EL SOMIADOR

En què sóc hoste del rei dels lladres

Inclinats sobre meu tenia una colla de mariners indis vestits amb camises fines de cotó brodades de baix i els punys amb puntes. M’han allargat una cantimplora, i el contingut m’ha baixat per la gola com si algú m’hi fes pessigolles. De cop l’estómac ha reaccionat al panch com si hagués rebut un cop de puny i he vomitat, i la marineria enriolada me n’ha ofert més.

Entre glop i glop, mig ennuegat, els he donat les gràcies.

—¿D’on sortiu? —ha demanat algú.

—M’he escapat del Flying Rose.

En sentir això m’han aixecat a pols i m’han arrossegat fins a una cabina de popa on hi havia una gent asseguda al voltant d’una taula plena de mapes i cartes de navegar. La paret de proa era de lona, i l’havien aixecat i subjectat per convertir-la en un tendal ample. Estava tan enlluernat pel sol que els ulls han trigat a acostumar-se’m a aquella mitja claror, però m’he deixat caure de genolls davant dels presents i els he manifestat la meva gratitud.

—Mil gràcies —he dit—; que Déu us beneeixi per haver-me rescatat…

Quan els he distingit més bé, però, l’alegria se m’ha desfet com un rovell d’ou deixatat. Aquells homes no eren pescadors. Eren tres, i no hauria sabut dir quin dels tres feia més basarda.

L’un era un individu tan cremat que t’havies d’armar de valor per mirar-lo. Tenia una cara tan plena de cicatrius que semblava un mapa. Havia perdut les orelles, els llavis i el nas, i li havia quedat una perpètua ganyota de difunt. Sostenia una campaneta de llautó, i estava assegut sobre una caixa observant dos individus més que estaven també asseguts, meditant esquena contra esquena. Aquest monstre s’ha acostat un dit a la dentadura nua i m’ha imposat silenci.

A l’esquerra hi havia una dona amb una cabellera d’obsidiana que li queia sobre el mantell de seda que portava i li arribava fins a la falda. Ensenyava els braços, plens de braçalets, i del coll li penjava una daga ficada en una beina de filigrana. Les seves mans eren la cosa més neta que veia des de feia setmanes. Portava unes ulleres que se li sostenien amb delicadesa a la punta del nas, i ni tan sols pestanyejava tot i l’enrenou que l’envoltava.

El seu acompanyant, però, inspirava encara més respecte. Era un home jove que portava una armilla de vedell i un cinturó gruixut ple de butxaques, segurament amb pólvora i bales per a la pistola amb què es gratava el genoll quan hem arribat. Ha obert un ull per observar-nos, i aquella mirada m’ha resultat familiar.

—Capità —ha dit el mariner indi que em portava—, tenim un convidat.

—Ja he sentit els avisos. Estem meditant —ha remugat el capità, i ha tornat a tancar els ulls. Tenia els cabells lluents, atapeïts i de color d’aram; i, mentre parlava, el mateix pes feia que li onegessin com un camp de blat madur.

—És que diu que ve del Flying Rose.

El capità s’ha posat dret d’un salt, visiblement satisfet de poder inclinar l’esquena endarrere, i m’ha mirat amb aire alegre. El monstre ha fet sonar la campana i la dona s’ha aixecat amb cara de pomes agres.

—Hi hem estat una hora encara no —ha dit— i tu has estat bellugant-te tota l’estona.

—No rondinis, Kittur —ha dit el capità—. Tenim visita! Així, el vaixell que hem atalaiat és el Rose. Massa a prop per anar bé. —Va alçar la veu per adreçar-se a la tripulació—: Obriu forat! Si ens veu virarà en rodó.

Jo mirava atònit, pensant-me que el cervell em feia veure visions. El capità tenia els mateixos llavis sensuals, els mateixos pòmuls i els mateixos cabells que la capitana.

—Benvingut a l’altre bàndol —ha dit; i per la veu, i pel nas esquitxat de pigues, he sabut que era fill de la Mabbot.

—¿Què passa? —he demanat, veient que les meves tribulacions no s’havien acabat ni de bon tros.

—¿Heu saltat per la borda? —Ha rigut—. No m’estranya gens, de debò; però jo almenys vaig esperar a ser en terra per deixar-la plantada. —El seu seguici ha deixat anar una rialleta—. ¿Tens algun raga que li pugui anar bé, Kittur? El nostre nàufrag sembla més mort que viu.

La dona ha tret un instrument de corda que feia pensar vagament en una guitarra, i la música que n’ha fet sortir encara m’ha deixat més atordit, fins al punt de no saber segur si estava despert o no.

Els peus pintats d’alquena de la dona, les cicatrius enrabiades del monstre i aquella música captivadora eren prou atracció per si mateixos, però el que m’ha deixat embadalit han sigut els cabells del jove capità.

—Sou en Brass Fox, ¿oi? —he balbucejat.

—I vós, mestre, ¿qui sou?

—Sóc l’Owen Wedgwood, el cuiner de Lord Ramsey. La Mabbot em va capturar quan el va matar.

La música s’ha aturat i tot el vaixell ha quedat en silenci. La dona i el monstre han mirat en Fox amb l’alè contingut mentre ell s’inclinava sobre meu amb cara de disgust.

—¿Dieu que el va matar? ¿Que el va matar, dieu?

Jo he començat a relatar-li amb precipitació els esdeveniments que van culminar amb el meu segrest, però en Fox m’ha apuntat amb la pistola a l’ull. Jo he emmudit de terror, i llavors ell m’ha picat amb el canó al front i ha cridat:

—Parleu!

Jo he explicat tot el que en recordava, incloent-hi els peixos que van acompanyar el bot que em va portar al Flying Rose. En aquest punt en Fox m’ha tornat a interrompre.

—Massa aviat! —ha exclamat, i, desviant imperceptiblement la pistola, ha disparat arran del meu cap i ha encertat un albatros que hi havia als vents dels flocs. Jo m’he tapat l’orella eixordada, i l’ocell ha caigut a coberta amb un cop sord.

El monstre sense llavis ha dit amb veu sibilant:

—Tot això que ens estalvia.

—Però ha sigut massa aviat —ha remugat en Fox—. Ara vindran els voltors. Calleu i deixeu-me pensar.

—Ho haurem de fer ara. No hi ha temps per anar al Congo.

—Tanca el forat que tens per boca, Gristle! —ha bramat en Fox.

La Kittur ha deixat l’instrument de banda, m’ha passat pel costat i ha abraçat en Fox per l’esquena. Al cap d’un moment ell s’ha deixat retenir i s’ha calmat.

—En Gristle té raó —ha dit ella en veu baixa—. Recorrerem a l’Àfrica quan sigui el moment, si és que ens cal. Ara hem de tornar a Macau a preparar-nos. Ha arribat l’hora d’enviar un missatge a la Mabbot.

—Primer hem de rescatar en Braga.

—En Braga s’haurà d’esperar —ha dit la Kittur.

—La Mabbot té en Braga —he deixat anar, comptant que, si no manifestava lleialtat cap a ella, abans de matar-me s’ho pensarien dues vegades. Els he parlat de l’assalt al presidi i del misteriós home barbut que la Mabbot havia embarcat a l’illa—. Va dir alguna cosa de galeries subterrànies a la Xina.

En Fox s’ha fregat el front amb tots dos punys.

—Merda. ¿Què va dir exactament?

—Només que són a prop del riu Perla —he dit jo.

—¿Res més? ¿No va dir res sobre el que hi ha?

—En Braga és lleial —ha dit la Kittur.

—En Braga era lleial abans que el deixéssim al presidi. La gent s’estova, en una cel·la florida.

—Raó de més per afanyar-se —ha dit en veu baixa la Kittur. Ha conduït novament en Fox cap a un tamboret, i ell s’hi ha assegut amb aire ensopit.

—¿Virem, doncs? —ha demanat en Gristle.

—Sí —ha murmurat en Fox—. Però molt cap a l’oest, i amb dos homes a les creuetes buscant el Rose. Si no vigilem, ens descobrirà ella.

Mentre en Gristle donava ordres a crits i la goleta decantava, he notat que en Fox tornava a fixar la vista en mi.

—L’animal de companyia de la mama… ¿Oi que podreu donar-li un missatge de part nostra?

—M’heu de deixar de seguida al port civilitzat més pròxim —he exigit jo.

—Però si acabeu d’arribar. Deixeu-nos que us fem els honors.

—Déu del cel, jo això ja ho he sentit!

De cop he distingit una persona lligada a l’orla de proa. Els meus ulls enlluernats l’havien pres per un embalum de tela encerada, però vestia l’uniforme de la guàrdia del presidi. Tenia la cara cremada del sol i la boca emmordassada amb una corda. Hauria dit que era mort si no arriba a ser pels ulls, que em traspassaven implorant ajuda.

La Kittur i en Fox han deliberat en veu baixa, i jo he aprofitat el moment per formar-me un judici sobre la meva situació desesperada. M’havien tret de l’aigua però no estava salvat de cap manera. En l’estat de defalliment en què em trobava, encara que em faci vergonya reconèixer-ho, ni tan sols m’ha passat pel cap anar a socórrer el presoner. Jo perillava de córrer la seva mateixa sort, i em semblava que la meva prioritat era evitar que em lliguessin al bauprès com ell. ¿Com podia fer-me valdre davant d’aquells facinerosos?

En Fox ha tornat a estar per mi, i jo, com un beneit, he remugat:

—Us puc ser útil.

—¿Com?

—Sé cuinar.

—I jo sé xiular «Adéu-siau donzella encisera» amb el cul; ¿oi, Kittur? —ha replicat en Fox.

Ella, però, ha fet com si no el sentís i m’ha allargat una petita garrafa d’aigua, aigua sola batejada amb suc de llimona. Dolç nèctar!

—¿Vau arribar a veure morir Lord Ramsey? —m’ha demanat en Fox.

Jo m’he eixugat la boca i li he respost:

—Vaig veure amb els meus propis ulls com ella el matava.

La sang li ha tornat a pujar a les galtes. També de caràcter és pastat a la Mabbot.

—Us envejo d’haver-ho vist. Haver sigut testimoni… Però hauria hagut de ser més tard!

Ha passejat la mirada per coberta. Tant podia ser que rumiés grans estratègies com que senzillament estigués buscant algun altre ocell a qui disparar. He tingut un instant per donar un cop d’ull a les cartes de navegar que guarnien les parets de la cabina de darrere seu.

La taula era plena de diaris de navegació i de mapes, amb ganivets i una politja a sobre com a pes perquè s’aguantessin. Darrere hi havia caixes de fusta atapeïdes de llibres i rotllos de pergamí amb les vores ratades i tacades. Si la biblioteca de la Mabbot s’hagués endreçat a corre-cuita, i després hi hagués fet niu una família de grans rosegadors, hauria tingut l’aspecte que tenia aquesta. Era el gabinet d’un boig, d’un Napoleó decadent decidit a conquerir el món per la porta del darrere. La nova direcció que seguíem ha fet entrar el vent a la cabina, i la Kittur ha començat a cargolar i endreçar diaris. Tornava els llibres a lloc tan de pressa que es veia que aquella biblioteca desmanegada era tant d’ella com d’en Fox.

—Tenim una cosa en comú. —En Fox se m’ha agenollat al davant per estudiar-me la cara. Portava una colònia de sàlvia premsada i oli de trementina—. Tant a vós com a a mi ens han segrestat de casa el meu pare.

—¿Lord Ramsey era el vostre pare? —He deixat anar un esbufec d’incredulitat—. Tothom sap que no tenia fills; a més a més, sou el viu retrat de la capitana Mabbot.

—No tenia fills, però un fill sí. —De cop en Fox m’ha agafat les galtes amb totes dues mans i me les ha retorçat com si en volgués esprémer xerigot—. Ha empastifat de mentides el lloc que legítimament em correspon. —Jo he fet un xiscle, i llavors m’ha deixat anar i s’ha posat bé l’armilla—. Però hi posarem remei. —Ha sospirat—. Per fi ha arribat l’hora! Ni un exèrcit d’advocats podria rebatre l’argument que els donaré. Acabaran veient que tinc raó.

Les faccions li mudaven com si fossin ombres, ara furibundes ara enriolades. Tenia un cor turbulent, i els senyals que em notava a les galtes m’han fet veure que havia deixat feia temps bona part del seny en algun espigó infestat de glans de mar.

—¿Segur que és mort? —ha demanat estirant-se els cabells, sense saber-se’n avenir. La Kittur, visiblement preocupada per les seves anades i vingudes, l’ha agafat pel braç amb delicadesa i l’ha tornat a fer seure.

—El nino! —he exclamat amb veu ronca—. Aquell soldat amb l’espasa de llauna era vostre! Vaig trobar-lo amagat a la llenyera.

—¿De debò? —En Fox ha passat el braç per l’espatlla de la Kittur, que l’observava amb preocupació—. Estava enamorat d’aquell nino més del que hauria d’estar-hi un infant. És ben estrany que sigueu l’única persona en aquest món que en sàpiga alguna cosa, i que jo us hagi tret del mar a mil milles d’Anglaterra. ¿Com pot ser, amiga meva? —I ha abaixat el cap fins que s’han tocat el front l’un amb l’altre.

Ella ha dit:

—Les casualitats no existeixen, premi.^[1]

Ell ets tu, i tu ets ell.

—¿Encara hi vivia sol, en Ramsey, en aquell palau laberíntic? —ha demanat—. Tan carregat de mobiliari i tan buit alhora!

La Kittur ha esgarrapat l’instrument amb els seus dits fins i ha cantat al seu company:

—Heus aquí el fill de dos titans enfrontats.

En Fox m’ha observat amb un interès torbador i ha dit:

—Potser tens raó, noia, que aquest cuiner i jo som un mateix. Quina cosa més estranya de tenir en comú amb algú! Tots dos arrabassats per la mare de la casa del pare. En el meu cas, els homes de la mare em van ficar en un sac i se’m van emportar plorant. Segur que vós al sac no hi cabíeu, ¿oi, Owen? Doncs jo vaig deixar aquell sac tot pixat.

—¿No ploreu la mort de Lord Ramsey? —li he demanat.

—El pare m’hauria ofegat a l’estany perquè m’assemblava a la mare si jo no hagués sigut un ostatge tan valuós. Almenys la mare va estar per mi. Em va ensenyar com es talla un coll. Pare i mare em deien que l’altre era un monstre. I tots dos em deien la veritat. I així he sortit, fill de dos monstres.

—Fill de dues veritats —ha dit la Kittur amb un xiuxiueig. En Fox ha somrigut amb tanta tendresa que he tingut la sensació que tot plegat —el so embriagador de les cordes i la tosca intimitat d’ell— no era res més que una llarga broma.

—Vigileu, Owen —ha dit en Fox—. Si escolteu la Kittur, us acabarà convencent que tots som producte del somni d’un déu adormit: vós, jo, la mare, en Gristle, el meu pobre pare i tot, tots àtoms d’un únic pensament. El que no m’aclareix mai, per això, és quins de nosaltres som fantasia ni qui és el somiador.

La Kittur ha tocat l’ase amb disgust.

—Tinc la sospita de qui és —ha dit en Fox picant l’ullet.

—¿Què serà de mi? —he demanat.

—¿Quan em desperti, voleu dir?

—Vull dir a quin port em portareu, i com tornaré a casa.

—¿A casa? Kittur, aquest home vol tornar a casa! ¿Que no m’heu escoltat? Un cop la mare ens ha deslliurat no tornem mai més a casa; no dormim mai més sota aquell dosser brodat, no sentim mai més la dringadissa de plates d’ametllats amb codonyat pel corredor, no ens amaguem mai més entre les potes dels elefants d’arbustos retallats del jardí. Però d’altra banda —ha dit acostant-se’m molt i, amb un gest ferm dels nusos dels dits, fent-me alçar la barbeta enlaire— quin dosser no és aquest cel! Després d’haver conegut això, ¿com podem tornar a aquelles sales enxubades? Tant vós com jo som desarrelats! L’esperit en ell mateix sojorna, Owen. El secret és fer de l’infern un paradís.^[2]

No combatem els déus fins que no som déu nosaltres mateixos. L’error de Napoleó va ser coronar-se emperador. S’hauria hagut de coronar accionista principal; ara treballaríem tots per a ell.

—Jo no vull saber res de les vostres rivalitats. Us prego que us digneu deixar-me a port en algun lloc.

—Em sap greu però no ho faré. Portareu un missatge a la mare de part meva. Necessito la seva ajuda.

—No sóc un titella que es fa anar d’aquí cap allà!

—També això tenim en comú. No patiu; és una cosa que forma el caràcter. Parlant de la mare —ha dit— ¿cap on es dirigeix?

—Us empaita; és tot el que sé. Cap a la Xina, em sembla.

—No pas tan lluny.

De cop he enyorat les balustrades de color carmí i els rivets daurats del Rose. És veritat que el vaixell de la Mabbot és la meva presó i està prenyat de perills, però la grandiloqüència del fill em feia més por que les sortides càustiques de la mare.

—Hem tingut diferències, però el que ve ara no puc fer-ho sense ella. Digueu-li això. Recordeu quina cara faig. Ella ha de creure que és realment a mi a qui heu vist avui. L’hi explicareu tot, ¿entesos?

He acabat assentint.

A continuació en Fox ha dit alguna cosa en veu baixa a la Kittur, li ha fet un petó i ha anat cap a proa per mirar cap a llevant amb un llargavista. Ella m’ha tirat una poma, i jo me l’he cruspit amb dues queixalades. Era la cosa més deliciosa que hagués menjat mai, i me l’he acabat sense adonar-me’n. De cop i volta m’he notat molt cansat. Ella tornava a tenir l’instrument a les mans, i s’ha posat a tocar una cançó que feia pensar en el brunzir de mil abelles.

Se m’ha adreçat amb una veu tan lànguida que semblava que cantés.

—És una gran persona. ¿No ho heu vist en els ulls de la tripulació? Li tenen adoració. —Les ulleres li resplendien amb el sol.

—Perdoneu-me, senyora, però tant se me’n dóna. Només vull tornar a la meva vida d’abans.

—Les persones que enyoren el passat ja són mortes. Mireu endavant, Owen.

En aquell moment els guaites han cridat:

—Vela a la vista!

He tret el cap fora de l’ombra del tendal de lona i he distingit, cap al nord-est entelat de pluja, el puntet d’un vaixell que s’anava fent gran. Els mariners de dalt dels pals han cridat:

—El Rose!

—Fugim! Cap a ponent! —ha bramat en Fox.

—Té el vent a favor —ha dit el timoner.

—Deixarà de tenir-lo quan se’ns posi de costat. Li doblem la velocitat. Mantingueu el rumb.

El Rose se’ns ha anat acostant de forma alarmant mentre nosaltres anàvem a l’orsa fent guinyades brusques.

—¿Com ens ha trobat? —he demanat a la Kittur.

—Tenen unes cofes tres vegades més altes que les nostres. Segur que ens han vist de seguida que hem virat.

Em sentia tan afeblit pel tràngol que havia passat en alta mar que m’ha fet por de no sortir viu d’una possible batalla. Em posés on em posés d’aquella coberta diminuta, tota l’estona era al mig del pas dels mariners, que amollaven corda o es movien amb una coreografia estricta per anar canviant de bordada, ara a estribord ara a babord. La goleta s’escorava fins a un angle perillós cada vegada que cenyíem. He hagut d’aferrar-me a les clavilles per no perdre l’equilibri.

No hem trigat gaire a tenir el Rose ben bé a llevant nostre, potser una milla lluny, canviant de bordada com nosaltres per mantenir-se a sobrevent. Quasi immediatament ha començat a despenjar-se i la goleta l’ha deixat enrere.

Jo he començat a baixar per l’escala de balou per arrecerar-me sota coberta, però de cop he sentit que en Fox cridava:

—Tireu el cuiner per la borda!

Els mateixos mariners que havien tingut la bondat de treure’m del mar ara m’han agafat pels braços i m’han arrossegat cap a l’orla de popa. Allà en Fox ha dit:

—Doneu-li un barril! —I m’ha donat la mà com si fóssim un parell d’amics que acaben de prendre junts una pinta de cervesa—. El missatge que heu de donar a la mare és aquest: Li heu de dir que ha arribat l’hora de treballar plegats. Primer haig d’arreglar unes quantes coses, però l’esperaré a Macau, a l’illa de Coloane, al nord-est del temple en ruïnes. Cal seguir el llit del riu i travessar els serrats rocosos fins a São Lázaro. Allà hi ha una taverna que es diu La Cua de la Serp. Repetiu-ho.

—A l’illa de Coloane, al nord-est del temple…

En Fox ha fet un senyal als seus mariners.

—No! Espereu! —De cop tornava a ser a l’aigua, aquesta vegada abraçat a un gran barril de pomes.

He vist horroritzat que tots dos vaixells s’anaven allunyant de mi cap al nord-oest, el Rose darrere el Diastema. M’he debatut a l’aigua amb desesperació durant deu minuts, empenyent el barril i bramant com un lleó marí. De cop, al·leluia, la proa del vaixell més gran ha girat de mica en mica com si m’hagués vist. El que el Rose feia, però, era donar una bordada; el que he vist com una virada ha sigut en realitat el revolt d’un camí en ampla ziga-zaga que m’escometria a la bordada següent. Si el Rose hagués seguit un camí dret jo hauria quedat abandonat com un gra de blat al camp, i he agraït a Déu que anessin a l’orsa.

Quan ja tenia el Rose a sobre, han desplegat una escala de corda arrambada al buc perquè m’hi enfilés. Mentre hi pujava amb braços tremolosos, la Mabbot m’ha demanat en veu alta des de dalt:

—¿Era en Fox?

—Sí —he respost amb veu ronca.

—No us sento… Digueu: ¿era ell?

Jo tenia totes les meves minvades forces concentrades a no caure de l’escala, i m’he limitat a aixecar el cap i a fer que sí. Llavors ella ha reclamat que redoblessin la velocitat, les campanes han repicat i sobre meu he sentit la tripulació afanyant-se per coberta per tal d’aprofitar qualsevol cop de vent contrari.

Quan m’he hissat per sobre la borda per desplomar-me sobre l’entaulat, la goleta d’en Fox ja es perdia en l’horitzó. L’ascensió per l’escala m’ha deixat completament exhaust, i, estirat a coberta, m’he arraulit sense esma ni per tremolar.

—No l’atraparem, capitana —ha dit alt el senyor Apples.

—Quin peix més lleig —he sentit que la Mabbot deia damunt meu—. Esperem que almenys tingui bon gust, amb aquesta mala ganya. —M’ha picat amb la bota i ha dit—: ¿Que us pensàveu que em resignaria a passar sense el banquet del diumenge? —Com que no he respost, m’ha clavat una coça a les costelles—. Wedge, espero pel vostre bé que ens porteu alguna notícia.

Els bessons m’han arrossegat cap a la cabina de la Mabbot mentre jo encara rondinava, i allà, fent tota l’estona un esforç per no treure la poma, l’he posada al corrent de tot el que havia passat. Mentre li explicava el que en Fox havia dit no ha parat de caminar en cercle.

—Si no arriba a ser per aquesta fuga fallida —he acabat dient— no l’hauríem localitzat.

—¿«Treballar plegats»? —ha dit el senyor Apples rient—. ¿Això, ha dit en Fox? Capitana, això és una martingala. És clar com l’aigua.

—Doncs jo hi veig un pla, i ambiciós. És com si ho tingués davant dels ulls: galeries subterrànies a Canton, un exèrcit bigarrat d’homes furibunds. —La Mabbot s’ha acariciat els polsos amb els nusos dels dits—. El capità Jeroboam el va capturar amb una banda de contrabandistes, i això demostra que peca de confiat, de temerari. Després d’haver-se escapat del presidi, envesteix cap a llevant amb els companys, desmenteix els rumors sobre la seva captura, vol arreglar coses, i encabat es torna a arrumbar cap a l’Atlàntic Sud per reclutar esclaus al Congo. ¿Contra qui combat, que necessita tenir homes a tots els mars? Però ara ha tornat a canviar de ruta…

—Ho ha fet la mort de Lord Ramsey —he dit jo—. Això l’ha decidit. Ha dit que ara els plans s’haurien d’accelerar.

—Però ¿què trama? Aneu a buscar en Braga; és més reservat de com m’agradaria.

Han portat a la cabina en Braga, que s’ha quedat amb les mans a l’esquena com un soldat en posició de descans. Havia agafat all de la cuina; fins i tot des del bassal d’aigua de mar on m’estava assegut, he sentit que en tenia tota la barba grisa empudegada.

—No ens heu explicat tot el que sabeu d’aquestes galeries —ha dit la Mabbot.

En Braga ha continuat en silenci un moment, i m’he compadit de la seva situació. Feia ben poca estona que se m’havia obligat a xerrar tot el que sabés per seguir viu. En Braga, però, ha parlat amb una calma serena i sense perdre gens la dignitat.

—Les galeries que hem cavat no són només per passar contraban. En Fox està omplint les cavitats amb una bona reserva de pólvora. —Ha callat un moment—. Sota mateix de la «casa dels bàrbars».

La Mabbot deu haver sabut què volia dir, perquè ha quedat amb la boca oberta.

—Una pensada digna de vós, capitana —ha dit el senyor Apples.

—Ell diu que és la seva «garantia» —ha dit en Braga—. A part d’això, sé el mateix que vós: que s’ha gastat tot l’or que tenia per armar un exèrcit de guerrilles.

—Però ¿on és aquest exèrcit?

—Al quarto de fer bugada dels grans senyors, als camps de cotó, a les bodegues dels joncs. A tots els continents, els seus soldats esperen que se’ls cridi per enderrocar l’imperi de l’opi. La companyia Pendleton ha aixecat l’exèrcit per ell: esclaus, mariners indis, agricultors famolencs, addictes a l’opi, contrabandistes que desafien la tortura i la mort per uns quants penics. Tots esperen regalar-se amb el cadàver de la companyia Pendleton.

—Doncs la companyia Pendleton no havia tingut mai tan bona salut com ara.

—El pes de tot el comerç a l’Orient penja d’una clavilla corcada: els contrabandistes que fan arribar l’opi a Canton. Sense ells, la companyia Pendleton hauria de tornar a pagar el te amb la preciosa plata britànica. L’Imperi s’ensorraria. ¿Quants contrabandistes no estan ara a favor d’en Fox? I ell coneix el preu de tots els funcionaris corruptes que es rabegen al riu Perla; ell pot donar un copet a aquesta clavilla corcada. I a més a més, és clar, té la seva garantia.

—Encara que pogués esclafar la companyia Pendleton, per això, ¿quin profit en trauria? No ha tingut mai gaire tirada a treballar per la glòria —ha dit la Mabbot—. I després hi ha aquesta invitació que em fa perquè el vagi a trobar a Macau.

En Braga s’ha arronsat d’espatlles.

—La vostra vida depèn de la vostra honestedat, Braga —ha dit la Mabbot—. Si teniu res més per dir-nos, és ara o mai.

Ell ha fet que no amb el cap. La Mabbot mateixa li ha obert la porta, i en Braga ha sortit.

—Cada resposta ens porta un gavadal de preguntes —ha dit el senyor Apples.

—Sabem que en Fox està orquestrant alguna cosa espectacular —ha dit la Mabbot—, i que jo hi participo. ¿Quin paper hi dec tenir? ¿Nimfa d’aigua? ¿Lady Macbeth? Aquest noi en prepara alguna de sonada.

—És una obra que m’estimaria més no haver de veure.

—I ara, senyor Apples; hem de seure a platea —ha dit la Mabbot—. Ja sabem on la representen, ¿no? El seu vaixell, que corri tant com vulgui; nosaltres ens ho agafarem amb calma. A més a més, els homes estan impacients per fer algun abordatge. Primer passarem per la Cotxinxina, i després anirem de dret cap a Macau.

—Segur que aquesta invitació és una ensarronada, capitana; una ensarronada i una martingala.

—Prenc nota de la vostra preocupació. ¿Heu pres nota de la nova ruta?

—Sí.

—Doncs vinga.

Quan el senyor Apples ha sortit, la Mabbot s’ha girat cap a mi amb una mirada trista i m’ha demanat:

—Digueu-me: ¿heu vist somriure el meu noi?

Ara pertanyo al petit grup dels qui n’estan al corrent: la Mabbot, el senyor Apples, els bessons i jo. Evidentment, la Mabbot m’ha assegurat que si parlo del seu fill a algú altre sóc home mort; i, vist el temps que fa que manté la tripulació en la ignorància respecte a això, me la crec.