UNA NAU FRÀGIL

En què sóc rescatat per una embarcació inesperada

Dimecres 1 de setembre

Per fi estic prou refet per consignar per escrit la meva arriscada fuga del Flying Rose. Bastarà dir que m’alegro de ser viu; però m’avanço als esdeveniments.

Tot va començar dilluns al vespre, com comencen molts casos funestos, amb un somriure fals.

Vaig deixar que passés una estona després del gong que havia fet llevar la guàrdia de mitjana, per donar temps als homes de la guàrdia de prima d’anar-se a estirar a les hamaques encara tèbies. Aquella era la tongada de quatre hores en què tots els llocs de dormir del vaixell eren plens, i tot just hi havia cap a una dotzena de mariners a coberta.

Vaig fer servir la cullera aplanada per sortir de la cel·la, i un cop a fora vaig falcar la porta entaforant un retall de lona als golfos perquè es mantingués ajustada.

Per impedir que les patrulles navals els descobrissin, tenien la coberta pràcticament a les fosques. Les llanternes que els mariners portaven estaven tapades dels costats per tal d’il·luminar només les feines que tenien al davant. Vaig encaminar-me cap al castell de proa, on estaven asseguts en rotllana adobant corda. La primera part del meu pla consistia a dipositar una gran olla de sopes al centre d’aquella rotllana.

Molts tenien boles de «Mary Darn» sota la galta. Un sol bocí de carn podia durar a cada mariner fins a una hora. Feia les funcions del tabac de mastegar i tenia un gust si fa no fa igual de bo. De seguida que vaig haver aixecat la tapadora de l’olla, els homes es van escopir a les mans i van llençar la carn cap a la foscor.

Les sopes eren poca cosa més que un brou de peix espessit; però, a la fantàstica claror que l’olla reflectia, em va semblar que la gana dels mariners s’hi congriava com una tempesta. Havia cuit l’espina, el cap i la cua del meu noble bacallà en una cassola de ferro colat mentre a foc lent fregia unes quantes cebes tallades a rodanxes fines fins a deixar-les pràcticament convertides en caramel. A això havia afegit anxoves i l’aigua de deu cocos. Havia deixat aquest brou fent xup-xup sense tapar fins a deixar-lo reduït a una cinquena part, i finalment hi havia afegit patates tallades a daus vigilant de coure-les sense que s’arribessin a desfer. Amb un esquitx d’aigua de mar en lloc de sal, un pessic de pebre i un rajolí de llimona, vaig tenir-ho fet: era el plat més senzill que havia cuinat des de feia anys, però sabia que els mariners escurarien la cassola fins a no deixar-ne ni una mica.

—Bullit de lluna —vaig dir, esforçant-me per parlar amb fermesa—. No sé com heu pogut sobreviure a les farinetes d’en Conrad. La Mabbot m’ha dit que de les sobres en podia fer el que em vingués de gust. Haureu de compartir les escudelles, per això.

La marineria va deixar els caps de corda sobre els peus descalços i es va inclinar endavant amb les escudelles d’estany que jo els havia portat, però una veu els va deturar.

—¿Són ordres de la Mabbot? —Qui parlava era l’Asher, un mariner ben plantat amb la cara afaitada a qui jo havia vist clavant crits als mariners subalterns quan el contramestre era sota coberta. Penjat al coll tenia el xiulet que li conferia les dignitats de jutge i de capatàs.

—Podríem despertar-la —vaig dir—, però he pensat que vós éreu el cap de guàrdia. Volia demanar-vos si puc donar-ne una mica al timoner.

Vaig esperar, amb el cap inclinat de forma quasi imperceptible a la submisa manera oriental.

—Sí, no hi veig cap mal —va acabar dient en to imperiós, i tot seguit va somriure com un col·legial a causa de l’ovació que li van dedicar els mariners. Vaig aprofitar l’ocasió per allargar una garrafeta de rom sense aigualir al mariner que tenia a la meva dreta, que, després de fer-hi un glop, la va passar al següent. D’acord amb les normes del vaixell, la beguda més forta que aquells homes bevien era vi de Madeira, i ara es van amorrar amb fruïció a la garrafeta tal com m’esperava. Si hi ha una cosa que encara fa venir més son que un brou substanciós és rematar-ho amb un raig d’aiguardent.

L’Utswali, que té la cara plena dels enigmàtics dibuixos de les cicatrius rituals, em va agafar pel cinturó i em va fer ajupir perquè prenguéssim les sopes junts. Estava núvol, i la nit era tan fosca que vaig estar a punt de deixar córrer el meu pla només per la por d’aventurar-me sol en aquell no-res. Un glop de rom em va ajudar a posar-me a to.

—Vaig a portar un glop al timoner i me’n vaig a dormir. Bona nit tingueu —vaig dir.

Tota la rotllana va aixecar les escudelles a manera de salutació tosca mentre jo omplia un gotet d’estany per anar-lo a portar al mariner que portava el timó. El timoner el va buidar d’una tirada i va dir «Déu us ho pag» amb un mig rot.

Havia arribat el moment. Amb tots els mariners congregats a proa al voltant de l’olla de les sopes, tindria tota la popa per a mi durant una estona.

Vaig encaminar-me cap on hi havia la Deimos, la xalupa personal de la Mabbot, que es gronxava a les fosques. Comptava que el guaita tindria la vista posada en l’horitzó; a més a més, jo gairebé no em veia les mans per feinejar. Vaig calcular que tenia almenys deu minuts de coll abans els mariners no comencessin a tornar a voltar per coberta.

Vaig començar a afluixar els nusos de l’aparell del pescant, movent-me a les palpentes entre embalums i paquets compactes. El que abans semblava clar ara era un misteri indestriable. Vaig perdre instants preciosos mirant d’estar segur que en realitat no estava desfent un vent del pal d’artimó, cosa que hauria fet venir corrents tots els gabiers de seguida que haguessin sentit el so inconfusible de les veles quan espeteguen, com l’estossec d’un vedell que crida la mare.

Em sentia tan fort el batec de la sang als polsos que em semblava que per darrere se m’acostés el trepig de les botes de la Mabbot, i vaig perdre encara més temps entregirant-me per escorcollar la foscor.

Vaig enfilar-me a la barca per localitzar les politges a les palpentes i vaig desar sota el banc de proa el sac encerat on tenia les provisions i aquest diari. Per la persistència del ruixim que em picava a la cara, vaig deduir que el Rose navegava a tot drap.

Una veu procedent de la cofa em va causar un esglai, però al final vaig comprendre el que en realitat deia: «Tot en ordre». Ja havia passat una hora. Segur que la crida faria que els membres de la guàrdia tornessin a posar-se a feinejar. D’altra banda, sabia que el sol estava fent l’últim tram del seu curs invisible i que necessitava ser lluny abans que el torn del matí es llevés. Vaig maleir l’estona que havia perdut assegut amb ells. Segur que faltava poc perquè el sol sortís. No podia ajornar més el moment, perquè no podria tornar a posar aquella estratagema en joc.

Quan vaig estar segur del tot de quines cordes eren quines, els braços em tremolaven de fatiga. Vaig cometre l’error d’abocar-me sobre l’aigua amb una de les cordes entre les dents per subjectar més bé la politja, i just en l’instant que ho feia el Rose va fer una brandada i la xalupa em va fer saltar tal com salta una bola de massa d’una cullera. Vaig començar a caure.

Mentre queia vaig veure com la barca es gronxava amb aire altiu suspesa del vaixell com una arracada. Tot tenia la nitidesa que acostuma a ser exclusiva dels malsons. Durant la caiguda vaig tenir temps de sobres per pensar: «La meva maniobra de distracció ha sigut massa bona; segur que no m’ha vist caure ningú».

La patacada contra l’aigua em va fer perdre tot l’aire dels pulmons, i vaig quedar amb la veu enrogallada. De cop vaig adonar-me de la velocitat amb què el Rose navegava. Quan vaig haver recobrat l’alè, el vaixell ja era a unes quantes iardes. Vaig provar d’atrapar-lo nedant, però la roba m’engavanyava les espatlles i els genolls. Em vaig desprendre de les botes d’un cop de peu i vaig intentar treure’m la camisa, un esforç que em va exigir molta concentració, però quan ho vaig haver aconseguit vaig veure que la distància que em separava del vaixell s’havia doblat.

Vaig nedar com si m’empaités el dimoni, enfonsant la cara a l’aigua glaçada tal com m’havien ensenyat per anar més de pressa, però quan vaig aixecar els ulls vaig veure que no m’hi havia acostat gens.

—Auxili! —vaig bramar—. Home a l’aigua!

¿Podia comptar que la Mabbot estigués desperta i recorregués l’aigua amb la mirada des de les finestres de sobre el llit de la seva cabina? ¿Què devia semblar jo? ¿Una pelussa blanca sobre una tela negra?

—Auxili!

El vaixell va desaparèixer en la negror de quitrà.

Les oracions em sortien com bombolles mentre anava nedant. Vaig perdre l’orientació però no vaig deixar de nedar. Vaig nedar fins que em vaig notar els braços com tions encesos i els pulmons com una teranyina de mocs. Les onades sorgien de la foscor, i jo tramuntava una vegada i una altra aquestes elevacions baixes per tornar a rossolar avall per l’altra banda. Mentre nedava m’encomanava a la Santíssima Trinitat, a la Mare de Déu i a tots els sants, començant per sant Agustí i incloent-hi santa Gertrudis, que fa passar la por dels ratolins, i sant Medard, que alleuja el mal de queixal.

L’horitzó de llevant es va començar a tacar de rosa.

Quan la claror de dia va il·luminar l’aigua vaig veure la verge immensitat del segon dia de la creació. L’onatge es va encalmar i va revelar un horitzó que s’estenia tot al voltant. No hi havia cap vaixell, ni terra, ni fum, ni cap senyal de vida humana. El mar era erm d’esperança. M’havia convertit en un gra de sorra enmig de la immensitat.

Quan els braços em van quedar embalbits i van deixar de moure’s coordinadament, vaig acabar encomanant-me al Rose mateix i a la seva capitana. Hauria donat qualsevol cosa per abraçar-me al seu entaulat eixut, per estar recollit en la foscor de la meva cabina, reclosa i humida com la boca d’una amant. Si se’m permetia, faria del Rose la meva llar permanent. Era un món prou gran per fer-hi una vida petita.

Per la posició del sol al cel, devien ser entre les vuit i dos quarts de nou. El senyor Apples no gosaria anar a obrir la porta de la meva cambra fins cap als volts de les deu, o sigui que no em trobarien a faltar fins llavors. Tot i així, ni que s’imaginessin què havia passat i per misericòrdia o per venjança decidissin virar en rodó, haurien d’anar orsant i trigarien ben bé sis vegades més a desfer camí.

Ara ja surava amb prou feines, cosa que aconseguia recorrent a les poques forces que em quedaven per mantenir els pulmons plens i inflats i bracejant només perquè la cara no se m’enfonsés.

La immensitat insondable que tenia a sobre era equiparable a les profunditats que em sostenien. Vaig mirar avall i em va rodar el cap, com si estigués penjat al caire esmolat de la lluna. En els espais de sota meu vagaven formes violetes com núvols empesos pel vent. Vaig fixar la vista en una taca pàl·lida que em va semblar petita com un escarbat però que era inconcebiblement lluny i per tant molt grossa, sota meu mateix. Mentre l’observava em va semblar que es movia i els ulls se’m van dilatar de basarda. Si allò se m’acostava, em moriria de terror abans que arribés a tocar-me.

¿Es movia, però, o era un engany del meu cervell remollit? Vaig decidir no tornar a mirar avall i em vaig posar a fer el mort. Les orelles se’m van omplir d’aigua, i això em va envair d’una estranya tranquil·litat.

Vaig representar-me mentalment una llista de les diverses formes que hi ha de morir-se amb el grau de sofriment respectiu apuntat al costat de cada una. No n’hi havia cap de bona. ¿Morir-se de set era menys escabrós que ser desmembrat per un tauró?

Mentre remava amb els braços vaig tocar una cosa amb la mà estesa, i quasi vaig saltar fora de l’aigua cridant com un esperitat, però només era una massa d’algues flotants. Vaig enretirar-me’n per instint, però tot seguit m’hi vaig repensar i m’hi vaig acostar per esqueixar l’atapeïda trama de làmines entrellaçades. Vaig lligar-me uns quants grapats de vesícules plenes de gas als avantbraços i al voltant de la cintura, i me’n vaig ficar per dintre els calçons. D’aquesta manera vaig aconseguir mantenir-me surant sense necessitat de continuar regulant la respiració ni agitant els peus. També tenia l’esperança que la massa vegetal en suspensió enganyés els taurons que poguessin rondar per allà.

A aquelles altures tremolava pràcticament tota l’estona, però no sabria dir si era de por, de cansament o de fred. Les dents em repicaven com un servei de te en un carret. De tant en tant trobava llengües d’aigua més tèbia; però, encara que procurava quedar-m’hi a dintre, se succeïen l’una darrere l’altra indiferents als meus esforços i encara em deixaven amb més esgarrifances quan havien passat.

Era una desolació inhòspita. No hi havia cap peix ni cap ocell. No havia vist mai un tros de món tan buit de vida. Havia sentit a parlar de gent que, extraviada al mig del mar, havia perdut el seny molt abans que el cos els manqués, i vaig posar-me a taral·lejar per mirar d’omplir la buidor que m’envoltava. De cop em vaig adonar que taral·lejava la cançó de la Mary Darn, i vaig callar i em vaig senyar dues vegades.

La foscor no m’ha espantat mai gaire; però, quan el sol va començar a declinar cap a l’horitzó, el pit se’m va convertir en una capsa de Pandora plena de basarda i de neguit. Per primera vegada vaig veure la posta de sol com l’anunci de sang que sempre ha sigut.

Quan el sol es va haver post em va sorprendre que la temperatura de l’aigua no canviés gaire. Era quasi segur que em moriria de fred, però pel que semblava seria una mort lenta.

Les estrelles es van anar encenent tot al meu voltant. Vaig agrair que no hi hagués lluna; no vaig voler ni pensar en les males passades que el clar de lluna m’hauria pogut fer.

Estirat de panxa enlaire, vaig plegar els braços sobre el pit, però tot i així les esgarrifances em sacsejaven com si fos una marioneta.

La set em va assaltar de cop i volta i amb una violència despiadada. Sentia que la gola se m’anava assecant com una penca de cansalada, però no podia fer-hi res.

Un vaixell en alta mar és una cacofonia de cordes i corrioles, campanes, renecs, salutacions grolleres i taules de fusta que grinyolen. Allà, en canvi, el silenci era absolut, trencat només de tant en tant pel clapoteig de l’aigua contra l’aigua. Vaig arribar a sentir la crepitació de les estrelles fugaces que travessaven la volta del cel.

Una desolació impassible.

Volia dormir, però la set m’enfonsava un mocador de llana coll avall de mica en mica. Vaig deixar de tenir esgarrifances, i vaig notar que les puntes dels dits de mans i peus se m’anaven embalbint. Igual que algun príncep desassenyat de rondalla infantil, vaig tenir la sensació que em transformava en un tronc nuós a la deriva. Tot i les boies de les algues, de tant en tant havia de bracejar i picar de peus, i els membres se m’hi resistien cada vegada més.

La sortida del sol m’ha fet retornar d’ultratomba. Era d’una bellesa inefable, i tota la meva disposició a morir s’ha esvaït enmig d’aquell devessall de llum. No s’acabava mai; fins al punt que m’ha semblat prou recompensa per a les cuites i tribulacions d’aquest món.

Al cap d’unes quantes hores, però, la joia m’havia tornat a abandonar i renegava a crits contra el sol, aquell Satanàs despullat. Tenia el pit vermell com una llagosta cuita, i els llavis se’m clivellaven més a cada crit. Em dec haver adormit, perquè m’he despertat amb la sensació de ser observat per algú. L’Elizabeth, la meva dona, remava a popa d’una allargada barca negra que arribava fins a l’horitzó. Els cabells li brillaven amb una lluïssor que m’enlluernava.

—Deixa’m pujar a la barca —li suplicava.

Les seves ales fosques han deixat anar un esbufec com la manxa d’una gran fornal.

—¿Tens el preu del passatge?

—¿Quin és el preu?

—La sacietat —ha dit, i s’ha allunyat remant. Un esquitx d’aigua del rem m’ha arribat a la cara i he obert els ulls. Les ales s’han convertit en l’aleta d’un Leviatan, i la llanxa en el cos mateix. La balena ha tornat a esbufegar, mirant-me, i tot seguit s’ha submergit i ha desaparegut.

M’he posat filosòfic. No estava serè, però sí conformat. Tal com un soldat caigut al camp de batalla espera, he esperat. El pensament de morir em causava recança, però estar privat d’alternativa conté una mena de llibertat. Només se’m podia demanar que tingués el parenostre als llavis. Que feixuc que se’m feia respirar!

He ocupat el meu lloc enmig d’un mostruari d’andròmines: fusta a la deriva, boies de vidre, panotxes rosegades que algun afortunat amb la panxa plena devia haver tirat a l’aigua. De cop he distingit una cinta vermella lligada al voltant del coll d’una ampolla de terrissa tapada amb un tap de suro i m’hi he acostat arrossegant-me, perquè els ornaments d’algues amb què m’havia enjoiat convertien tot intent de nedar en un esforç grotesc.

Havien ficat el tap a l’ampolla a cops de martell i l’havien segellat amb quitrà. He trigat una estona a fer-lo sortir amb les dents. Tant si hi havia cervesa com vi o verí, m’ho beuria. Quan he aixecat el cul de l’ampolla, però, m’ha picat als llavis un objecte sòlid i eixut. Era un retall de cuiro aprimat a cops de martell on hi havia un missatge gargotejat amb un branquilló cremat:

Ha començat a escapar-se’m el riure, i al cap de no gaire reia com un boig, amb el cos adolorit sacsejat pels espasmes. Aquell pobre desgraciat no sabia com era d’afortunat de tenir terra sota els peus, i encara se’n queixava. He ficat una altra vegada el missatge a l’ampolla, he tornat el tap a lloc amb un cop de puny i he tirat l’ampolla enrere per sobre l’espatlla.

El sol de migdia ha sigut testimoni de com intentava beure’m l’orina apuntant amb el raig cap a la boca. Un fracàs estrepitós. Les llàgrimes també s’han perdut al mar.

Els taurons, petits però perseverants, han acabat trobant-me. He procurat quedar-me quiet i he tancat els ulls. Un ha fumut estrebada a la meva túnica d’algues com un gos juganer. Un altre m’ha clavat les dents a l’espatlla, que tenia balba com si fos de suro. Hauria resat, però la llengua se m’havia encartronat. Un núvol compassiu m’ha fet ombra a la cara i m’ha acabat cobrint del tot. Els taurons s’han dispersat per un moment.

Si el que tenia a sobre no era un vaixell, era que m’havia trastocat.

Llavors he sentit trets, i un dels taurons ha quedat revestit d’un mantell carmesí. Els altres no han trigat a tirar-se-li al damunt, i han convertit l’aigua en una caldera bullent de canibalisme.

M’ha caigut una xarxa a sobre i he notat que m’hissaven de l’aigua; i també que de cop el cos em pesava moltíssim. Em feia mal tot. He sentit tots els nusos de la xarxa enfonsant-se’m en la carn estovada.

L’entaulat del vaixell, però, estava tebi, i m’hi he deixat caure, tou com un mató.