ELS USOS CULINARIS D’UNA BALA DE CANÓ

En què la confiança és traïda

Divendres 29 d’octubre

Avui hem fondejat davant la costa de les illes Paracel occidentals, que són una escampadissa de mitges llunes de sorra i palmeres, com engrunes que Déu hagués deixat després d’haver creat la terra. Els mariners han estat fent viatges amb les llanxes per les aigües somes per tallar fusta perquè en Kitzu faci les seves reparacions. L’ambient entre la tripulació s’ha agrit força, i el senyor Apples s’ha vist obligat dues vegades a separar personalment dos que es barallaven perquè la baralla no acabés en avalot. Els homes salten i surten de fogó com bunyols en oli roent.

M’ha anat bé que estiguessin tots tan alterats, perquè així no s’han adonat que jo anava voltant pel vaixell fent preparatius per a la partida. Hauria de nedar per força, però nedar sempre ha sigut un dels meus forts; i, aquesta vegada, la mar era tèbia i plana. Tot i tenir el cos minvat, estava convençut que me’n sortiria. Havia distingit uns quants pobles de pescadors al llarg de la costera, i calculava que s’hi podia arribar caminant o de quatre grapes amb mig dia.

Com que es tractava d’una terra desconeguda, plena de natius i de qui sap quina mena de salvatgisme, he considerat que, a més a més de la bossa habitual amb figues i aigua, havia de portar una pistola, eixuta i amb prou munició, per defensar-me o, si convé, caçar salvatgines petites en el cas que vagi a la ventura més temps del que voldria.

M’he encaminat cap a l’armer, on sabia que hi havia unes quantes pistoles tancades en caixes. Per tal que no em veiés ningú, m’hi he esmunyit d’una revolada. Quan els ulls se m’han acostumat a la penombra, he fet un bot d’esglai de veure-hi tres persones, en Feng, en Bai i l’Asher, fent pinya com si estiguessin conspirant.

De seguida he vist que acabava d’interrompre una reunió secreta, i que això no els havia fet gens de gràcia.

En Bai s’ha posat dret d’un salt.

—¿Que escoltàveu?

—No, no escoltava. No he sentit res.

M’ha picat al pit amb la punta del dit i ha dit:

—No heu sentit res. —Això ja no ho ha dit com a pregunta.

Tot seguit m’han acompanyat cap a la meva cabina i m’hi han tancat.

Divendres, més tard

Passada una hora he fet servir la meva cullera plana com a clau per alliberar-me i tornar a coberta. Per fer creure a en Bai que m’havien deixat lliure amb tot el dret, he romancejat una estona a prop del senyor Apples, que, juntament amb el contramestre, dirigia l’emmagatzematge de les taules acabades de serrar. No he pogut recobrar la llibertat de moviments d’abans. Allà on anés tenia a la vora en Bai, la capitana o el senyor Apples. Ni que em pogués separar prou d’ells per saltar a l’aigua sense provisions per provar sort desarmat, segur que les llanxes que tota l’estona anaven i venien de la costa carregades de fusta veurien l’esquitx de la capbussada. El meu esperit pusil·lànime ha somrigut íntimament: m’hauria de quedar sa i estalvi al Rose. M’he posat a voltar per coberta renegant entre dents.

Però alto, ¿què he vist?

L’alleujament covard que he sentit de no haver de nedar fins a aquelles platges lúgubres m’ha deixat tan destarotat que, fins que no he començat aquesta anotació, no he reflexionat pròpiament sobre el que havia presenciat al pallol de les armes. ¿No era una reunió clandestina de sabotejadors, allò? Segur que aquells bessons pèrfids han decidit trair la Mabbot per la recompensa i quedar-se el Rose.

Haig de reconèixer que he tingut un desengany i estic francament espantat, perquè sé que no podré fer mai lliga amb aquest parell. Diria que fins i tot el senyor Apples m’aprecia més que ells. D’altra banda, estic convençut que si fan algun motí i se’n surten em tiraran al mar, em deixaran a la deriva o senzillament m’executaran de genolls. Això és una revolta a la qual no puc unir-me ni sobreviure.

Dissabte 30 d’octubre

Avui la Mabbot ha sentenciat vuit mariners per «jugar amb diners, embriagar-se fora d’hores i malparlar de les mares respectives». Com a càstig, els han subjectat amb cordes per la cintura i els han penjat per la borda perquè escrostonin el buc amb gúbies. Si m’hagués adonat de la gravetat del càstig, no l’hauria agreujat demanant a la Mabbot que inclogui en la sentència que els mariners arrepleguin tots els musclos que hi trobin. La resta de la tripulació l’ha considerat un càstig just i escaient, perquè els mariners havien sigut vistos bevent molt abans d’acabada la guàrdia. El senyor Apples hauria resolt la cosa expeditivament si el joc no hagués acabat en batussa. Per això la Mabbot ha hagut d’aplicar un càstig exemplar. Ha declarat:

—No combatem entre nosaltres.

No m’he fet càrrec de la severitat de la pena fins que no han permès tornar els mariners a coberta al cap d’unes quantes hores, ensangonats i amb centenars de talls. D’entrada m’he imaginat que s’havien agredit entre ells amb les gúbies, però he acabat sabent que s’havien fet les ferides a còpia d’anar picant contra les vores esmolades dels glans de mar enganxats a la quilla. Un d’ells s’ha desmaiat, i la Mabbot ha ordenat als altres set que en tinguessin cura. Han calgut moltes fregues i atencions perquè tornés en si. Tots vuit s’han assegut embolicats amb flassades i fent pinya per agafar escalfor, i la Mabbot els ha demanat:

—¿Tornem a ser tots amics?

—Sí, capitana —han respost gemegosos com una sola persona.

—¿I ben educats?

—Sí, capitana.

—Me n’alegro. Ja us en podeu tornar a la feina.

Així és l’estranya justícia que hi ha en aquest vaixell. En tot cas, el patiment dels mariners m’ha proporcionat una galleda de musclos per a l’àpat de demà.

Diumenge 31 d’octubre

El curri m’intimida.

Lord Ramsey n’havia agafat el gust durant els primers viatges que havia fet a les plantacions de te i acostumava a demanar-me que n’hi fes sempre que entre els convidats hi tenia dones joves; perquè no és cap secret que el meu senyor gaudia del privilegi del celibat. En aquests àpats, Lord Ramsey es mostrava exageradament loquaç, i el relat de la cacera d’un tigre sempre despertava exclamacions contingudes entre el seu públic. No era diferent de qualsevol altra anècdota de caçadors: un tigre devorador d’homes havia aconseguit encerclar el nostre heroi i li havia saltat a sobre per darrere. Quan l’animal exhalava l’últim sospir, els convidats aplaudien i Lord Ramsey feia una inclinació de cap.

El meu paper no era tan lluït. Els convidats no sabien quin gust havia de tenir el curri, i per tant la seva reacció no em preocupava tant com la de Lord Ramsey, que l’endemà al matí em feia saber sempre que el curri no havia sigut «ben bé el que hauria hagut de ser, malauradament». Igual que els naturalistes quan dibuixen algun ésser fabulós a partir del que n’han sentit dir, jo m’esforçava per elaborar a la perfecció un plat a partir dels viatges revestits de romanticisme d’un comerciant de te. Comí i cúrcuma, bitxo i gingebre, qualsevol d’aquests ingredients en la proporció equivocada pot esguerrar un plat; i amb tots volent-hi dir la seva, tenia sort de sortir-me’n com me’n sortia. Ara que hi penso, podria ser que les meves provatures quedessin malejades pels records grollers que el plat m’evocava. Lord Ramsey mostrava poc sovint la seva faceta petulant i frívola, però a mi em repel·lia especialment.

El seu relat sempre s’acabava amb l’emocionant descripció de la bèstia abatuda: «Aquella pell s’havia empolvorat pels camps d’un munt d’espècies orientals, aquella llengua havia llepat els ossos d’un munt de culis, aquells ulls havien contemplat una infinitat de capvespres. A l’últim moment vaig vacil·lar, però els espectres de les seves víctimes se’m van adreçar dient: “Vengi’ns!” Vaig apuntar i vaig complir el meu deure».

No és estrany que no me’n sortís; és que en el fons no volia.

Aquest matí m’he llevat d’hora per tornar a provar sort. No tenia excusa per no fer-ho; no havia tingut mai ni de bon tros unes espècies tan fresques com les que la Mabbot em va donar, que es deixen sentir fins i tot tancades a la capsa.

N’hi ha unes quantes que no són mòltes, i m’he dedicat a passar-hi la bala de canó per sobre. La bala fa quasi el mateix bon servei com a mà de morter que com a corró. Si mai arribo a tornar a treballar en una cuina de veritat, potser me n’hi portaré una.

Com si la flaire l’hagués despertat, en Joshua ha vingut a ajudar-me, i al cap de no gaire teníem canyella, mostassa i clau acabats de moldre i a punt per barrejar amb la cúrcuma, el bitxo, el comí i el gingebre; el curri és una mixtura bigarrada.

Mentre la canyella s’esmicolava sota la bala de canó, se m’ha acudit que tot el que havia de fer era seguir per aquell camí, i que ell mateix m’indicaria cap on havia de tirar. Hem anat afegint pessic a pessic, i hem anat rellevant-nos ensumant la barreja, discutint tota l’estona sobre si havíem d’enfortir-la amb una punta més de mostassa o si l’havíem d’amorosir amb comí. Quan hem perdut l’efluvi de la canyella hem comprès que havíem anat massa enllà i que havíem de tornar enrere. Allò no era cap tigre mort; hem arribat a la conclusió que estàvem creant un arbre fabulós, i que, quan haguéssim acabat, sentiríem l’olor de les arrels amb terra molla del comí, de l’escorça aspra de la mostassa, de la saba palpitant de la cúrcuma, fins a arribar a les flors il·luminades pel sol de la canyella.

Aquest plat tan fort requeria un contrapunt lleuger, i la papaia venia com l’anell al dit. No estava massa madura, de manera que tenia l’agradable textura forta d’un cogombre. Les granes negres li brillaven a dintre com ous de peix, i, encara que a en Joshua no li ha agradat l’olor que fa, s’ha avingut a tallar-la a la juliana i a banyar-la amb suc de llimona i una punta de mel. Com que la babirussa s’ha estat adobant poc temps, la carn era molt tendra, i els talls més prims, d’un rosa quasi transparent, feien pensar en un prosciutto suau. Hem banyat aquesta mena d’encenalls de pernil fins que s’han amalgamat sensualment amb la papaia assaonada.

Haig de dir que estic enamorat de l’austera elegància de l’arròs cuit amb herba llimonera.

Amb la intenció de no perdre la tendresa dels musclos, hem reservat el curri fins abans mateix de servir. Hem torrat les espècies mòltes en sec una estoneta perquè deixessin anar l’aroma, i tot seguit les hem barrejades amb una mica de llard i polpa de coco trinxada. Unes anxoves i una mica de miso han proporcionat una base gustosa per a la salsa. Hem cuit els musclos a foc lent amb cervesa de gingebre, i, en el moment que s’obrien i deixaven anar l’aigua, ho hem afegit tot dintre d’aquell arxipèlag ple de baf.

Quan he arribat a la cabina de la Mabbot, he vist amb esglai que en Bai hi era.

Incòmode, m’he afanyat a donar a conèixer el menú:

—Amanida de papaia verda i pernil de babirussa, i curri de musclos amb arròs en herba llimonera guarnit amb un manat de celiandre.

—Molt bé! —ha dit la Mabbot—. Deixem-nos de cerimònies i anem per feina.

En Bai ha sortit un moment per anar a buscar farratge per al conill, i llavors m’he ajupit per dir a la Mabbot a l’orella:

—Capitana, heu de saber una cosa: els bessons són els sabotejadors.

Ella s’ha tornat seriosa de cop.

—Això és molt gros —ha dit—. ¿En teniu proves?

—Sí. Els vaig veure reunits amb l’Asher en secret al pallol de les municions. Una reunió clandestina.

La Mabbot m’ha agafat la mà i, després de comprovar que encara érem sols, ha dit amb solemnitat:

—Déu meu! ¿Com pot ser?

—És normal que us vingui de nou…

—El que em ve de nou és que no sapigueu què vol dir tenir proves d’una cosa. —Ha somrigut de cop—. I això que «prova» és una paraula ben senzilla d’entendre; fins i tot una criatura en sap la definició. ¿No vau sentir els termes que vaig establir? Qui acusi sense proves perdrà una orella. Aquesta vegada us perdonaré perquè ja heu perdut una cama.

—¿Quina prova necessiteu, doncs? Exigiu massa!

—Ja ho sé.

—¿Per què? —he volgut saber.

—Ara la tripulació està a l’aguait. Es vigilen els uns als altres, i això entrebancarà la feina del sabotejador fins que jo descobreixi qui és. I no executarem una persona innocent, perquè això encara enardiria més el sabotejador.

—Però us acabo de dir…

M’ha interromput en Bai, que ha entrat amb un feix d’alfals per al conill. Ha fet veure que no escoltava, però estic convençut que sabia què tramava. Tindré sort si no em maten dormint. Quan en Bai ha tornat a sortir, la Mabbot ha dit en veu baixa:

—¿I si el sabotejador fos jo mateixa?

—Quina bestiesa…

—¿Voleu dir? Un sabotejador me’ls fa tenir cosits a les faldilles. No són una colla amb tirada a amotinar-se. Són bona gent, i m’aprecien com aquell qui més, però aquest últim any ha sigut feixuc. En aquesta cacera m’he gastat bona part dels nostres guanys. Aquests entrebancs acostumen a fer sortir a la llum el malestar igual com la sangonera fa sortir la mala sang. Així, en canvi, amb un escurçó a bord, els homes no pateixen d’avorriment ni d’apatia, ni estan saciats de riqueses o de menjar, uns estats que en un vaixell pirata no convenen gens. Si es permet que s’allargui gaire, una situació així només pot portar malestar i desembocar en el sabotatge! —Ha rigut tan fort que li ha saltat un esquitx de te de la tassa i el conill ha vingut a llepar-lo.

—Aquesta vostra tossuderia ens acabarà matant a tots dos! —he exclamat a sota veu.

—No sóc tossuda i prou, Wedge —ha dit ella—; també sóc capitana d’aquest vaixell i de tot el que hi passa.

Nota: La sidra de pinya d’Índies i plàtan és força digna per a un vaixell pirata. Seria excel·lent si hagués tingut un llevat de xampany com Déu mana i no aquesta capseta de massa que porto sempre amunt i avall; ara bé, tot i ser més amarganta de com m’agradaria, l’essència de la fruita t’omple el nas i t’evoca les platges clapejades de sol de les illes, i amb això n’hi ha prou perquè se t’alegri l’esperit.

Dimarts 2 de novembre

Avui hem pres un altre vaixell de la companyia Pendleton: el mercant de la ruta de l’Índia Trinity del capità Wesley, acabat de carregar i de camí de tornada des de feia tot just un parell de setmanes.

Aquesta vegada la topada ha sigut cruenta des del primer moment, perquè, encara que el venerable mercant tenia poques peces d’artilleria, anava escortat per dos canoners més petits, tots dos de maniobra ràpida i eriçats de canons.

Tot i així no han deturat la Mabbot, sinó que s’hi ha afuat, com si trobés gust en l’envit. Els nostres mariners han esclatat en una ovació quan ha ordenat que s’hissés la bandera de batalla, un rellotge de sorra blanc sobre camper negre, per donar a entendre als nostres enemics que els havia arribat l’hora.

El nostre primer tret ha caigut prou a prop per esquitxar les veles del primer vaixell. S’ha posat a empaitar-nos, però ens hem fet escàpols, amb la Mabbot en persona a la roda del timó. El nostre perseguidor se’ns acostava a un ritme alarmant. Ens hem desviat una milla cap a llevant, però al cap de no gaire el vaixell havia reduït la distància a la meitat. Allò era el que la Mabbot volia.

Ha bramat «Canons de popa!» i la tripulació ha aplaudit. En el moment que el canoner maniobrava per prendre el mateix vent que nosaltres i deixar els canons d’estribord arrenglerats per engegar una andanada, els nostres dos canons de popa han disparat. Els projectils han obert al pit del vaixell un esvoranc prou gros perquè la marineria s’hi escolés com sembradura. Aquesta era, doncs, la finalitat de la popa reforçada del Rose i els dos grans canons de llarg abast que hi havia muntats: sembrar la devastació en els vaixells perseguidors. El nostre enemic s’ha escorat i les veles han rampinat les onades.

Hem fet una altra passada per davant del vaixell immòbil de la companyia Pendleton, però l’altra escorta no se n’ha separat.

—Vent en popa i a tota vela! —ha cridat la Mabbot, i ben aviat tallàvem l’aigua amb el bauprès apuntant la panxa de bou del Trinity per esbotzar-l’hi. Hem bescanviat trets amb el segon canoner mentre ens hi atansàvem, i una bala fortuïta ens ha partit el masteler del trinquet. A l’últim instant hem virat de cop, hem esquivat el buc ample del Trinity d’un pèl i l’hem deixat entre nosaltres i el canoner perquè ens fes d’escut. En el moment que hi estàvem més a prop, tres dels mariners de la Mabbot de les illes Sandwich s’han tirat al tros de mar d’entre tots dos vaixells amb uns cinturons amb bufetes d’aire i bosses encerades on portaven eines i petards.

Durant la desgràcia que ha tingut lloc a continuació hem distingit al cel el vol d’un colom missatger, que s’ha enlairat del Trinity com si fos l’encarnació de l’esperança. Ha descrit tres cercles per orientar-se, i tot seguit ha enfilat cap al nord. La Mabbot ha cridat:

—Apples! Apples! Apples!

Mentre jo contemplava mort d’enveja el vol del colom ja distant, s’ha sentit l’espetec del fusell del senyor Apples i el colom ha caigut a plom al mar.

Mentre els mariners de la coberta del Trinity ens disparaven amb fusells i mosquets, el canoner se’ns acostava. Els nostres homes han correspost al foc tot just per cobrir els altres, que estenien palanques i cordes per abordar el mercant. Els nedadors, o perquè l’enemic no els veia o perquè no els tenia a tret de tan avall que eren, han confluït en la proa cada vegada més pròxima del canoner. S’han agafat al buc amb ganxos i hi han clavat les bombes per sota de la línia de surada, resistint l’embat de l’aigua com els crancs quan batallen amb la plenamar.

Mentrestant, la nostra tripulació ha abordat el mercant i, després d’una escaramussa breu però ardida (el senyor Apples i els bessons, quan actuen plegats, són una força temible), ha capturat el capità i els dos oficials. Aquesta pobra gent l’han penjada pels peus de la borda del nostre vaixell, des d’on bramaven fora de si. D’aquesta manera, el vaixell escorta s’ha vist obligat a disparar amb molt de compte per no destruir el Trinity, que ens quedava darrere, ni els fràgils cossos que penjaven del nostre buc com les arracades d’una viuda.

Els nostres nedadors havien aconseguit tornar al Rose, i, mentre s’enfilaven per les escales de corda entre alarits de guerra, els petards que havien col·locat han esclatat amb cinc detonacions sordes. Els homes de coberta del vaixell de guerra s’han esverat i han començat a enfilar-se per l’arboradura, però el vaixell ha sotsobrat i s’ha enfonsat a una velocitat esgarrifosa.

Així és l’astúcia maligna de la Mabbot. Des de l’amagatall de la meva mola de corda, he vist amb els meus propis ulls els mètodes inhumans i cruels que li havien permès sembrar la destrucció per les rutes marítimes durant tant de temps. Mentre els seus enemics decidien estratègies, velocitats i angles del vent, la Mabbot ja els havia buidat les butxaques i els havia emmetzinat el te.

Diuen que es pot fer caure de genolls fins i tot el lluitador més forçut retorcent-li un sol dit. Els enemics de la Mabbot queien tan de pressa al seu voltant que semblava que frisessin per morir-se. Si no hagués sigut testimoni dels ardits astuts que utilitzava, hauria cregut, com molts creuen, que aquella dona era el diable.

Finalment he comprès per què Lord Ramsey es va veure obligat a llogar en Laroche, perquè només el cervell d’aquest francès es pot equiparar al de la Mabbot pel que fa a maquinacions sinistres. Ni tan sols el fet de conèixer els mòbils de la Mabbot —o de començar a creure que poguessin tenir alguna cosa d’honorable— no m’ha fet més fàcil contemplar aquestes escaramusses.

Quan el tiroteig ha parat, m’he tret un pes de sobre veient que la Mabbot feia arriar les llanxes del Trinity, deslligava els presoners i permetia a la tripulació, oficials inclosos, que hi embarquessin en massa. Des de les embarcacions atapeïdes a la deriva s’han vist obligats a contemplar com els deixàvem el Trinity net.

Ha sigut una acció menys festiva que el saqueig anterior, perquè la Mabbot semblava impacient per prendre vela. Han baixat tot el botí a corre-cuita per les escotilles i l’han deixat en pallols per mirar i triar més tard.

Enmig del tràfec, els mariners han portat a la Mabbot la gàbia on hi havia els tres coloms missatgers de la companyia Pendleton que hi quedaven. S’ha quedat un moment rumiant, i tot seguit m’ha allargat la gàbia picant-me l’ullet i dient:

—Vigileu, que si en feu mal ús ho sabré.

També han portat, procedents de les provisions personals del capità deposat, una bóta petita de vi, un saquet d’ametlles, una rajola de xocolata i una tavella de vainilla del Brasil. Pel que sembla, era un home amb bon gust. Al mariner que ha salvat aquests tresors, la Mabbot li ha donat la meitat de la xocolata; el vi se l’ha quedat per a ella, i l’altre gènere me l’ha donat a mi.

Mentre els mariners feinejaven, anaven debatent què farien amb el Trinity. La discussió tenia lloc en diferents rotllanes alhora, i els diferents punts de vista que hi havia eren el següents:

—Seria una vergonya escandalosa no apropiar-se d’un trofeu com aquest; i seria una bona ocasió per desfer-nos del sabotejador, perquè segur que seria dels que se n’hi anirien.

—Però ¿a tu t’agradaria navegar amb una dotació mínima on hi hagi aquest caragirat? A més a més, aquesta carraca només serveix per transportar te, i em sembla que no hi ha ningú amb ganes de constituir-se en companyia mercantil.

—Es podria subhastar.

—Seria més fàcil que et pengessin que no que te’n paguessin res.

Pel que semblava, l’opinió generalitzada era que enfonsarien la nau un cop l’haguessin deixada neta.

Encuriosit, he anat al Trinity a donar-hi un cop d’ull. (Com que no m’acabo de refiar de la pota de fusta, he passat la palanca de quatre grapes, cosa que ha fet les delícies de la resta de la tripulació). Volia esbrinar si el gran mercant tenia un fogó com Déu mana.

Ha resultat que al costat mateix de la cambra del capità hi havia una cuina ben proveïda, amb un luxós fogó Treadwell que, per desgràcia, estava massa roent per tocar-lo, i encara més per emportar-se’l. Mentre me’l mirava amb abatiment, pensant que quasi era prou gros perquè s’hi pogués amagar una persona, se m’ha acudit que podia afegir-me a la tripulació del Trinity per compartir la seva sort. La realitat, però, no ha trigat a dissipar aquesta il·lusió frívola; érem al mig del mar de la Xina Meridional, i aquells pobres infeliços tenien una possibilitat molt minsa d’arribar a cap costa. D’altra banda, m’havia llegit relats de gent desesperada que recorria al canibalisme dintre les llanxes. Segurament jo seria dels primers que triarien. A més a més, l’última vegada que havia volgut lliurar-me havia perdut una cama; i això feia que apreciés més que mai les extremitats que em quedaven.

El Trinity era una nau grandiosa, i el botí ha sigut proporcional. A part de contenir una infinitat de caixes de te, peces de seda i barrils de pebre, els pallols eren plens fins al sostre de fusta de teca, cotó i porcellana. He anat a mirar com treien a la llum les últimes peces del botí. He entrevist la plata a la coberta del Rose abans que la baixessin als pallols. La tripulació del Trinity l’havia fosa en lingots plans per estibar-la amb més facilitat, i a fe que era una bona estiba; fins i tot de lluny tallava l’alè. Unes quantes fortunes, a la vista i centellejant al sol. La superfície suau dels lingots m’ha fet venir ganes de clavar-hi queixalada com si fossin una fornada de caramel. ¿Quant d’opi es devia haver venut a canvi d’aquella pila infame? ¿Què s’hi devia poder comprar? ¿Una catedral? ¿Un exèrcit?

Era la promesa de la Mabbot als seus homes convertida en realitat, perquè havien recobrat el tresor sacrificat amb escreix. El Rose tornava a anar carregat i feixuc, però la Mabbot no podia negar la paga a la seva tripulació. El Trinity contenia tant de carregament, tot i així, que molt s’ha hagut de quedar on era.

Hi ha hagut una cosa, per això, que no hi ha quedat: els nostres homes han portat de la sentina una col·lecció de bàrbars menuts de pell fosca. Aquesta gent, insulars de les Filipines, estaven junyits en grups de deu, amb els colls ficats en unes fustes allargades que feien de cep col·lectiu.

Han sortit a la claror del dia enlluernats i empastifats amb la seva pròpia immundícia. Una dona no podia arribar a la seva filla perquè estaven separades per dos espais en una mateixa fusta, però tot i així hi allargava els braços gemegant i plorant. Quan encara els estaven portant tots cap a la nostra embarcació ha corregut cap a la filla, que estava malalta i avançava a batzegades gràcies al caminar dels altres, amb una postura que feia angúnia.

Havia vist individus de Siam i de Cambodja fent la bugada o tenint cura dels jardins de la noblesa que havia servit. Eren els servents de condició més baixa, a qui la resta de servei amb prou feines adreçava la paraula. Juro que no sabia que els adquirissin d’aquesta manera, i la veritat és que fins avui no m’ho hauria cregut. Però no admetia discussió; aquells eren els «ocells de gàbia» que apareixien encarregats als manifestos. Mentre que uns els feien anar a extraure diamants o a collir cotó, d’altres els portaven esclaus a Londres perquè s’ocupessin de llençar les cambres i els orins. Aquests eren prop de quaranta, i des de l’altre vaixell un mariner ha dit alt que n’hi havia una dotzena o més de morts a la sentina.

Jo havia vist la firma de Lord Ramsey als manifestos, i no podia continuar fent com si el meu antic senyor n’estigués net de culpa. He notat com la carcassa esquerdada del meu passat, cosida de forats, s’enfonsava i desapareixia. Tornava a surar tot sol enmig de la buidor del mar, sense abric ni camí.

Els nostres mariners, trasbalsats i extremosos, han menat els culis cap al nostre vaixell amb tanta delicadesa com han pogut. Això ha sigut superior a mi. Me n’he tornat al Flying Rose per baixar a la meva cabina, però la Mabbot m’ha fet senyes.

Hi he anat, i ella se m’ha quedat mirant i prou. He intentat frenar la llengua, però al cap d’un moment he esclatat:

—Estaran més bé en terra cristiana. Vés a saber de quins caus aquests treballadors en diuen casa!

—¿Treballadors? —ha dit la Mabbot emmurriada.

—Ja fa dotze anys que es va proscriure el tràfic d’esclaus.

—¿Què diu això de la vostra companyia mercantil?

—Per l’amor de Déu, senyora, jo no he fundat la companyia Pendleton! No hi tinc cap acció. ¿Per què us fiqueu tant amb mi?

—Perquè us aprecio, Wedge; ¿que no ho veieu? Només us prenc la lliçó.

—No sóc cap col·legial.

—Doncs sigueu un home. Em demaneu per què faig el que faig —ha dit la Mabbot—. Però ¿què faríeu vós?

Li he donat l’esquena i m’he afanyat a anar cap a la meva cabina. ¿Em volia fer navegar la mar brandant un sabre, i que em begués la sang dels enemics? Mentre caminava amunt i avall, amb la pota de fusta marcant els segons, no em podia treure del cap aquella dona allargant els braços cap a la seva filla, i això m’ha fet tornar a coberta.

L’Asher i el senyor Apples estaven enfeinats fent saltar els panys dels ceps amb una traça que m’ha esgarrifat perquè volia dir que hi estaven molt avesats. M’he agenollat al seu costat i els he dit en veu baixa:

—¿Què puc fer?

El senyor Apples ni tan sols s’ha dignat aixecar la vista del que feia.

—¿Que no sou el cuiner?

Mentre m’encaminava cap a la cuina he vist que es disposaven a calar foc al Trinity; faria una bona foguerada, però no m’he parat per mirar-ho.

M’havia proposat de fer una escudella amb patata i prou, però en Kitzu també havia quedat commogut per les cares demacrades dels culis i al cap de poca estona m’ha deixat als peus una xarxa rebullenta de peixos d’aspecte amenaçador: un parell de congres, un peix dragó ratllat (les pues del qual, segons m’ha dit en Kitzu, contenen un verí molt potent) i un pop roig travessat d’esgarrifances.

Com que no podia saber de cap manera els gustos dels captius, m’he posat a fer un dels plats més reconfortants que conec: una bullabessa.

Quan vaig arribar al monestir francès on vaig passar el meu temps d’aprenentatge, estava defallit, sec i mort de por. Sense pronunciar ni una sola paraula de benvinguda, el meu mestre em va fer seure a taula i em va servir bullabessa.

Aquest bullit es fa amb els peixos més humils, que es van afegint l’un després de l’altre a un brou ric d’herbes espessit amb patata i acompanyat d’un allipebre. M’havia convertit en un foraster en un país hostil, se’m menyspreava pel fet de ser anglès i jesuïta, i carregava tota la meva vida en una motxilla petita, però aquelles sopes em van omplir el buit de l’estómac i en van dir que estava fora de perill.

Amb en Joshua hem fet el peix dragó a talls amb els guants de ferrer per no punxar-nos amb les pues. M’hauria agradat tenir encara safrà; però, per una vegada, he estat content de poder disposar dels ingredients que tenia. La bullabessa s’acostuma a realçar amb pela de taronja, però he vist que l’herba llimonera hi donava una aroma molt més consistent i retenia esplèndidament els condiments més humils de l’esperlà sec i la fulla de llorer.

Mentre feinejava hem tornat a agafar velocitat, i m’he sentit estranyament feliç de no ser a les llanxes amb aquells facinerosos sinó amb aquests.

Fer la rouille ja és prou difícil en una cuina com cal; per això sabia que, sense un batedor de veritat o algun rovell d’ou per fer-la lligar, hi tindria treballs. Amb la bala de canó que faig servir de morter he esmicolat unes quantes galetes i hi he afegit el brou just per fer-ne una massa, i a continuació hi he aixafat l’all i el bitxo. Amb un batedor fet de tres forquilles lligades entre elles, he deixatat aquesta massa mentre en Joshua l’anava esquitxant d’oli d’oliva fins que hem obtingut una salsa espessa.

Quan la patata tallada a daus ha començat a estovar-se dintre el brou, hi hem afegit el peix, un peix després de l’altre, i hem deixat que el caliu de sota el perol s’anés morint de mica en mica. Per evitar que es tornessin massa durs, els tentacles del pop els hem tallat a rodanxes i els hem tirat a la sopa quan ha parat de fer xup-xup.

La rouille n’ha cobert la superfície amb una pàtina viva i tot seguit s’hi ha escampat com boira a trenc d’alba.

Mentre servíem el bullit, he sentit que uns quants membres de la tripulació s’han queixat de menjar pitjor que els culis.

Dos dels nostres mariners parlen tagal, i han estat entretinguts explicant als hostes com els havia mudat la fortuna. Mentre menjaven, he demanat al senyor Apples què seria d’ells.

—Fa de mal dir —ha respost—. Els espanyols els hi deuen haver incendiat els pobles i els hi deuen haver matat la família. Podé voldran desembarcar al primer lloc que fondegem. Podé alguns voldran quedar-se. Uns quants dels nostres millors mariners ens han arribat així: l’Utswali, en Kinsha, en Blue. Tots els vam trobar encadenats.

M’he passat el que quedava de dia ajudant a embenar-los les ferides i plantant tendes de lona a coberta. Ha resultat que aquest campament esbalandrat no era per als esclaus sinó per a la tripulació. La Mabbot ha cedit temporalment la cambra comuna del castell de proa a les dones i les criatures i ens ha fet saber que canviem de ruta per tornar aquests insulars a casa seva. En Conrad ha remugat per això, per l’enfonsament del Trinity, i per com de de pressa ens quedaríem sense aliments amb tantes boques més per alimentar; però sobretot crec que estava amargat perquè havia sentit que els homes deien meravelles de la meva sopa.