Em pensava que havia entrat a l’envelat del circ a veure la funció. La moixiganga dels ossos. Ja la feia pastura de taurons.

—És una dona… forta —he balbucejat.

—Les vostres sopes l’han revifada. Tots us estem agraïts. I no només les sopes, em sembla.

M’ha picat l’ullet i m’ha deixat allà, i m’he quedat un moment reflexionant sobre la meva estranya existència. En el moment que mirava de posar-me dret sense que em caigués la tetera he sentit una olor coneguda. L’aire de la sentina era romàtic i resclosit, però l’olor que m’havia arribat era un baf completament diferent.

L’he seguit cap a popa, en direcció al timó, deixant enrere compartiments tenebrosos plens de bales de canó i moles de corda gruixuda. L’olor m’ha obligat a esquitllar-me entre els bocois de vi que servien de llast, amb por que rodolessin i m’esclafessin. A cada pas que feia, l’olor era més forta, i l’aigua m’ha començat a passar per sobre la bota formant regalims. He sentit un martelleig somort. He avançat a poc a poc, vigilant on posava el peu. Al cap de no gaire l’aigua m’arribava fins al turmell. Pensant que els bocois no s’haguessin esberlat, hi he ficat el dit i l’he xarrupada: no era ni vi ni el llot estantís de l’aigua de sentina, sinó aigua de mar neta.

Al compartiment de popa, molt ensota de la cabina de la Mabbot, he entrevist una silueta en la penombra. L’aigua em passava pel costat a una velocitat alarmant.

—Conrad! —he dit amb un crit—. ¿Què passa? ¿Què és això?

Ell ha sortit rabent de l’ombra, i si he pogut reaccionar prou de pressa per esquivar la seva envestida ha sigut perquè els membres encara em formiguejaven de l’espant que el senyor Apples m’havia clavat. Tots dos hem relliscat i hem caigut sobre l’entaulat submergit, jo de cul i ell de cara. En Conrad s’ha redreçat sostenint a la mà una gúbia grossa de boter, l’eina amb què havia estat fent esvorancs al buc. He intentat tornar a aixecar-me, però ell se m’ha tirat a sobre una altra vegada i, acostant-me la gúbia a la cara, ha barbotejat:

—¿Que es pensa que no li veig el llautó?

He aconseguit eludir els seus cops retorcent-me com una serp. He rodolat i, sense pensar, li he picat al cap amb la tetera.

No és perquè sí que sóc cuiner i no soldat. Comptava deixar-lo estabornit, però tan sols li he fet un trenc al front d’on li ha començat a sortir un raig de sang galta avall. S’ha desplomat a terra, i jo me li he assegut a sobre sense saber què fer. Per la bravada de rom que es barrejava amb les seves pudors habituals, he deduït que s’havia estat a la sentina bevent una bona estona.

—Ens faràs anar a fons! ¿Per què? —li he demanat.

—Que un mariner de terra endins perdi un peu no el converteix en un llop de mar! —ha bramat—. Fa anys que em desvisc pel Rose, però sempre que he caigut ferit m’he quedat a la cambra comuna amb els altres pidolant un trist glop d’aigua. Tothom sap com se la passa de bé a la cabina de la capitana! ¿Per què vostè i no jo? Perquè sap parlar francès. Fica una figa en un bocí de bescuit i n’hi diu «bunyol farcit de primavera». Són tots dos uns xarlatans. Ella es fa passar per una capitana, però en el fons no és res més que un gallimarsot morint-se de ganes de fer una rebolcada. El vaig veure vestit per anar a l’òpera passejant per coberta com un alcavot amb la seva puta. I d’aquesta persecució d’en Fox que se’ns ha menjat tant de temps, ¿què n’hem tret? El fill difunt d’una meuca.

Mentre s’anava arrossegant cap a la gúbia ha dit:

—I ara vol que ens fiquem en aquell vesper per venjar-se! Ja tenim la nostra plata, però ens acabarà fent anar a fons sense que ens en hàgim pogut gastar ni un xíling. No penso morir per això! M’estimo més esperar que en Laroche ens atrapi. Segur que tindrà pietat dels qui ajudin i entrin en raó.

Ha aconseguit aixecar-se, però jo li he clavat una coça forta al pit amb la pota de fusta. He sentit que l’ansa del coll se li partia, i ha caigut d’esquena a l’aigua, que no parava de pujar de nivell. He agafat la gúbia i he demanat ajuda. Mentre rumiava com m’ho manegaria per estirar en Conrad jo sol fins a la coberta alta, el senyor Apples ha tret el cap per la trapa de popa i ha dit:

—¿Què són aquests crits? ¿Que hi ha algú que us vol matar?

—He trobat el sabotejador! —he exclamat.

El senyor Apples se’ns ha acostat amb una llanterna i ha abaixat la vista cap a en Conrad amb el disgust pintat a la cara, segurament considerant la possibilitat de matar-lo allà mateix. Mentre en Kitzu examinava els danys del buc, el senyor Apples ha lligat en Conrad de mans i peus, se l’ha carregat a l’espatlla com si fos mitja canal de porc i l’ha portat a la cambra d’oficials. Allà, sentint tota l’estona el xiulet de la respiració fatigosa d’en Conrad, hem esperat que la Mabbot arribés per impartir justícia. Quan ha entrat, el senyor Apples ha tancat la porta deixant a fora la tripulació, que s’hi havia aplegat encuriosida. Mentre jo relatava el que havia passat, encara sense alè, en Conrad ha dit amb veu enrogallada:

—És tot mentida.

Parlava a batzegades, perquè l’ansa del coll l’oprimia a cada inspiració.

—Tot el que diu és mentida —ha dit—. L’he trobat obrint els esvorancs. He volgut impedir-l’hi, però se m’ha tirat a sobre i m’ha trencat el pit.

La Mabbot m’ha dirigit una mirada penetrant, i m’ha envaït el pànic. No m’havia passat pel cap que hauria de demostrar la meva innocència. He quedat mort. La Mabbot m’ha demanat:

—¿En teniu proves, Owen Wedgwood, tal com vaig exigir? Vaig dir que sense proves no es podia acusar ningú.

El senyor Apples ha obert la boca per parlar, però la Mabbot l’ha fet callar.

—Que parlin ells.

Jo estava esgarrifat.

—¿Proves, dieu? —He ensenyat la gúbia sense convenciment—. Li he arrencat això de les mans. No tinc cap altra prova que el que teniu davant dels ulls. Tot ha anat molt de pressa; no he tingut temps de pensar.

—Sabeu molt bé, Wedge, que el càstig per acusar sense proves és la pèrdua d’una orella.

—Perdoni’m, capitana —ha dit en Conrad amb un fil de veu—. He quedat tan parat que no he pogut parar-li els peus.

Semblava que es cregués la seva pròpia fantasia, i se m’ha acudit que potser la sífilis o algun altre cuc transportat per mar li havia corcat el seny.

—El buc esbotzat, i de la sentina surten dos homes ensangonats —ha dit la Mabbot, prou fort perquè ho sentís la tripulació des de fora—. Però en Conrad està amb nosaltres des de fa molt, i està ferit, i en Wedge té l’arma a la mà. ¿Qui podria voler-nos morts, sinó el nostre captiu rabiüt?

Aquest comentari ha fet somriure en Conrad com una criatura. Aquella Mabbot em feia por; aquella veu era la que feia servir per ordenar la «pintura de teatre» i els assots. Amb la tripulació escoltant per l’escletxa de la porta, la Mabbot no podia mostrar-me clemència. La meva relació amb ella no comptava; i potser em perjudicava i tot, perquè la tripulació voldria comprovar que la Mabbot no tenia favoritismes.

—El vaig veure la nit de l’explosió del governall —ha continuat dient en Conrad—. Vaig veure amb els meus propis ulls com hi abocava la pega; però, com que no en tenia cap prova, vaig decidir no dir res i vigilar-lo. I gràcies a aquesta vigilància l’he atrapat aquest vespre.

—¿El vas veure la nit de l’incendi del governall? —li ha demanat la Mabbot.

—Sí, capitana; ho juro —ha dit en Conrad amb veu ronca.

La Mabbot se li ha agenollat al costat i, amb els ulls clavats en ell, m’ha dit:

—Aquí teniu la vostra prova, Wedge. La seva mentida el condemna. La nit de l’incendi del governall…

—Jo dormia —he borbollat—. Vaig somiar que venia una dona… —Amb la mirada fulminant que m’ha clavat, però, la Mabbot m’ha fet callar i m’ha deixat entendre que recordava perfectament tot el que havia passat aquell vespre.

—Ningú vol sentir els vostres somnis ridículs; en tenim prou de saber que estàveu tancat amb pany i clau a la vostra cabina.

—Sí; m’hi havia tancat el senyor Apples.

—I vós, senyor Apples, ¿què volíeu dir?

—Només que l’Spoons era amb mi a baix, i que no és qui ha fet la destrossa.

A fora s’ha sentit el murmuri de la tripulació, que assabentava del veredicte aquells qui no l’havien sentit.

En Conrad ha obert la boca per parlar, però la Mabbot s’ha tret un punyal de la bota i li ha posat la punta de la fulla a la llengua. En Conrad ha mirat guenyo, i de la boca li ha sortit una mena de miol.

—Ha dit que només ens volia endarrerir, per lliurar-se a en Laroche —he dit, intercedint per ell, o perquè almenys sabessin que no volia enfonsar-nos sense més ni més, però quan des de fora la tripulació ha sentit això ha començat a cridar i a picar a la porta.

La Mabbot ha fet un gest amb el cap al senyor Apples, i el senyor Apples ha tret el cap a fora i ha bramat:

—¿Què és això, un vaixell o una casa de feres? Tothom a la coberta de proa.

Quan la tripulació se n’ha anat, he suplicat a la Mabbot:

—Reclamo la meva recompensa. Quedeu-vos l’or, però no tortureu aquest home. Us demano aquest favor. No el mutileu, us ho prego, per l’amor de Déu.

Ella ha continuat arrupida una estona més, i per un moment m’he imaginat que traspassaria en Conrad amb l’arma com a una truita.

El senyor Apples ha tornat amb un sac de viatge de la caixa d’en Conrad. A dintre hi havia una bóta petita d’aigua, bosses encerades amb figues, bescuits i dos lingots de plata. He tingut una esgarrifança; excepte la plata, el que hi havia estès damunt la taula haurien pogut ser les meves provisions per fugir.

—¿Què et proposaves, Conrad? —li ha demanat la Mabbot—. ¿Volies anar en terra a rem amb una llanxa mentre nosaltres corríem amunt i avall evacuant l’aigua de la sentina, o t’imaginaves que en Laroche et donaria una part de la meva recompensa?

En Conrad, però, no ha respost. Tenia la mirada perduda enllà; estava profundament reclòs en si mateix. Fins i tot semblava que respirés més bé.

—L’hi prego, capitana; tingui clemència.

La Mabbot ha dit al senyor Apples que anés a tancar en Conrad.

Quan ja se n’havien anat, m’ha engrapat pel coll; però aquesta vegada no m’ha escanyat, sinó que m’ha agafat amb la mà fluixa.

—¿Què m’estàs fent, Wedge? —ha murmurat.

Tot seguit m’ha deixat anar i s’ha desplomat a la cadira amb un sospir.

—Em fa l’efecte que he tingut la meva participació en aquest desgavell —ha dit, passant-se la mà per la closca rapada—. Abans que em fessis venir la idea de tenir un cuiner per a mi, se’m va ficar al cap que l’única cosa que en Conrad necessitava era inspiració. Vaig voler fer-li fer alguns dels plats que jo recordava: pa dolç de panses, pastís de compota, coses d’aquestes. S’ho va agafar molt a pit, pobre infeliç. Va ser degradant per a tots dos. Vaig voler ensenyar-lo, però…

—Era capaç de fer que l’aigua prengués.

—Li van sortir coses pitjors del menjar que feia normalment, i la tripulació va estar a punt d’amotinar-se. El fet que tu arribessis devia picar-lo.

—Estava enamorat de tu.

—¿Qui no ho està? —ha dit la Mabbot fent broma, però amb un somriure cansat.

Dimecres, més tard

Aquesta tarda la Mabbot ha convocat la tripulació per fer un anunci.

—El sabotejador s’ha lliurat, i per això li concedeixo un temps de clemència. —Els mariners han remugat, però la Mabbot ha prosseguit—. Mentrestant, teniu prohibit d’importunar-lo de cap manera.

Tots han rondinat; i un mariner, un boter de nom Peter, ha dit alt:

—Vau prometre pintura de teatre!

Això ha fet que tota la tripulació esclatés en crits de venjança.

—Les sentències són una prerrogativa del capità! —ha bramat la Mabbot, i ha saltat al mig dels mariners des de la coberta de popa per encarar-se a en Peter—. Al boter li agradaria ser capità, potser. —La Mabbot s’ha tret la casaca i l’hi ha tirat al senyor Apples—. Per ser capità, per això, s’ha de portar el barret del capità. —La Mabbot ha anat fins davant mateix d’en Peter i ha aixecat la vista cap a ell per mirar-lo als ulls, perquè la passava d’un pam i mig. Ha tret el ganivet i l’hi ha allargat—. ¿Em prens el barret, doncs, boter? —Ell ha desviat un moment la vista cap al senyor Apples, i la Mabbot s’ha entregirat i ha dit alt—: Senyor Apples, aneu a donar un cop d’ull als obencs del bauprès, si teniu la bondat.

El senyor Apples ha respirat fondo i se n’ha anat, i la Mabbot ha quedat sola davant de tot l’escamot de mariners.

—Bé —ha dit la Mabbot—. T’havia fet una pregunta. ¿I doncs?

A en Peter li tremolava el llavi.

—No, capitana —ha dit, i ha abaixat el punyal.

—Amb el vent no t’he sentit.

—No, capitana; no vull el vostre barret —ha dit fort el boter.

—¿Segur que t’agrada treballar de boter amb els cèrcols i les dogues?

—Sí, capitana.

—Me n’alegro; perquè fas unes bones bótes —ha dit la Mabbot per trencar el gel, i la tripulació ha rigut—. Vinga, a treballar una altra vegada tothom!

Quan la tripulació ja s’havia dispersat he agafat la Mabbot a part.

—¿No ha sigut imprudent, capitana, això de fer marxar el senyor Apples?

—Si aquesta tripulació volgués el meu cap, ni tan sols el senyor Apples seria capaç de salvar-me. En el fons estic sola en un vaixell de pirates, i l’únic que em protegeix és el seu respecte. Aquest estómac delicat que tens, per això, Wedge, no m’ho fa precisament més fàcil. M’he desdit de la meva paraula i he decebut els meus homes per culpa de la teva aversió a la sang.

—T’ho agraeixo, Hannah.

—Segur que tota la tripulació s’estovaria si fessin un bon àpat; de fet, hem perdut un cuiner.

—Això no és just…

—Insisteixo.

—No puc cuinar per a tu i per a ells.

—No siguis modest. —De cop se li ha endolcit l’expressió—. Si trobes un moment lliure per fer un son, vine a la meva cabina.

Dijous 25 de novembre

La tripulació està molt disgustada perquè no poden torturar en Conrad. El senyor Apples ha apostat el contramestre davant de la porta de la cel·la perquè ningú prengui venjança del pobre desgraciat.

Per aplacar-los m’he tancat a la cuina. Amb l’ajuda d’en Joshua he improvisat una caldera picant de tauró enriquida amb ros de farina i la mica de bitxo que em quedava. He fregit arengs amb un acompanyament de galetes de farina de blat de moro i sèmola escabetxada. L’arribada d’aquest àpat modest a taula ha desfermat una ovació espontània. Al cap de no gaire estava ficat en una rotllana ballant amb la tripulació, picant l’entaulat amb la pota de fusta al compàs de la música de flauta i de violí.

Dijous, més tard

L’illa de Panxa de Rata és un illot abrupte de corall i d’algues d’un acre de superfície com a molt, amb uns quants arbres renocs i una estreta platja de palets que encercla la llacuna de la banda nord. Queda lluny de totes les rutes comercials i no apareix a quasi cap mapa. Aquí és on han desembarcat en Conrad perquè hi mori com a nàufrag. L’espatlla no se li ha curat, i el braç esquerre li penja inert.

El senyor Apples i dos més l’han portat en terra amb una llanxa per deixar-lo abandonat amb un ganivet, una Bíblia i poca cosa més. Abans que desatraquessin he tirat a la llanxa un sac petit de farina de blat de moro lligat a una tassa d’estany. El senyor Apples, davant d’aquesta transgressió del costum, ha mirat la Mabbot per si hi donava el vist-i-plau. La Mabbot s’ha arronsat d’espatlles.

—Així passarà uns quants dies més de soletat. I que també s’emporti això —ha dit, i ha tret una peça d’or de la bossa que havia penjat a l’arbre de mitjana—. Així se’n podrà comprar més quan es quedi sense! —I ha tirat la moneda i ha encertat en Conrad, que estava assegut com un ninot abandonat al fons de la llanxa. La tripulació ho ha celebrat molt.

Tant el senyor Apples com els altres dos han escopit a la farina de blat de moro abans de donar-la a en Conrad.

Un cop enllestit el transport, en Conrad s’ha quedat a la platja amb aire abatut mentre nosaltres partíem. No he pogut evitar mirar com s’anava fent petit a mesura que ens allunyàvem; i juraria que, just abans de perdre’s de vista, l’he vist saludar amb la mà.

Dissabte 27 de novembre

Avui hem passat per davant de la desembocadura del riu Perla, on té la factoria la companyia mercantil Pendleton. Ens hem anat passant un llargavista, i he vist l’imponent edifici de carreus blancs de la companyia aixecant-se a la riba com un pastís de pisos, dominant el port amb forma de ronyó ple de joncs, mercants, desferres i, naturalment, vaixells de la marina. Aquella era la clau de volta del comerç amb l’Orient. La riquesa que aquelles naus transportaven tenia el poder de bastir i d’ensorrar reialmes. Per aquell port d’activitat febril passava prou te per enfosquir el mar, prou porcellana per construir un altre palau de Buckingham de tasses i platets de te, i prou seda per embolicar la lluna, mentre de tot arreu arribaven contrabandistes amb caixes d’opi que viatjaven en sentit oposat.

Les oficines de la companyia Pendleton reverberaven immòbils al sol per sobre dels molls plens de moviment. El nombre ingent de vaixells que hi havia al port m’ha deixat esfereït. Segur que la nostra pobra disfressa no trigaria gaire a despertar la curiositat. La tripulació estava anormalment silenciosa, com si passéssim de puntetes pel costat d’un gegant adormit. No ens hi hem deturat, i la pregària que tots hem tingut als llavis tota l’estona ha sigut que el buc pintat de nou i la falsa bandera fossin prou salconduit per passar.

La Mabbot ha trencat l’encanteri dient en veu alta:

—Els xinesos en diuen la «casa dels bàrbars». Mireu-vos-la bé, nois! Quan tornem ja no hi serà.

No paro de pensar en en Conrad. Mentre ajudo en Joshua a traginar les peroles de suquet de peix per a la tripulació, calculo les racions i els dies que ha consumit. ¿Hi ha aigua a l’illa de Panxa de Rata? ¿Hi ha llangardaixos que es puguin menjar? M’imagino que ben poc d’una cosa i de l’altra. Podrà alimentar-se de farina de blat de moro una setmana com a molt si troba una mica d’aigua dolça per apagar la set.

Segur que per a en Conrad els seus motius eren justificats. Si una pirata com la Mabbot no es desperta al matí amb remordiments, si veu les seves accions com un acte de justícia, ¿per què no puc concedir a en Conrad el mateix benefici del dubte? Si faig memòria m’adono que tots els actes de sabotatge han tingut lloc amb posterioritat a alguna indiscreció de la Mabbot o meva sobre les nostres cites refinades. No costava gaire imaginar-se’l murmurant sobre nosaltres a les fosques mentre bevia d’amagat de la bóta de rom per revestir-se de valor. Jo també havia acariciat la fantasia de fugir, i per això em podia representar l’esperança d’en Conrad: que en Laroche el rebés amb els braços oberts i un sac d’or. Els mariners titllen en Conrad de covard, però ¿no és valentia alçar la teva gúbia contra un món que et menysprea, i a continuació posar-te a la mercè dels corrents amb provisions per a poc més d’una setmana?

Ni tota una vida d’insomni em descarregarà d’aquesta culpa. Tinc la mort d’aquest home sobre la meva consciència ben bé com si hagués deixat caure la guillotina. Tant se val que fos un facinerós. És cert que és reu d’una culpa greu; havia buscat la desgràcia de tots nosaltres, i hauria fugit amb un bot deixant enrere els nostres cossos carbonitzats. Tot i així, no puc tancar els ulls a una realitat macabra que em talla l’alè com si fos jo qui té l’ansa del coll trencada, i que és que, si no arriba a ser pel meu testimoniatge o el meu cop de tetera, aquest home seria viu. Sí, no puc tancar els ulls al fet que l’he mort jo, al marge de les circumstàncies que s’hi puguin adduir; l’he mort, i és precisament perquè no sé veure ni concebre cap camí que m’hagués pogut conduir d’aquesta selva obscura a la bondat, ni puc imaginar-me a posteriori cap opció millor, que tinc la sensació d’haver-me convertit en un pirata també jo.