L’EDUCACIÓ D’UN GOS

En què la Mabbot em sorprèn i rebo un regal

Divendres 15 d’octubre

Tornem a estar envoltats de mar, i, tot i doldre’m veure desaparèixer aquella terra fèrtil i pròdiga, sé que no era res més que un càntic de sirenes. L’única manera que tinc de tornar a la llar és endinsant-me encara més en el no-res.

Començo a aprendre a llegir els canvis de temps en el cel. Els encastellaments moradencs de l’horitzó septentrional són tan bonics com amenaçadors; em diuen que són monsons distants i que el rumb que seguim ens hi portarà. Igual d’inquietants són les rajades grans com una barca que ens llisquen per sota la quilla en estols indolents.

Mentre explicava a en Joshua com fer una mirepoix per lligar una salsa —un exercici de pura fantasia, perquè no tenim pastanaga ni api— m’ha interromput la Mabbot, que m’ha tirat un feix de roba i m’ha demanat que, abans del nostre pròxim àpat, m’afaiti. Les peces de roba eren de costura delicada, i incloïen uns calçons de fil i una samarreta de seda. Una indumentària completament diferent de la roba de lona rígida i encrostissada de sal que fa setmanes que porto. M’he imaginat que procedien del capità del Patience.

—No puc portar la roba d’una persona assassinada —he dit.

—Doncs porteu-la conservant la vida —ha respost ella, i se n’ha anat.

Les seves amenaces, en tot cas, no tenen el verí de dies enrere. No poso en dubte que la Mabbot, enduta per un esclat de còlera, podria fer que em tiressin per la borda; però, tot i que no tinc ganes de morir-me, l’amenaça ja no em fa tremolar. Ara estic més familiaritzat amb la mort; i, com el llúpol fa amb la cervesa, això m’ha donat amargor i força alhora.

La Mabbot no és res més que una nena malcriada que juga amb nines. M’asseu en una cadira per poder tenir una conversa de sobretaula, i jo quedo allà embadalit. Quan se’n cansa, s’enrabia i tira coces. Jo m’haig de limitar a sortir-ne indemne i a recordar que no m’haig de deixar seduir més del compte per la sinistra bellesa dels núvols de tempesta llunyans ni per les fragàncies de somni dels fruits de les illes; recordar que, tot i que ara pugui semblar només una ombra esvaïda, la meva vida de veritat m’espera en algun lloc de més enllà d’aquesta coberta oscil·lant.

He fet recompte dels comestibles que he manllevat, de les porcions que dec i a qui. Segur que aquests mariners es presentaran dilluns al matí a la meva cabina a buscar les sobres que els corresponen. El tracte que he fet amb uns quants membres de la tripulació ha donat lloc a un curiós fenomen. Unes quantes vegades cada dia han començat a venir-me mariners a trucar a la porta per oferir-me bagatel·les com ara estojos de nacre o mans momificades de mico. Un s’ha ofert a rentar-me la roba, cosa a què m’hauria avingut si hagués tingut una muda per posar-me mentrestant. (M’estimo més fer-m’ho jo que no esperar-me despullat mentre un pirata desapareix amb la meva roba). Tots volen que cuini per a ells, i em veig obligat a rebutjar la majoria dels seus oferiments. Un mariner, però, m’ha ofert una paperina de tomàquets secs (d’edat indefinida, però encara gustosos) que havia estat racionant-se.

Li he fet un petó a galta i galta, tot i que no se’m coneix precisament per les meves efusions d’afecte. No m’he vist amb cor de desar aquesta paperina de tomàquets per por que em desaparegués, i me l’he ficada a la butxaca. Sobre la meva persona també continuo portant la capseta de llauna amb massa de llevat, que alimento quan convé i em dóna consol amb la seva olor coneguda.

Pel que sembla, el metge de bord té una altra habilitat. Quan no es dedica a dormir la mona o a amputar extremitats, fa talles de dones despullades amb la fusta sobrera d’en Kitzu. En un tancar i obrir d’ulls crea del no-res figures diverses que barata per queviures. Aquests ídols impúdics, que els homes anomenen «ninetes», són tan abundants que no pots fer tres passes sense que la vista et vagi a parar a les cames eixarrancades d’una estatueta ficada en un reclau d’una mampara o encabida sota el cinturó d’un mariner fins a l’embalum dels pits. Aquesta és l’ocupació principal del metge de bord.

Alguns dels homes les acaricien perquè els portin sort. Hi ha una tensió nerviosa que creix a cada dia que passa. Ens acostem a la Cotxinxina, i, així com alguns mariners estan engrescats pel fet que siguem més a prop d’enxampar en Fox, d’altres remuguen en veu alta sobre les patrulles navals que vigilen les rutes del te. La visió ocasional d’una costa llunyana em resulta un bàlsam per al cor, però tothom qui tinc al voltant creu que aviat estarem atrapats entre Borneo i Malàisia. «Allà serà molt fàcil que ens agafin; per sortir a mar obert hauríem de tenir ales», diuen. La Mabbot, però, no s’immuta, i ens condueix a tot drap cap al cor del territori de la companyia Pendleton.

La millora de la salut m’ha fet renéixer l’anhel de fugir, però ara impregnat d’un vernís de cinisme guanyat a pols. En aquestes fantasies acabo tot sovint devorat per un lleopard o treballant com a esclau en una mina de maragdes. No sé pràcticament res de les terres per on passem. Els exploradors i els comerciants que han conquerit aquestes selves han sigut tots intrèpids i dotats, i han vingut acompanyats de guies i animals de bast. ¿Com podria sortir-me’n jo amb el meu saquet de figues i la meva cullera plana? A més a més, aquests exploradors posseeixen un valor innat i una ànsia insaciable d’aventura, mentre que jo he arribat a pagar més diners del compte per la carn de vedella al mercat de Smithfield per no haver de sentir renecs.

Cosa encara pitjor, el meu esperit es debat entre la incertesa de la fuga i la incertesa de la llar. Potser acabaré una altra vegada al porxo d’un monestir, amb aquella família que no m’ha girat mai l’esquena.

Ens internem més i més en aquestes regions bàrbares, i cada pas que fem ens allunya de la llum de la civilització i ens acosta a Macau i a la llodriguera d’en Brass Fox. Tremolo d’imaginar-me el final d’aquesta aventura cruenta. És una persona que no m’ha causat sinó tribulacions, i qualsevol qui és capaç d’esclavitzar d’aquesta manera l’esperit de la Mabbot ha de ser un autèntic monstre. No puc respirar els vapors mefítics que m’envolten sense que m’envaeixi una gran basarda —una premonició— de trobar efectivament en Fox esperant-nos a l’indret on ens havia promès, i en aquell moment, no sabria dir com, perdre’m per sempre. El que va dir no em deixa de petja: «No tornem mai més a casa».

Diumenge 17 d’octubre

He cuinat per fi amb les matèries primeres que he obtingut. M’hi recreo mentre puc, perquè sé que no duraran; d’aquí no gaire tornaré a ser com un ferrer sense mall. Avui, però, hem fet un senyor banquet.

A trenc d’alba, en Joshua i jo hem posat el coll, la carcanada i les potes del faisà reposat a coure a foc lent amb cebes fins a fer brou, al qual hem afegit més tard aquest estrany i seductor miso.

No crec que s’hagi suat mai tant per fer una massa de pastís. El vent és sec i calent, i, fins i tot a la coberta baixa, notes com el sol escalfa l’entaulat de sobre. Per refredar convenientment l’aigua i el llard, els hem ficat en àmfores de terrissa que hem tapat amb taps de suro i hem segellat amb cera. Amb una mica d’ajuda d’en Kitzu, hem lligat les gerres a uns palangres amb ploms i les hem tirat a l’aigua a popa de l’embarcació perquè passin el dia en la fredor de les profunditats.

Hem posat en remull en una mica d’aigua calenta els tomàquets assecats al sol per deixar-los a punt per fer-ne una massa. Els nyams han resultat ser incomestibles per una qüestió de densitat. Si jo fos ebenista podria trobar la manera de convertir-los en algun objecte útil. Segurament és un ingredient més apte per a la cuina d’en Conrad que no per a la meva.

Hi ha una olla de terrissa que en Conrad feia servir per tirar-hi les culleres brutes, les pells de la ceba, etcètera. L’hem rentada ben rentada, i després l’hem submergida en aigua neta perquè en quedi amarada.

Hem tallat el faisà a quarters, que tot seguit hem enfarinat i hem daurat en una paella. Amb una mica de llard he sofregit uns quants grans d’all, herba llimonera, ceba i el pedrer, el cor i el fetge del faisà trinxats. L’herba llimonera és massa fibrosa per deixar-la al sofregit, però la seva fragància és un valuós suplement a la meva cuina; té la força de les raspadures de llimona però amb un espectre més ample que em recorda un vi de Riesling.

Tot i haver agafat una mica la traça a trescar amunt i avall de coberta amb les crosses, aquí a la cuina, entre l’estretor de les parets, el terra relliscós, els ganivets i els esquitxos de l’oli, la cosa és més difícil, i tinc quasi sempre la mà dreta ocupada en la prosaica activitat d’aguantar-me per no caure de cap en algun perol d’aigua bullint. Així doncs, era en Joshua qui amb competència trinxava, fregia i amassava. Haver de portar a terme totes aquestes feines per delegació em feia anar de bòlit, per una banda perquè trobava a faltar posar les mans a la massa però també perquè em veia obligat a descriure, en un llenguatge que no és el meu, uns mètodes que, tot i jo saber-los aplicar de forma tan espontània com els ànecs saben fer anar els peus per nedar, no deixen de tenir els seus secrets.

La massa del pastís ha sigut la cosa més difícil, perquè aconseguir una pasta brisa fina i cruixent exigeix unes proporcions, unes temperatures i unes textures molt determinades, mesurades normalment per unes mans expertes. La meva ineptitud m’ha fet sentir tan impotent que he acabat escridassant en Joshua, que s’ha disgustat perquè no es mereixia aquell esclat de còlera. No m’ha sentit el to de veu, però el posat i la cara que he fet l’han ferit com una bufetada, i se m’ha girat d’esquena un moment per desentendre’s de mi.

Hem triturat els tomàquets ja estovats dintre d’una closca de coco amb una anxova, un raig de vi de Madeira, oli d’oliva i un pessic de canyella. Hem servit aquesta salsa en un plat per coure-la amb els ous, i a l’últim moment hi hem afegit alfàbrega, els brots liles de la qual recordaven l’aroma de l’anís.

L’olla de terrissa ara pesava el doble, de tanta aigua que havia absorbit. Hi hem posat el sofregit d’herba llimonera, el faisà daurat, una mica de sàlvia trinxada, mostassa, una punta de gingebre i una tassa de brou del faisà. He tapat l’olla amb la tapadora i l’he ficada al forn calent perquè s’estofés. Aquest mètode amb terrissa humida, inestimable per a carns eixutes o estelloses, me’l va ensenyar un noi que també feia d’aprenent a França. El vaig tenir de company pocs mesos, perquè el van acomiadar per haver fet una crème flambée més abrandada del compte que va aconseguir encendre mitja taula.

En Joshua ha pelat i ha col·locat amb traça mango a talls fins sobre la massa de pastís, i ho hem recobert tot d’una reducció de conyac i mel abans d’enfornar-ho.

Per disculpar-me pel meu esclat de còlera, he reservat una mica de massa i he fet un pastís més petit per a en Joshua i prou, i li he recomanat que se’l mengés tot sol a la cuina nova, no fos cas que algun pirata l’hi prengués.

Casualment, els pocs plàtans verds que queden són molt feculents i se’n pot fer un plat gustós. En el moment que les rodanxes es dauraven de les vores hi he tirat un pessic de sàlvia. Fregides seran un acompanyament perfecte per al sofregit.

Mentre el faisà s’estofava fins a agafar un clapejat lluent, m’he dedicat a afaitar-me i a posar-me les sumptuoses peces de roba del Patience, amb un camal amunt agafat amb una agulla perquè no arrossegui. ¿Què puc dir, sinó que jo també tinc necessitat d’una estona de treva d’aquesta existència malsana? Després d’aquesta trista incursió a les clavegueres del món, penso aprofitar qualsevol avinentesa de cortesia encara que no sigui res més que teatre.

Quan m’he presentat a la cabina de la Mabbot, amb en Joshua portant la safata darrere meu, he trobat el menjador il·luminat amb profusió de candeles. La Mabbot portava un vestit de color verd sàlvia d’esquena escotada i un penjoll format per un brillant blau guarnit de perles. Anava amb els cabells recollits, agafats amb una pinta de jade, i el coll li quedava al descobert. La cara, embellida amb coloret i empolvorada, semblava esculpida en marbre eburni per Miquel Àngel en persona. Tota ella semblava una altra persona, no només en aspecte sinó també en conducta, perquè es notava que aquell abillament l’engavanyava, i no parava de jugar amb la vora del vestit. No m’ha mirat als ulls, sinó que ha fet veure que estava entretinguda posant bé les candeles.

En Joshua ha quedat tan embadalit que li he hagut de clavar literalment un cop de colze perquè sortís de la cambra. De cop i volta m’he sentit tens al costat d’aquella dona imponent, i al mateix temps he començat a patir pel seu bon nom: no hauria d’estar tota sola amb un home, sense acompanyant. Aquesta reacció instintiva m’ha semblat tan fora de lloc, però, que se m’ha escapat el riure.

La Mabbot ho ha interpretat equivocadament.

—¿Tanta gràcia, faig? ¿Que potser em trobeu ridícula?

—No, i ara; sembleu una princesa.

La Mabbot s’ha quadrat i ha dit cridant:

—No tolero que es burlin de mi a la meva taula!

Jo li he agafat la mà, l’hi he tibat perquè es tornés a asseure i li he dit:

—Hannah Mabbot, esteu radiant, i us ho dic amb el cor a la mà. Tinguem una bona vetllada. ¿Que no m’heu vist? Porto la camisa de puntes i m’he tret la barba.

Ella s’ha assegut i ha dit en veu baixa:

—Fins i tot jo necessito una estona de refinament de tant en tant, encara que pugui fer riure.

—Tant si fa riure com si no, cadascú s’ho passa bé com vol; i crec que l’àpat d’aquest vespre s’ho val… Esteu radiant —he tornat a dir.

—No pensareu el mateix quan aquesta cotilla del dimoni em parteixi en dos. Vós també us heu ben mudat… En Joshua us està molt agraït per les lliçons, no sé si ho sabeu. No he tingut temps per dedicar-li les atencions que es mereix. Us en dono les gràcies. Sou bona persona, Wedge. ¿Quines exquisideses heu portat?

—Ous de guatlla al plat amb alfàbrega i tomàquet sec a la puttanesca, faisà estofat amb amanida de pixallits i jus de l’île sobre rodanxes de plàtan fregides, i confits de sèmola escabetxada à la mer.

La Mabbot ha arrepenjat la barbeta a les palmes de totes dues mans, s’ha quedat un moment examinant les viandes i ha dit:

—Sou una joia.

—Un bisbe de Roma em va ensenyar a fer la salsa puttanesca, tot i que ell en deia dal mare i prou, i em va aconsellar que ho confessés com un pecat venial cada vegada que en fes, per si de cas. El fogó és un invent prodigiós —he dit.

—Hi estic d’acord. Quin banquet!

—I, per cert, he disposat d’ingredients com Déu mana, encara que fossin exòtics. ¿No podríem anar més sovint en terra?

—Cada dia, Wedge, si pogués; però per desgràcia tinc assumptes que urgeixen més i molta mar per travessar.

—¿Què ha fet concretament en Fox perquè tingui tothom en contra? —he demanat.

—Ha robat dones als xeics i peix als pingüins —ha dit la Mabbot—. Però sobretot és per l’opi. N’ha buidat magatzems sencers; pitjor encara, s’ha guanyat els contrabandistes de Pendleton, i ells són el pal de paller de tot l’Imperi.

—Però ¿que no és el mateix que vós perseguiu? Em pensava que voldríeu posar-li una medalla. ¿O és una qüestió d’amor propi, i voleu ser l’única espina a l’urpa del lleó?

La Mabbot ha trigat una estona a tallar-se una cuixa del faisà, i he tingut por d’haver-la ofès, però després d’eixugar la salsa de la vora del plat amb un tovalló ha continuat.

—Si es tractés d’això i prou, el deixaria fer, però ha caigut en la temptació. No destrueix l’opi, sinó que l’entra ell mateix a la Xina de contraban. La companyia Pendleton vol el meu cap perquè els bloquejo les rutes, però ell els fa passar més penes quedant-se els beneficis i ensorrant el mercat. Balla una giga entre el lleó i el drac.

—¿Per què no el deixeu en pau?

—No m’agrada que un escurçó ocupi el lloc d’un altre. I figura que té un pla per vèncer la companyia Pendleton… No; no el penso deixar convertir-se en un altre senyor de l’opi.

—I ¿què fareu quan l’atrapeu? —li he demanat.

—Tindrem una conversa civilitzada. És prou llest per entrar en raó. A més a més, bé va dir que estava en disposició de treballar plegats, ¿no?

—¿I si mentia?

La cara se li ha enfosquit tan de cop que m’he tirat enrere a la cadira, posant-me a la defensiva. Sota la mirada glacial, però, li he vist un cansament que superava el meu amb escreix. Allà dintre hi havia un cor que bategava amb força.

Ha sospirat.

—Segurament és una mentida, o una cosa pitjor; però potser serà l’última oportunitat que tindré…

—¿D’aturar-lo?

—De deixar-li les coses clares. Feia anys que no el tenia tan a prop. ¿No haig de mirar d’arreglar-ho? Però que això no ens tregui la gana; la vostra feina mereix reconeixement.

Ho hem deixat aquí i ens hem posat a menjar. Jo estava afamat, però no hi ha gana que pugui excusar la manera com ens hem abraonat sobre el menjar. Endrapàvem d’una forma que no s’adeia gens amb l’elegant indumentària que portàvem. Fins i tot un ós s’hauria tornat vermell veient com ens inclinàvem damunt dels plats. Del faisà, que encara fumava de l’escalfor del forn, amb una carn fosca que exhalava l’olor de bolet del terra del bosc, aviat no n’han quedat sinó els ossos rosegats. Era un pèl fort de gust —no era cap oca criada amb llet—, però era tendre, i el picant de la sèmola equilibrava aquesta sentor tal com m’esperava que faria. Els ous, tenyits de rosa de les vores, suraven delicadament en una salsa que entrava pels ulls, i ens els hem cruspit amb dues queixalades. El rovell ha quedat en aquell subtil estat de transició en què deixa de ser líquid sense arribar a ser sòlid, com el moment de formació d’una pedra preciosa del color del sol.

Tant si era pel menú mateix com per alguna altra força invisible, estàvem com posseïts, i hem menjat fins que hem quedat amb la panxa tan plena que ens hem hagut d’arrepapar a la cadira esbufegant. I en tota l’estona no he parat de cavil·lar sobre el que he vist als ulls de la Mabbot. La bogeria no es tria. ¿No és una presonera, també, la Mabbot?

Després d’una estona curta fent rots de vi i gronxant-nos a la cadira satisfets, la Mabbot s’ha mirat el borratxo de mango tal com un púgil es mira el seu contrincant. Se n’ha servit una porció, i, amb el mateix ganivet, que ha eixugat tot seguit en un tovalló, ha fet anar la mà avall entre les espatlles i ha tallat els cordons de dalt de la cotilla per fer espai.

Després de les postres ens hem pres una tassa de te fort, un dels luxes que en aquestes rutes comercials ens podem permetre de tenir.

—Deliciós —ha dit—. Només faltaria una mica de nata.

—No em parleu de nata, capitana. Somio amb llet almenys dos dies a la setmana. Corro despullat amb rajolins de llet que em baixen per les comissures de la boca. Fins i tot trobo a faltar el pobre julivert; ves, una herba que quasi ni me la mirava! I la mantega; no us explico els somnis que tinc de la mantega, perquè són massa escabrosos.

La Mabbot ha fet una rialleta.

—Alguna cosa s’ha de deixar per als somnis.

—Per cert —he dit—, bona part del mèrit d’aquest àpat és d’en Joshua.

—¿El vostre aprenent progressa, doncs?

—És un noi excepcional, és molt receptiu.

—Així doncs, s’ha comprovat que un gos i tot pot rebre educació.

—En Joshua no és cap gos! —he dit quasi cridant, i la vehemència m’ha fet vessar el te—. Aprèn més de pressa que cap dels ajudants que he tingut. Si l’hagués tingut en terra, en una cuina com cal…

—Feu el favor de callar, Wedge, que no em referia a en Joshua. Em referia a vós; vós sou el gos. —La Mabbot s’ha posat a riure a rialla batent—. I del morro fort. Però n’aneu aprenent. I quins plats, Wedge; segrestar-vos ha sigut la millor decisió que he pres en molts anys. —La cara li resplendia.

M’he plegat de braços i he clavat la vista a terra.

—Anem a fer un volt per mirar la lluna.

—No camino tan bé com caminava —he dit jo.

—No caminarem gaire.

La Mabbot ha esperat amb paciència que jo m’enfilés per l’escala fins a la coberta de popa, cosa que he fet deixant-hi primer les crosses i després aferrant-me amb les mans a l’esglaó de dalt de tot.

Ens hem quedat entre els dos canons de popa, contemplant la lluna en silenci una bona estona, cadascun sumit en els seus pensaments. L’anomalia de la meva nova vida, amb aquella familiaritat amb criminals de mal nom i aquella caòtica volta al món, m’estava deixant empremta. I a sobre aquesta dona; perquè, tot i el seu esperit sanguinari i les seves inclinacions inhumanes, no es podia negar que era una dona molt atractiva, la persona més captivadora que havia conegut en tota la vida. El seu braç, quan el vaixell brandava, em fregava de tant el tant el meu; i, encara que és segur que ella també se n’adonava, en cap moment ha fet acció d’enretirar-se. Una vegada m’ha caigut una crossa, i s’ha ajupit per collir-me-la.

—M’agradaria entendre-ho, Hannah —he dit amb delicadesa—. No us disgusteu, us ho prego. L’opi justament, amb tantes maldats com hi ha al món… —He notat que se m’entrebancava la llengua, perquè no volia espatllar aquell preciós moment de pau entre nosaltres—. Pensava que si, com vós mateixa heu dit, tothom es desinteressa del comerç d’opi, ¿com és que vós no podeu fer-ho?

—¿Teniu les vostres orelles beates a punt per sentir una confessió? —La Mabbot m’ha examinat la cara mentre es rosegava una ungla—. ¿Sabeu la meva època de joventut escalfant llits? En aquell prostíbul hi tenia una amiga. Era més gran que jo, però li faltava una mena d’insensibilitat que totes les altres teníem, la capacitat d’oblidar el cos mentre els homes el masegaven; ella sentia cada gemec i cada estrebada als cabells. Vaig anar veient com la cara se li passava, cada dia més demacrada, amb els ulls vermells i ullerosos… Al final vaig robar una capseta d’opi de la butxaca d’una casaca, una cosa gens difícil mentre el seu propietari roncava, i li vaig dir que se’n prengués una mica abans de cada vegada. I li va anar bé. La va ajudar molt.

La claror de la lluna li il·luminava el front, el nas i els llavis.

Jo he dit amb un fil de veu:

—¿Quina és la confessió?

—Això que heu sentit. Vaig facilitar-los les coses a ella i a «ells». Tant per tant, hauria pogut encadenar-la al llit. No va tornar a plorar; va deixar de ser ella. Quan em vaig escapar amb l’Evangeline, ella es va quedar per continuar fumant la pipa d’opi.

—¿Una equivocació de joventut us converteix en pirata?

—Després de tot el que heu vist, Wedge, ¿de veritat creieu que faig el que faig per expiar alguna falta? Quan vaig descobrir com en Ramsey m’havia utilitzat, quan vaig descobrir com la companyia Pendleton feia realment els diners, aquella noia es va rebel·lar dintre meu; ella allarga l’espasa amb la meva mà.

—¿És veritat, doncs, que el fantasma d’en Ramsey és al cor de tot plegat, perquè us va posar l’un contra l’altre?

—En el seu pla per fer-se l’amo del món va sembrar el mar de corsaris i assassins, va sotmetre la marina reial a la seva voluntat i fins i tot va obligar a la corona que li permetés reclutar exèrcits mercenaris a l’Àfrica i a l’Índia. Ni el diable seria capaç de tenir tants peons a lloc alhora.

—Quan penso que li feia rebosteria…

La Mabbot ha tingut una esgarrifança.

—Valdrà més que ens en tornem a dintre abans que la tripulació comenci a fer-se preguntes sobre tota aquesta vestimenta.

Saltant de la forma indigna que la meva nova conformació exigia, l’he acompanyada fins a la porta de la seva cabina i he fet acció de prendre comiat, però ella m’ha indicat amb un gest que entrés. M’he arrepenjat en les crosses mentre ella remenava l’interior del bagul de vora el llit, d’on ha tret un objecte estrafolari, molt semblant a un calze de fusta, amb una tija de teca polida i extrem arrodonit. La concavitat estava revestida de moletó i d’un coixinet amb funda de mitja de llana, i el conjunt estava proveït d’una corretja gruixuda de cuiro amb una sivella.

—Ha sigut una feina col·lectiva —ha dit la Mabbot—. L’haurem d’ajustar per acomodar-la a la vostra gambada.

He vist la mà dels qui hi havien participat: la mitja gruixuda i flonja del senyor Apples, la fusta untada d’oli per en Kitzu fins a fer-li agafar un llustre venerable, el cuiro obrat fins a donar-li una suavitat de vellut. Era un regal molt meditat, i bonic i tot; però ¿podia sentir-me’n agraït? M’ha fet sortir de polleguera. La satisfacció cofoia que sentia tot just uns moments abans s’ha esvaït a l’instant. He tingut la sensació que, si acceptava aquell aparell i el portava, em desposseirien de la meva persona part per part fins a convertir-me en un titella de cuiro i fusta. Sincerament, he temut per la meva ànima.

He dit:

—Si no fos per vós no necessitaria una andròmina com aquesta!

Dit això he agafat les crosses i me n’he anat ranquejant, deixant-la amb la cama artificial a les mans.

Dimarts 19 d’octubre

Avui el metge de bord i en Kitzu han vingut a ajustar-me la pota de fusta al cos, i, encara que l’operació m’ha despertat un seguit d’emocions desagradables, hi he ajudat. La Mabbot s’ha entestat que l’haig de portar; i la veritat és que no estaria malament caminar en comptes de saltar. Un cop preses les mides, en Kitzu se l’ha emportada, i al cap d’una estona ha tornat a deixar-me-la, un quart de polzada més curta.

Ens continuem internant en el mar de la Xina Meridional. Cada dia tinc la sensació d’estar acostant-nos a uns confins més sinistres. Per la tenacitat de la capitana, semblaria que té la intenció de conduir-nos fins a les vores remenjades del mapa. La Mabbot és la seva pròpia planeta complint tossudament una missió contra l’imperi de l’ordre.