CONVIDATS A SOPAR

En què em segresten uns pirates

Dimecres 18 d’agost del 1819

La persona que escriu això no és valenta. Tacat de sang, envoltat d’enemics, seguint un rumb misteriós la destinació última del qual no sé imaginar, no em sento gens valent.

Un cul de candela projecta una claror vacil·lant a la cambra humida on estic. Si se m’ha proporcionat una ploma i un quadern és perquè he insistit que em resulta imprescindible prendre mesures i anotacions per complir la tasca que m’espera.

No tinc intenció de conformar-m’hi gaire temps; de fet, compto tenir aviat un pla de fuga. Mentrestant em refugio en aquestes pàgines en blanc, on prenc nota de la fesomia dels meus segrestadors i apunto les seves atrocitats, perquè compareguin davant de la justícia com correspon, però sobretot per conservar el cap clar, perquè és només per la misericòrdia divina que no he acabat boig amb tot el que he vist i he passat.

No es pot dormir de cap manera; la maror em regira l’estómac i sembla que el fetge em vulgui sortir per la boca. El neguit em fa venir unes ganes terribles d’anar de ventre, però la gibrelleta perilla de vessar a cada batzegada d’aquest vaixell maleït. Faig servir una tovallola bruta per rentar-me, la mateixa que tenia a les mans quan em van segrestar salvatgement fa no gaires dies.

Veure el meu amo, un dels senyors més íntegres i honrats que Anglaterra ha engendrat, assassinat de forma tan brutal, sense oportunitat de defensar-se, pels mateixos criminals que ell maldava per esborrar d’aquest món, va ser un cop que m’ha deixat molt tocat. Ara mateix aquesta meva mà, que és capaç d’aixecar un perol sense esforç, tremola quan hi penso.

Però haig de consignar-ho mentre els records encara són frescos, perquè no em consta que cap dels altres testimonis se salvés. Jo mateix, si sóc viu, no és per obra de la misericòrdia, sinó per la pèrfida volubilitat del monstre a qui tothom anomena «la capitana Mabbot».

La cosa va anar així.

Jo havia acompanyat Lord Ramsey, al cel sigui, a Eastbourne, a la pintoresca residència d’estiu que el seu amic i col·lega el senyor Percy té vora mar, on també estaven convidats Lord Maraday i el senyor Kindell amb les seves mullers respectives. No era una excursió de plaer, perquè aquests quatre homes representaven el gruix dels interessos de la companyia mercantil Pendleton.

Feia vuit anys que estava al servei de Lord Ramsey, que tenia per costum emportar-se’m a les seves sortides dient, com deia: «¿Per què haig de suportar les mortificacions d’unes viandes dolentes a la tardor de la meva vida tenint-vos a vós?». De fet, jo havia tingut l’honor de conèixer i cuinar per a senyors i dames de la més alta condició, i d’haver vist les millors propietats rurals del país. La meva reputació ha crescut estant al seu servei, i han brindat per mi generals i duquesses de tot Anglaterra. Per sort meva, Lord Ramsey no anava quasi mai a l’estranger, i les rares vegades que ho feia em deixava a Londres, per respecte a la gran aversió que sento al balanceig dels vaixells.

Aquesta excursió en concret em va fer posar molt alerta, no només per la categoria dels convidats sinó també perquè em constava que la casa del senyor Percy era una casa rústica i mancada de condicions, amb un forn antic que no tenia ventilació ni manxes com Déu mana. Tot i intentar-ho, abans d’arribar-hi no vaig aconseguir obtenir cap informació fidedigna sobre l’estat en què es trobava el rebost, de manera que em vaig proveir d’aviram en forma d’ànecs i guatlles i d’un xai que no parava de belar, com també de capses d’herbes i d’espècies, de piles de formatges i dels meus millors batedors i ganivets. Lord Ramsey va dir de broma que m’havia emportat tota la cuina; per la cara que feia, però, vaig veure que se sentia complagut per la meva diligència. La confiança que em tenia era un bàlsam per als meus nervis. Com de costum, l’esdeveniment m’havia tingut capficat fins a l’extrem de no deixar-me dormir. Les modestes dimensions de la casa em van impedir agafar els meus competents ajudants, cosa que va ser una sort per a ells perquè ara estan sans i estalvis a Londres, i em vaig haver de refiar del servei que portaven els altres convidats.

Eastbourne era tan bonic com m’havien explicat, amb poltres fent cabrioles per les pastures i uns boscos que prometien idil·lis en coixins de molsa. La casa tenia unes vistes espaterrants sobre el canal, que era com una faixa atzur amb un brodat de veles i de núvols triomfals. I, al final, tant el rebost com les mosses de cuina van resultar ser més que acceptables. Tot i que sempre m’estimaré més la cuina de la residència londinenca del meu amo —que em vaig fer fer a mida fins a l’últim detall, des de l’alçada de la taula de pastar fins a l’assortiment d’espècies, catalogades per la freqüència d’ús i per ordre alfabètic—, omplir una cuina nova d’aromes em proporcionava un gran plaer.

Vaig tenir cura atenta de com desempaquetaven les vitualles i vaig manar a una mossa de cuina que encengués el forn de cara a fer un àpat de quatre plats. Estava neguitós, però també em feia il·lusió passar aquella setmana curta lluny del tràfec i l’enrenou de Londres, i tenia decidit fer una passejada l’endemà a primera hora per sentir la fragància de les flors del camp i la flaire del bosc.

Santa innocència. En el moment que Lord Ramsey aixecava la copa per brindar, uns convidats inoportuns travessaven el jardí.

Ja s’havia servit un brou de vedella amb alfàbrega, amb la seva capa irisada d’olis delicats tremolant-hi a sobre i una aroma que feia desviar la llengua cap al serrat solell on les vaques esbufegaven brandant les seves testes amples. El brou havia sigut del gust de tothom (la cuina quedava força a la vora del menjador, a la porta del costat, i vaig poder sentir tots els murmuris i xiuxiuejos d’elogi). Acabava de deixar l’ànec a punt. El forn havia superat les meves expectatives; la salsa de cirera lliscava sobre l’ànec com bronze fos i queia sobre les peres cuites com en un gresol. En el moment que el servei portava la plata a taula, però, un espetec esfereïdor al rebedor de l’entrada va interrompre tots els compliments.

Vaig obrir la porta de la cuina l’espai just per treure el cap al menjador. Els altres servents es van apinyar al meu voltant per mirar. Devíem tenir un aspecte força còmic, tot de caps espiant per una porta com en l’escena final d’un espectacle de titelles.

Des d’on érem es podia veure el que quedava de la porta d’entrada. Un petard havia deixat un forat ple de fum al lloc on hi havia hagut el pany. Al cap d’un moment esbotzava la porta d’un cop de peu un tros d’home que he acabat sabent que li diuen «senyor Apples».

No tinc paraules per expressar la commoció que em va causar aquesta irrupció, de manera que em limitaré a descriure el que vaig veure.

El senyor Apples sembla dibuixat per un infant rampellut. Té el cos robust, però un cap petit que porta tapat amb una gorra de llana amb orelleres. Té unes espatlles de més de cinc pams. Els braços els té com els d’un gran simi, i li acaben en unes mans prou grosses per amagar una paella petita.

Va donar una ullada a la sala, i, veient que no hi havia resistència, es va enretirar per deixar entrar els altres. Darrere seu van entrar primer un xinès i després un altre, tots dos vestits de seda negra, idèntics tant de cara com d’indumentària, amb les mans juntes a l’esquena i una espasa penjada a la cintura. Un dels dos tenia la trena cargolada al coll com un mocador. Van ocupar el seu lloc un a cada banda del rebedor.

Tots tres formaven un grup curiós: la mola del senyor Apples i aquells dos orientals menuts com una criatura. Si no hagués sigut per la porta esbotzada, hauria pensat que estàvem a punt de presenciar una comèdia de carrer.

Tot seguit va entrar una torre imponent, una dona amb casaca verd oliva. La cabellera roja li queia sobre les espatlles. Va anar tranquil·lament fins al mig de la sala amb la casaca oberta, deixant a la vista unes pistoles de mànec de jade. Fent servir una cadira d’escambell, es va enfilar a la taula i es va plantar davant del plat de Lord Ramsey mirant avall, com si acabés de conquerir el Kilimanjaro. Les botes la feien uns quants dits encara més esvelta del que era. Pel que semblava, ningú havia gosat dir-li que les dones altes confonen la mirada.

Fins i tot jo, que només sé el que llegeixo als diaris, la vaig reconèixer a l’instant. Davant meu, a tot just cinc o sis metres, hi havia «el tauró de l’Índic», la temible Hannah Mabbot, «la pèl-roja rediviva», que un grapat de testimonis fidedignes havien vist morir per arma de foc o ofegada però que, tot i així, continuava assetjant les rutes de la companyia Pendleton i deixant un rastre de sang a l’aigua darrere seu.

Lord Ramsey va aixecar-se de la cadira d’un bot i va córrer cap a les escales de darrere (jo no l’havia vist mai anar tan de pressa), però li va barrar el pas un dels bessons, que devia clavar-li un cop perquè es va desplomar a terra amb un crit sufocat. El senyor Percy va acabar prenent consciència de la seva obligació de defensar els convidats i va fer el gest valent d’agafar de la campana de la xemeneia una espasa de la família, però el senyor Apples va deixar caure el seu puny voluminós i va esclafar la cara del senyor Percy tal com un infant esclafa un pastís.

Un silenci esgarrifós va omplir la casa, interromput només pel somiqueig llagrimós del senyor Percy i el trepig de cavall de les botes de la Mabbot quan va baixar per acostar-se a la figura jacent de Lord Ramsey. Un cop va ser davant seu, amb el plaer dibuixant-se-li a la cara, la capitana Mabbot va treure les pistoles i el va apuntar amb tots dos canons.

La posteritat em retraurà no haver intentat defensar-lo, i m’ho mereixeré. Tot i la meva corpulència, sóc un púgil desastrós. De petit m’intimidaven nens molt més petits que jo. El senyor Percy, que acabava de tenir aquell trist final, havia combatut contra la cavalleria d’en Napoleó. Jo no comptava sortir-ne més ben parat. M’agradaria poder donar una excusa més bona, però vaig quedar senzillament petrificat amb el meu barret blanc de cuiner.

Tenia la Mabbot a quatre passes, i vaig poder sentir com s’adreçava a Lord Ramsey amb el to tendre que una pastora acostuma a fer servir per tranquil·litzar la vaca quan la muny.

—No cal que t’aixequis; no ens quedarem gaire estona. Com que he sabut que corries per aquí, no he volgut deixar passar l’oportunitat de passar-te a veure. ¿Saps que ara el teu enginyós corsari fa servir bales de canó roents? Tot un requisit! Ja et pots imaginar la il·lusió que ens va fer.

Lord Ramsey es va escurar el coll dues vegades abans de parlar, i tot i així la veu li tremolava quan va dir:

—Mabbot… Hannah, deixa’m que et proposi…

—Tothom n’està fart, de les teves propostes —el va interrompre la Mabbot—. Senyor Apples, ¿teniu ganes de sentir una proposta d’en Ramsey?

—M’estimo més menjar-me els calçons —va dir el gegant des de l’altra punta de la sala.

—No has envellit bé —va dir la Mabbot, aixecant la barbeta de Lord Ramsey amb la puntera de la bota—. ¿De debò que et ve de nou? ¿Que et pensaves que em resignaria a ser perseguida tota la vida i que no buscaria una manera de tornar-te el favor? —Es va inclinar cap a ell i va mormolar—: Que quedi entre tu i jo, però el que em carrega de veritat és haver d’empaitar en Brass Fox. Suposo que veus que no et puc deixar guanyar aquesta carrera, ¿oi?

Aquí Lord Ramsey va dir alguna altra cosa, que no vaig sentir. Devia aprofitar per murmurar una oració.

La Mabbot es va mossegar el llavi, va arrufar les celles i va dir:

—Digues al diable que em tingui el te calent, que vaig tard. —Tot seguit va disparar a boca de canó, sense misericòrdia i sense cap provocació, contra el seu cos indefens.

Una de les pistoles no devia disparar-se, perquè, mentre Lord Ramsey es recargolava, ella va examinar el gallet amb irritació. Va picar la clau de pedra foguera amb el mànec de l’altra pistola, va tornar a apuntar i va descarregar l’arma contra el cor del pobre Lord Ramsey, que finalment va deixar de moure’s.

Mentre escric això, tota la meva persona encara es commou amb el record d’aquella rèplica immisericorde, del fum i de l’esquitxadissa.

Satisfeta, aquella bandarra pèl-roja es va asseure a la cadira de Lord Ramsey i es va ficar una cirera lluent a la boca amb la forquilla mentre els seus sicaris tiraven els altres convidats a terra.

El desig de viure em va animar, i, recordant la porteta del costat del rebost que havia vist fer servir als servents, vaig emprendre la fugida. Vaig baixar una escala fosca a empentes i rodolons i vaig anar a parar a un túnel subterrani de maó, que vaig recórrer a les palpentes tan de pressa com vaig poder, convençut que conduïa a les dependències del servei de darrere la casa. Vaig arribar a una bifurcació i vaig agafar la branca de l’esquerra, que em va portar a un altre tram d’escales i a una porta. Vaig sortir a fora de cop, a punt per arrencar a córrer, però va resultar que havia errat el camí: era a la biblioteca, amb la mà del senyor Apples a l’espatlla. Com si fos una bossa de bugada, em va llançar cap al menjador una altra vegada, on se’m va obligar a seure a terra amb els altres. Vaig posar-me al costat del cos del meu amo, i li vaig tenir agafada la mà encara tèbia mentre aquells malànimes saquejaven la casa.

Confesso que no tenia el cervell preparat per a aquells fets. Va sucumbir a la tensió i va esdevenir el d’un beneit, entretingut amb les puntes de les estovalles i pouant records molt soterrats i molt antics: aprenent a nedar amb els altres nens a l’estany gèlid de darrere la casa d’orfes amb mossèn Keenly, que ens manava arreplegar les monedes que tirava a l’aigua; pastant el meu primer pa rodó i meravellant-me del fet màgic que pugés. La veu de mossèn Sonora, que feia tant temps que em pensava que havia oblidat, ara em va tornar, amb tanta vivesa com si el tingués ben bé darrere, dient-me: «Calla, fill; a Déu no li agraden els plors».

Per un moment, la por em va deixar i va ocupar el seu lloc una gran predisposició a reunir-me amb la meva dona, l’Elizabeth, al cel. Vaig veure-la tal com l’havia vist per última vegada, abraçant el nadó arraulit contra el pit, tots dos amb expressió serena dintre el taüt. De cop la mirada se me’n va anar cap al pit rebentat de Lord Ramsey, on creixia a poc a poc una bombolla vermella. No sabria dir si vaig passar dos minuts o dues hores contemplant aquella cúpula sangonosa sense reaccionar.

El servei s’havia aplegat davant de la campana de la xemeneia, i la resta de la colla era a terra, vora la taula, en diferents estats de trasbals. Una minyona plorava asseguda mentre es desplaçava imperceptiblement per terra per evitar el bassal de sang que s’estenia cap a ella. Era la noia a qui jo havia clavat un crit una hora abans perquè rentava una olla de cul d’aram amb vinagre concentrat. Llavors s’havia retingut; però ara —i no l’hi retrec— les llàgrimes li enfosquien el gipó. De cop va veure que tenia sang al davantal i es va posar a xisclar, i jo em vaig arrossegar cap on era per por que despertés la còlera dels pirates contra nosaltres. Vaig eixugar-li la taca amb la meva tovallola, dient-li:

—Mira; només és una taca de vi. De seguida se n’aniran. Fes el cor fort.

Vaig passar-li el braç per l’espatlla perquè callés, però no hi vaig ser a temps; el senyor Apples ja venia cap on érem.

El vaig picar amb la tovallola en el moment que s’ajupia.

—No la toqui —li vaig dir amb un fil de veu—. No li ha fet res!

Però el gegant no venia per ella, sinó per mi. Em va fer posar dret amb una estrebada seca i em va subjectar pels braços mentre la Hannah Mabbot m’observava.

—¿Aquest home tan animós és el cuiner? —va dir alt—. ¿Vós sou el responsable d’aquest banquet esplèndid? Quin cop de sort! ¿Com en dieu, d’això, senyor Apples?

—Com cagar amb el sant pare.

—No, l’altre, no tan vulgar.

—Com un burro que xiula.

—Això! Una sorpresa i una alegria com un burro que… ¿Com és que aquestes frases fetes només tenen solta quan les dieu vós? Deixem-ho córrer; emporteu’s-el.