QUE EXISTEIXI EL LLEVAT

En què entro en relació amb un altre presoner

Dimarts 24 d’agost

M’he fet un calendari rudimentari, poca cosa més que unes quantes quadrícules sobre paper, i fa feredat marcar cada matí un dia més de distància de la llar i del benestar.

Després d’haver fet les meves necessitats sobre el bauprès a la manera bàrbara que aquí és habitual, he entrevist l’altra persona segrestada engrillonada a l’arbre mestre. És un home gras (tot i que, si s’ha de judicar pel caient de la roba que porta, ha perdut pes), de cara rodona i patilles de boca de destral. Porta un uniforme d’oficial de la marina brut i estripat; però, tot i la calor, té la jaqueta cordada fins dalt.

Quan m’ha vist i ha comprès, per la meva indiferència al so del gong que assenyala el canvi de guàrdia, que jo també era presoner, m’ha saludat amb un gest de senyor. Aquesta salutació m’ha commogut de tal manera que hi he correspost immediatament, però de seguida m’he adonat que ho havia fet amb la mà que no tocava.

En Bai ha sigut testimoni d’aquesta acció i m’ha apuntat amb el dit. Com que jo no tenia ganes de rebre cap altra pallissa, m’he conformat a quedar-me assegut mirant el presoner des de lluny. Ell m’ha tornat la mirada, també amb amabilitat. No ens hem adreçat cap crit ni cap altra salutació, però l’espai que ens separava s’ha omplert de sentiment. No sé com es diu, però em sento més a prop seu que a cap altra ànima vivent. M’hauria passat dies allà assegut sentint el dolç lenitiu de l’amistat si no hagués sigut que en Bai ha vingut per engrillonar-me, a mi també, en una altra banda de coberta.

He acabat veient que la causa d’aquest tracte desagradable és la proximitat de la costa: primer la flaire inconfusible de terra vegetal, i més tard el fimbreig únic de la verdor dels arbres, la treva de la terra ferma passant-me per davant.

Hem ancorat a Porto Santo. La Mabbot i uns quants més hi han desembarcat unes quantes hores, i jo m’he hagut de resignar a quedar-me mirant les palmeres que es gronxen a la vora de l’espigó distant on es distingeixen uns homes que tiren les xarxes.

M’han deixat anar unes quantes hores més tard, quan ja tornàvem a ser en alta mar. A tocar de la seva cabina, he vist la Mabbot discutint amb l’impertorbable senyor Apples. Consultaven un mapa i, encara que els tenia massa lluny per sentir-los, es veia ben bé que la Mabbot estava furiosa.

Avui he decidit posar el més primordial dels fonaments culinaris —una simple massa de llevat—; però no perquè ja sàpiga com faré pa enmig de les ruïnes que en Conrad anomena forn, sinó perquè em sento malament no tenint-ne. Potser se m’acusarà de supersticiós, però trobo que una cuina no és una cuina, i sobretot un cuiner no és un cuiner, sense una mica de llevat que puja de mica en mica sota un drap de cuina net. Encara que no arribi a trobar la manera de fer un pastís, em sentiré més segur sabent que hi és. Amb un munt de pasta tova i tèbia esperant sobre la taula de pastar et tornes un nabab del reialme del pa, amb dret sobre la seva miríada de plaers: el pes just d’un panet d’aigua de roses embolicat per l’endemà, la tenacitat esquiva dels brioixos, i per descomptat la flaire del pa acabat de fer, capaç de convertir el dignatari més refinat en un infant que pidola un rosegó.

Aquests eren els meus pensaments quan he emprès la tasca que, en una cuina civilitzada, m’hauria ocupat dos minuts. Aquí, en canvi, m’hi he passat tot el matí, i potser haurà sigut una feina en va.

Una massa de pa senzilla és força fàcil de fer: bona farina, una cullerada del llevat anterior, aigua neta i escalfor. El llevat es remena cada dia i s’hi va afegint farina, i al cap d’una setmana manifestarà la seva satisfacció en forma de bombolles. Qualsevol mestressa de casa, qualsevol cerveser i qualsevol forner són capaços de fer-ho amb els ulls tancats. Estant d’aprenent a Sanghen, a França, asilat al santuari jesuïta dels disturbis i les purgues ferotges que havien desmembrat el nostre món, vaig aprendre els rudiments de l’ofici, com ara la forma de fer una massa sense l’ajuda de cap ferment. Per aconseguir-ho només cal trobar una peça de fruita assecada que contingui prou sucre i utilitzar-la en comptes de la cullerada de massa de la fornada anterior. A diferència d’un forner, que sol utilitzar una massa de llevat de soca antiga i a cada fornada hi posa un pessic vital de la que l’ha precedit, un cuiner expeditiu pot crear la seva pròpia soca a partir de les vivaces partícules blanques de llevat que, com si fos gebre, orlen una pansa florida; i de panses en tenia un bé de Déu. Quan ja m’hi sentia capaç, i gairebé optimista, se m’ha presentat un primer obstacle: la falta d’aigua neta.

La massa de llevat no demana gaires atencions, però sense aigua neta no puja de cap manera. L’aigua que bevem a bord està batejada amb licor perquè es conservi, i l’aigua que solquem és més salada que les llàgrimes. He sentit això com una derrota, i me n’he tornat a la meva cel·la remugant d’impotència.

Després d’una hora ajagut a la màrfega, però, havia concebut mentalment una destil·leria senzilla que, anant bé, podria netejar l’aigua de sal. Tot i dubtant molt de trobar les retortes de vidre o els tubs d’aram que calen per fabricar aquest artefacte, m’he dirigit cap a la cuina, però he fet una última parada al rebost per donar-hi un cop d’ull, i gràcies a Déu que ho he fet, perquè hi he redescobert el sac de cocos. Quina felicitat! L’aigua del coco és prou neta per rentar una ferida, i la dolçor que té encara donarà més alegria a la massa.

Quan ja havia barrejat els ingredients, mirant de no desesperar-me per la qualitat grollera i l’olor de resclosit de la farina, he vist que hi havia un nou obstacle: la falta d’escalfor. Se m’ha explicat que anem cap al sud, seguint el pla misteriós de la capitana, per doblar l’aspra barba de l’Àfrica; ara com ara, però, encara no hem passat les illes Canàries, i, encara que de dia fa calor, les nits són prou fredes per fer-me espetegar de dents.

El meu tutor de la infància, mossèn Sonora, tenia una dita: «Si fa massa fred per a tu, fa massa fred per a la massa». Normalment una massa per fer pa es deixa a la cuina, a prop del caliu de la llar, però jo no podia deixar una cosa tan delicada a l’abast d’en Conrad, perquè estava convençut que la trepitjaria, hi escopiria o se la menjaria així que em girés d’esquena. Per salvar aquest entrebanc he decidit tenir cura del meu llevat com ho faria una dida.

D’una pila de pertrets he agafat una capseta de llauna de forma arronyonada amb una llarga corretja de cuiro. Per les engrunes que hi havia a dintre, he deduït que l’havien fet servir per portar-hi tabac, galeta i, pel que semblava, alguna cosa peluda. L’he netejat tan bé com he pogut amb aigua de mar bullida, l’he eixugat amb la punta menys bruta de la meva camisa, hi he posat el meu llevat, he tancat la tapa i me l’he penjat al coll. Se m’arrepenja a la panxa, on la temperatura del cos el tindrà en bones condicions. D’aquesta manera podré seguir-ne l’evolució i alimentar-lo, barrejar-lo i humitejar-lo quan convingui. D’ençà que Abel va fer farina per primera vegada amb dues pedres de riu no s’havia elaborat llevat d’una forma tan laboriosa. Trigaré uns quants dies a saber si me n’he sortit.

Aquesta tarda m’he animat sentint que el contramestre cridava: «Una bíblia a cada mà!». Hauria hagut d’imaginar-me que, en aquest vaixell, les «bíblies» són les grans pedres blanques que es fan servir per fregar les cobertes. Aquests petits desenganys m’afecten més del que m’haurien d’afectar.

Mentre els mariners m’empaitaven les botes per coberta amb la seva fregadissa els he sentit tornar a parlar, amb por a la veu, del vaixell corsari La Colette.

—És prou ràpida per acostar-se’ns a punta de dia sense que ens en adonem i calar-nos foc fins a la línia de flotació.

De cop hi he caigut.

—¿Qui és el capità de La Colette? —he demanat.

—El diable d’en Laroche —m’han respost.

¿Podia ser que fos el mateix Laroche que tenia aquell accent que em feia enyorar el meu temps de joventut a França? Segur que ho era.

—Ep! Jo aquest home el conec! —he exclamat; però en el mateix moment que les paraules em sortien de la boca he pensat que no les hauria hagut de pronunciar en veu alta. Ha sigut un error matusser, però quan el senyor Apples ha vingut a tancar-me a la cel·la aquest vespre no hi ha hagut res que indiqués que la meva indiscreció havia despertat cap alarma.

Anys enrere m’havia emocionat tenir el llegendari Laroche a casa, tot i tenir la sospita que tot just fos el producte fictici d’uns escriptors sense escrúpols que només buscaven vendre més diaris. De seguida que li vaig veure aquella seva mirada tèrbola, però, i la intel·ligència inquieta que hi havia al darrere, vaig pensar: «Potser tot és veritat».

M’havia format una idea general de la seva biografia escandalosa a partir de diferents fonts: algunes coses les havia llegit als diaris, i d’altres me les havien explicat en veu baixa les minyones i els lacais. L’Alexandre Laroche havia tingut molt mala sort. Deien que al medalló que portava al coll hi tenia el camafeu d’una filla de casa bona que havia sigut promesa seva durant un temps; ¿podia ser que es digués Colette? Era una cosa que jo em creia, i que em feia sentir simpatia per ell, perquè jo també tenia la meva aflicció més íntima amagada en un medalló. Hi havia altres dades, en canvi, que semblaven més aviat inversemblants. Deien que s’havia llicenciat a la Sorbona als catorze anys, que durant el seu aprenentatge amb en Lavoisier havia contribuït en molts dels descobriments del gran científic, i que posteriorment s’havia convertit en un dels oficials més joves de l’armada d’en Napoleó. Durant una temporada, en Laroche va ser l’esperança de França. Va invertir-se un dineral en el seu projecte d’un vaixell que havia d’anar per sota l’aigua com un peix. La primera vegada que ho vaig sentir vaig arrencar a riure, però es veu que n’havia fabricat un prototip que funcionava, o almenys això explicaven; que podia sortir a la superfície, disparar una andanada i tornar a desaparèixer sota les onades. Amb els ports d’Europa bloquejats, en Napoleó necessitava un miracle, i en Laroche estava disposat a proporcionar-l’hi.

Aquesta mena de relats, explicats sempre amb un xiuxiueig esporuguit, sobre la terrible imminència d’una invasió o d’una derrota d’Anglaterra, són tan corrents com les fanfarronades sobre les gestes heroiques que ens han salvat, i tan inseparables com el soldat de la seva ombra. En aquest cas en concret, la salvació ens arribava d’una forma inversemblant. En el moment en què en Laroche ensenyava el funcionament del seu vaixell submergible a uns quants oficials, a un almirall, i em sembla que també a un cosí d’en Napoleó, va atacar-los ni més ni menys que la pirata Mabbot i van esdevenir una víctima més de la seva insaciable set de sang. Les bufetes d’aire, o el que fos que feia flotar l’artefacte, es van fer malbé i tots es van ofegar excepte en Laroche. Hi haurà qui us dirà que aquesta va ser la batalla que va decidir la guerra, i la veritat és que tremolo només de pensar què hauria sigut de nosaltres si un vaixell així hagués arribat a combatre a Trafalgar. La destrucció del vaixell va arruïnar la carrera d’en Laroche, que va ser jutjat en consell de guerra per la mort dels oficials que hi anaven a bord. Li van confiscar els béns i el van empresonar. Va sortir de la presó quan en Napoleó ja era a l’exili, amb el cap desbordant-li de noves idees. La Colette, no cal dir-ho, no l’havia esperat, sinó que s’havia casat amb un duc.

Tot i el seu talent, en Laroche dormia sota els obradors de magatzems sòrdids, i es gastava sumes exorbitants en invents nous alhora que se’n venia les patents per pagar els deutes. Havia fugit de França i havia impartit classes universitàries de matèries diverses però sense ocupar mai cap plaça, perquè s’estimava més dedicar tota la seva atenció a nous invents. Va ser quan va venir a veure Lord Ramsey a la seva casa de camp de Somerset que jo el vaig conèixer.

La seva arribada va ser un esdeveniment. Com és natural, el servei no havia parat de xerrar. N’hi havia que havien llegit transcripcions de les seves conferències, i tots estàvem al corrent de les seves teories estrafolàries: que el clima es podia modificar amb imants, sempre que fossin prou grossos; que alguns ocells podien aprendre a parlar i a entendre francès però no anglès; que es podia obtenir or per destil·lació de l’orina. Jo he vist una il·lustració de la seva proposta de fer passar gent a través del canal amb vehicles disparats com una bala de canó. El vehicle sortia projectat enlaire amb una mena de plomes com les del volant del joc de raqueta. Poc després de la seva arribada es va confirmar un rumor: que mastegava cada mos exactament vint-i-quatre vegades.

Tenia un aire rígid i solemne, com la flama d’una candela en una cel·la sense aire. No m’esperava que el cèlebre científic vestís com l’acompanyant d’un dol, però el fet és que anava de negre cada dia. Hauria pogut confondre’s amb una ombra de la paret de la sala si no arriba a ser per l’única peça clara que es permetia portar: una xalina esgrogueïda que s’hauria hagut d’emmidonar i que feia que semblés que portés el cap sobre un llit d’escarola pansida. Fins i tot els guants de cabritilla que portava eren negres i delicats com els d’una dona. Els servents de taula em van dir que els havia dut posats durant tot l’esmorzar, i que, quan Lord Ramsey n’hi havia fet esment, la seva resposta havia sigut aquesta: «Alguns dels meus instruments exigeixen la màxima delicadesa. No puc malgastar la meva sensibilitat en els refrecs vulgars d’aquest món».

Jo havia tingut l’esperança d’impressionar-lo aquell vespre amb el meu coq au vin (el meu secret era una salsa amb andouille esmicolada), però al final l’estona que vaig estar amb en Laroche va resultar ben poc agradable tant per a l’un com per a l’altre.

Els terrenys que quedaven a llevant de la casa eren poca cosa més que una simple prada verda que baixava suaument, delimitada per tanques de bardissa. A l’extrem més distant hi havia el llindar del bosc d’en Jessop, on deixaven anar la canilla a la primavera. Les partides de caça, tocant els seus clarins com els àngels de l’apocalipsi, convertien la prada en un camp de batalla sembrat de gleves i de fangueig ideal per torçar-se el turmell, que els jardiners es passaven mesos per mirar de tornar a deixar-lo en bon estat. A primers de tardor, però, era un indret que convidava a la meditació, amb vistes als tons de rovell del bosc.

Com que la casa quedava lluny d’una bona carnisseria, jo havia insistit a substituir els porcs de Tamworth que teníem a les corts, de carn dura, per porcs faixats de raça Saddleback que jo sabia que proporcionarien un pernil tendre i una bona cansalada virada. No m’hauria pres la molèstia si hagués sabut el que seria d’ells.

Aquella tarda s’havia de fer alguna mena de demostració, i el nostre distingit convidat m’havia donat ocasió d’encetar uns quants formatges Gloucester envellits la superfície empebrada dels quals ocultava un deliciós efluvi de caramel. La meva intenció era servir-los per berenar amb confitura de grosella i panets acabats de sortir del forn. Però no en vaig arribar a tenir l’oportunitat, perquè el majordom em va venir a dir que Lord Ramsey desitjava que l’ajudés a «proporcionar al senyor Laroche un blanc real».

La força d’una ordre és una cosa digna de consideració. Jo no era cap soldat; però, tot i això, i encara que semblava que el meu amo tingués pensat disparar-me per passar l’estona, em vaig afanyar a rentar-me les mans i a sortir de la cuina. Fins a aquest extrem pot arribar la bona disposició i la sol·licitud de la persona. Quan m’hi vaig presentar, però, Lord Ramsey ens va fer anar a mi i un altre a fer sortir els porcs de les corts a la prada. Vam arrossegar-los i menar-los fins a l’extrem més distant, a tot just unes cinquanta iardes del llindar del bosc. Estaven espantats, i vam haver de clavar ben fonda una estaca d’acer a terra perquè no la descalcessin amb les estrebades de cap que feien. Jo m’havia passat tota la setmana donant-los pomes i figues per menjar perquè tinguessin la carn dolça, i havíem de procurar no posar els peus sobre els excrements.

En Laroche, mentrestant, dirigia la col·locació d’un canó sobre una plataforma no gaire allunyada de les finestres de les habitacions de convidats.

Entre els porcs i el canó, la majoria del servei havia quedat poc o molt enfangat i formava grupets vora la casa, conversant i rient fluix pels fets insòlits que estaven tenint lloc. Jo, després d’haver-me anat a canviar els calçons, vaig afegir-m’hi, però sense ànim per participar de la seva alegria.

—¿Ja us serveix, aquest blanc, o voleu que també hi posem els ànecs? —va dir Lord Ramsey en to de broma.

—Ja n’hi haurà prou —va mormolar en Laroche mentre observava el seu objectiu a través d’una ullera i manipulava un sextant.

Aquell francès savi es recreava en el que vaig pensar que era una manifestació exagerada de meticulositat. Vaig acabar sabent, però, que aquella precisió era filla d’una economia extrema, perquè només disposava de dues de les seves bales de canó especials i no podia permetre’s el luxe de malgastar-les apuntant malament. Al final en va tenir prou amb un sol tret.

L’espera no va fer sinó augmentar l’expectació del servei. Les dones deixaven anar rialletes tapant-se la cara, mentre que els homes apostaven i especulaven sobre quina devia ser la naturalesa del projectil. Vaig aprofitar l’ocasió per manifestar el meu desconsol a Lord Ramsey:

—Em sembla que el mes que ve no tindrem cassoulet de porc —vaig dir.

Lord Ramsey, que observava en Laroche amb atenció, va mormolar:

—Més aviat en tindrem demà, diria jo.

Dit això em va donar llicència, i vaig pensar de tornar-me’n amb els meus formatges; però, com tots els altres presents, l’espectacle m’atreia, i encara més quan vaig pensar que Lord Ramsey no desaprofitava mai l’oportunitat de convidar amics i inversors a la seva casa de camp per passar una tarda entretinguda. Aquesta vegada, en canvi, no hi havia cap personalitat excepte en Laroche. Estàvem sent testimonis d’alguna mena de secret.

En Laroche va passar a atacar i encebar el canó amb cops ràpids i precisos. A continuació, amb una delicadesa de prestidigitador, va destapar una caixa on hi havia una esfera de ferro posada sobre un feltre gruixut. La bala estava sembrada d’orificis, potser dues dotzenes, disposats a intervals regulars per tota la seva superfície. En Laroche va ficar una clau en un dels forats, i la bala va començar a fer tic-tac com un rellotge. Va abocar un got d’aigua per sobre l’esfera, i tot seguit la va introduir al canó amb la mateixa solemnitat que si deixés un nadó adormit en un bressol.

Va caure el silenci sobre tots els presents. ¿Podia ser que encara sentíssim aquell tic-tac funest dintre el canó, o era només que comptàvem les nostres inspiracions de frisança esperant el tret? En Laroche va mirar Lord Ramsey, i Lord Ramsey va fer un gest d’assentiment. Havia arribat el moment. Tots observàvem el canó, però en Laroche tenia la vista posada en els pobres porcs del fons.

Tot i que havíem estat esperant-ho tota la tarda, l’espetec del canó ens va fer fer un bot. Algú va deixar anar un crit i tot, i a continuació va riure per ocultar el seu torbament.

La bala va caure a un parell de iardes dels porcs esbalaïts fent saltar un tou d’herba, i va quedar estampada a terra com una merenga.

En el moment que els servents començaven a riure-se’n, hi va haver una detonació a l’interior de la bala, que va esclatar i va projectar perdigons pels orificis. Darrere el núvol de fum vam distingir els porcs a terra: l’un, immòbil, i l’altre regirant-se i cridant com un infant perdut.

—Les bales explosives —va fer saber en Laroche— no es fan servir gaire per problemes de metxa i de temperament; és tan fàcil que destrueixin el teu propi vaixell com el de l’enemic. Però aquesta arma és diferent. No hi ha cap metxa que se’n pugui desprendre o que es pugui apagar amb la boira. Com heu vist, va bé tant en sec com en moll. Només cal donar els segons de corda que convingui i disparar. Amb un sol tret, encara que sigui fet amb mala punteria, n’hi ha prou per fer saltar enlaire quinze homes o per esbotzar la santabàrbara de l’enemic.

Lord Ramsey va iniciar l’aplaudiment i el servei s’hi va afegir. De cop va cridar:

—Vinga, tothom a treballar! —En el moment en què cadascú se n’anava per reprendre la seva feina, però, vaig sentir el meu nom—: Wedgwood! ¿Oi que sap fer cures d’urgència? Deixo a les seves mans que triï el que es pot salvar per menjar; el que quedi, per als gossos.

Sense donar-me temps a objectar que qui solia cuidar-se d’esquarterar era una altra gent, va tocar el dos amb en Laroche per donar un cop d’ull al carnatge de més a la vora. Vaig arreplegar el meu ajudant de cuina i un altre servent amb un sospir, i ens hi vam encaminar amb ganivets, xerracs, galledes i lones.

No vaig poder evitar que l’enuig se’m reflectís a la cara. No era només que tingués altres coses a fer, sinó que l’escena en conjunt resultava ofensiva. Un porc ben matat pateix poc; però d’aquells, quan hi vam arribar després de l’estona que vam passar arreplegant tot l’utillatge, encara n’hi havia un que rondinava enmig d’un bassal fet de la seva pròpia sang i els seus pixats. Tenia les costelles fetes miques, i es veia que les entranyes li havien esclatat i havien vessat a fora, cosa que tornava quasi tota la carn incomestible.

Lord Ramsey, però, no es va adonar del meu disgust, perquè estava ben admirat dels efectes de la demostració. Ell i en Laroche s’havien assegut en unes cadires de camp a deu peus encara no d’on érem i esperaven que els servissin el te. «Que es mengin les pastes d’ahir», vaig pensar. Lord Ramsey s’anava aixecant per examinar el cràter que el projectil havia format i per observar els cossos dels porcs. Hi va haver una vegada que va arribar a ficar un dit en una de les ferides, com el sant Tomàs del Caravaggio.

Assegut novament a la cadira, amb els peus sobre la bala de canó encara fumejant, va demanar a en Laroche:

—¿És segura?

—Tant com una pilota de criquet —va dir el francès, impertorbable—; tot i que podria haver-hi una segona explosió, segons com. La idea essencial és d’en Da Vinci; però el mecanisme de rellotgeria, el susciter, és totalment meu.

Tot i estar-hi tres treballant, la feina se’ns va allargar tres hores. Hi va haver moments, com quan vaig perdre l’equilibri i vaig caure de panxa a terra sobre una pila de vísceres, que vaig estar a punt de deixar-ho córrer, però Lord Ramsey ens havia donat una ordre i no hauria resultat convenient portar-li la contrària davant del convidat. El sentit comú hauria recomanat portar les carronyes a penjar i esquarterar allà on tocava, però em vaig adonar que Lord Ramsey volia gaudir de la carnisseria.

Ell fumava una pipa, mentre en Laroche, que no es permetia ni tabac ni licor, seia encarcarat a la seva cadira mirant cap a l’hort de codonyers, on els arbres sense fulla transformaven el cel en un vitrall solcat d’esquerdes.

—¿Trobeu que, després de tant de temps, encara heu de pensar en el pirata que us va enfonsar el vaixell? —va començar Lord Ramsey.

—És una pesta —va dir en Laroche—. És una persona égoïste; ¿com se’n diu? De la pitjor mena; seductors, vàndals, provocadors; uns égoïstes. Assetgen les rutes de navegació, tenen aterrits viatgers i comerciants. Com aquells colons que van llençar el vostre te al port, per exemple; o la multitud de vermell aclamant la guillotina mentre feia xixines la França gloriosa. La Mabbot n’és una. Jo sóc un simple escombriaire. La meva missió és netejar el món d’égoïstes. Diuen que el temps de la monarquia ha passat, però el que en el fons tots aquests revolucionaris volen és ser reis. ¿Hem de tenir un milió de reis? De cap manera. El nostre futur depèn de la corporació, de la unitat d’una meta compartida.

Quan el te ja estava servit i nosaltres ja teníem els porcs nets de dintre, tots dos senyors van continuar la conversa mentre nosaltres en serràvem els caps.

Adreçant-se a en Laroche en un to lúgubre, Lord Ramsey va dir:

—És un bon discurs per pronunciar-lo en una tertúlia; però, si hem de treballar junts, necessito que m’assabenteu dels vostres mòbils personals. El nostre tracte estarà mancat de les salvaguardes de la tradició. Haig de confiar en vós tal com confio en mi mateix, o sigui que us seré ben franc…

—Us agradaria veure el meu mecanisme de rellotgeria, vaja —va dir en Laroche—: si les molles i els engranatges estan ben ajustats, si hi ha cap palanca amagada…

—Ni més ni menys.

—Tinc la tapa oberta; mesureu-hi el que vulgueu amb el compàs.

—Un home del vostre talent hauria de disposar d’una fortuna, a hores d’ara.

—No he dilapidat el patrimoni amb la beguda ni amb el joc —va dir en Laroche—. No és cap secret que la Mabbot ha lesionat el meu futur i fins i tot el meu nom. Salvar la reputació no és cap bagatel·la, i encara menys inscriure’s en la història dues vegades. Pot semblar presumpció, però si Déu m’hagués destinat a adobar rellotges ¿m’hauria proporcionat els dons que tinc? Res; cada eina es fabrica per a un objectiu concret, i fer-ne un mal ús és una ofensa al Senyor. D’ençà que me’n vaig anar de França he dedicat tota la meva energia a refinar els meus dissenys i a analitzar metodologies tàctiques, i si ara sóc aquí és perquè finalment estic a punt.

—És justament aquesta confiança el que m’intriga —va dir Lord Ramsey—. ¿Com podeu assegurar-me l’èxit?

—Les pèrdues que la vostra companyia té cada any a causa de la pirateria són del domini públic. El cost de la meva expedició representa una part molt petita d’aquesta sagnia anual. Si teniu opcions més interessants, sou lliure de decantar-vos-hi.

—No m’interpreteu malament —va dir Lord Ramsey—. M’he mirat el projecte, i, si rutlla tan bé com ha rutllat aquesta joguina, de les vostres modificacions sortirà un vaixell imponent. Tot i així, m’agradaria que m’expliquéssiu per què m’hauria de gastar en aquesta nau un import que em donaria per comprar-me tres vaixells de guerra.

En Laroche hi va respondre tot seguit:

—Els canoners de la companyia Pendleton poden bloquejar un port o bombardejar una fortalesa, però no es fa servir un torn per enfonsar un clau. La Mabbot no defensa cap port ni cap país; rep ordres del vent, i escup a les regles de combat. La vostra flota no té cap possibilitat de derrotar allò que no pot abastar; si pogués, no estaríeu considerant la meva oferta. No em fa parlar l’orgull, creieu-me, sinó la voluntat de ser clar. No sóc cap pidolaire, Lord Ramsey; sóc senzillament l’instrument adequat per a aquesta missió.

—Una cosa que sé, per això —va dir Lord Ramsey—, és que els assumptes del cor no són mai una inversió gaire segura.

—El cor aquí no hi entra. Si un llop se us menja les ovelles, és una bestiesa agafar ràbia al llop; s’ha d’enllestir amb una arma.

—Però la Mabbot us ha desposseït de la vostra reputació i del vostre patrimoni —va dir Lord Ramsey—. I, si no m’equivoco, la vostra promesa us va deixar per un home menys dissortat.

En Laroche va quedar immòbil amb la vista clavada en l’hort, on un estol de garses es va alçar de sobte com un vel que voleiés amb l’aire i, amb un esbatec distant, va tornar a posar-se. Estava tan absort en els seus pensaments que per un instant va semblar que no havia sentit les paraules de Lord Ramsey.

Al final es va escurar el coll i va dir:

—És cert que, quan la Mabbot sigui morta, veuré la vida amb un altre color; però vós també, igual que qualsevol persona civilitzada. Les ferides que la Mabbot m’ha infligit les considero un regal. Són un estímul diari que m’ajuda a no caure en la indolència. Em finançareu no pas perquè sóc l’únic que li té tanta ràbia com vós, ni tampoc pel meu enginy, sinó perquè sóc…

—L’instrument adequat. Sí, ja ho heu dit.

De cop van quedar en silenci, escoltant els sons cruents de la feina d’esquarterar. Ens havíem vist obligats a fer talls improvisats per aprofitar les extremitats i les costelles fetes miques. M’havien ensenyat que no hi ha cap braó indigne d’anar a parar a l’olla; però aquell dia, amb un enuig tenyit de sang, vaig donar unes quantes lliures de carn bona als gossos.

Lord Ramsey, mentre picava la pipa contra la bota, va dir:

—Sou la viva imatge de la competència, Laroche. ¿Com és que se us veu tan serè, per això, estant com esteu al caire del precipici de la ruïna absoluta? Només cal que es faci esment del vostre nom perquè una llopada de creditors vingui a demanar el vostre cap. Ho diré sense embuts: si us dic que no, no ho negueu, el següent sostre sota el qual dormireu serà el de la presó de morosos. Esteu tan endeutat que ni tan sols la patent per aquesta arma extraordinària us podria proporcionar gaire cosa més que una cel·la amb una finestra alta. He vist gent amb un futur més falaguer que el vostre amb les galtes xopes de llàgrimes. Ho sé tot de vós, ja ho veieu, excepte d’on us ve aquest orgull que teniu.

En aquest punt, per fi, vaig veure que al francès li mancava l’aplom, però tan sols per la forma de decantar el cap i pel to de veu, que li va agafar un punt de tensió. Va estirar el coll com si li fes mal.

—El que vós en dieu orgull no és res més que determinació; i cap revés de fortuna ni cap maledicència em podran deturar del propòsit…

—Jo diria que morir d’inanició en una cel·la atapeïda de gent us deturaria bastant de cop.

En veu tan baixa que quasi no se’l sentia, en Laroche va dir:

—Esteu al corrent de tots els meus mòbils, doncs, milord. Tinc plena consciència de la meva situació. M’humilieu davant del servei i em demaneu detalls sobre la meva ignomínia per sobre del so dels cops del tallant.

—¿Que potser hauria de deixar podrir els porcs? Si he pogut adquirir els valors que tinc és perquè no llenço mai res. Per a mi val tant un penic com una lliura.

En Laroche va acabar mirant Lord Ramsey, i en els seus ulls de color de cendra vaig veure un home per a qui el sofriment s’havia convertit en una mena de carcassa que el sostenia dret.

—Entenc la lliçó, però no me la puc aplicar. No he pretès en cap moment dictar les condicions del nostre tracte. —Va deixar de tenir la vista posada en l’horitzó on s’enfonsava la banya de la lluna—. Si sóc apte per a la missió, utilitzi’m, per l’amor de Déu.

Al cap d’un moment, Lord Ramsey es va aixecar i va encaixar la mà enguantada d’en Laroche, i junts van anar a firmar documents, prendre xampany o fer el que se sol fer per celebrar un tracte d’aquesta mena, mentre nosaltres continuàvem especejant.

Potser aquest relat ha donat una imatge grollera del meu difunt amo. Una persona amb les seves responsabilitats ha d’enfrontar-se de tant en tant als remolins més tèrbols del flux i reflux de la vida, i caldria una mà més destra que la meva per descriure la rectitud última dels seus actes. Deixo els fets, doncs, consignats aquí a rajaploma. El qui escriu la història de tots nosaltres no té necessitat de les meves notes.

És un consol, de totes maneres, pensar que el rescat pugui arribar gràcies a un home tan excèntric i competent com en Laroche. A la llum del sol, penso entre mi que potser les meves tribulacions estan a punt d’acabar-se. Quan el sol es pon, però, em vénen esgarrifances.

Escric en aquestes pàgines tot el que puc, però sóc incapaç d’expressar la fatiga que m’aclapara cada vespre, quan l’ànsia em rosega. Em sento l’Esperança i la Por al costat tota l’estona, com dos llenyataires amb una serra que em travessa pel mig. Tiben la serra ara l’una ara l’altra. És l’únic que puc fer per no caure partit en dos.

Dimecres 25 d’agost

La loquacitat d’en Conrad té per fi alguna utilitat. Li he demanat per l’altre presoner i he rebut aquesta resposta:

—Es diu Jeroboam. Era el capità del Sinensis, que ara jau al fons del mar. La Mabbot es va pensar que en Fox hi anava a bord; li vam partir els pals. Per això va ser que vam anar a Anglaterra; però va resultar que havia deixat en Fox al presidi de l’illa que en diuen «el Puny». La Mabbot no va desaprofitar el viatge, per això, i ara; va enxampar en Ramsey!

—¿I la tripulació del capità Jeroboam?

—Jugant a cartes amb el calamar.

—Aquesta dona és un monstre. ¿Com és que continua encadenat en alta mar, mentre que jo tinc llibertat per anar amunt i avall?

—Vostè no ens ha disparat cap canonada. La capitana el reté sense detriment dels seus drets, però en Jeroboam s’ha guanyat la seva rancúnia.

Un capità! Tinc un aliat que sap combatre. Tinc algú sofert i bregat en qui posar esperances. He reduït a dos els pallols on pot estar tancat el capità Jeroboam. Continuaré investigant.

No sé com és que no se m’ha acudit abans; però, després d’haver vist la marineria hissant avui les llanxes quan tornaven de Porto Santo, m’ha vingut una idea al cap. Les llanxes estan sempre a punt, i, si no ens veiés ningú, el capità Jeroboam i jo podríem fugir en una i mirar d’arribar a terra. Des de coberta dos homes són capaços, amb pescants i amb muscle, d’arriar i hissar una llanxa, amb càrrega inclosa. Estic convençut que en Jeroboam i jo ens en podem sortir. Encara que en aigües obertes ens puguin interceptar desconeguts, difícilment seran més malvats que aquests que ara ens retenen. La discreció serà el tot; la coberta no és mai deserta. Fins i tot a negra nit, sento el trepig de la guàrdia de mitjana anant amunt i avall i els sentinelles cridant: «Tot en ordre!».

Dijous 26 d’agost

He localitzat el capità Jeroboam. He fet un truc a la porta de la seva cel·la, i he obtingut com a resposta un desmenjat «¿Què passa?».

Li he passat una nota per sota la porta, que diu:

Sóc un simple cuiner però tinc l’empenta d’una guarnició. Estic a la seva disposició, capità, i a punt per fugir. ¿Llanxes a negra nit? Fins aleshores, cuidi’s. O. Z. Wedgwood.

He estat temptat d’escriure una missiva més llarga, però l’he fet curta perquè se’n pugui desfer amb facilitat. Desconec quin efecte pot tenir menjar paper per a la gota. No m’agradaria complicar-li més la vida.

És un bon averany que, avui, la meva massa de pa tingui una aroma feble però inconfusiblement familiar de llevat, com l’olor d’haver treballat que envolta algú que torna de collir pomes. Haig de reconèixer que tinc un sentiment vagament maternal cap a aquest polissó que porto al damunt. Encara no sé quin ús en faré, però almenys n’hi ha un dels dos que se sent de gust.

Les meves cuites m’han reportat una nova espurna d’inspiració. Mentre sospesava els escassos mitjans de què disposo, he caigut en el fet que tinc un accés privilegiat a les provisions del vaixell, i que aquesta modesta prerrogativa em podria servir per obtenir la llibertat. Un sentinella nocturn estovat convenientment amb menjar i beure deixa de ser sentinella! És una cosa que mereix reflexió, però mentrestant haig de seguir viu, i això vol dir haver de cuinar.

M’he vist obligat a quedar en deute amb el fuster de bord, en Kitzu, que és japonès, gras i barbut. Sol parlar remugant. D’altra banda, és un pescador hàbil. Tira xarxes i palangres des de popa, penjat de les orles com un mico. Canvia i recull les xarxes amb molta energia, i en treu tresors bigarrats: peixos que no havia vist mai, de tots colors i totes mides, de bequeruts, d’espinosos, de tous, de cuirassats. En Kitzu té el costum de triar-ne uns quants per fer-los sencers enfilats cada un en un ast petit sobre un foguer, i a tirar-ne les espines als petrells que segueixen el vaixell. D’aquesta manera, ell i uns quants altres trenquen la implacable monotonia de la cuina d’en Conrad.

Com que falten pocs dies per a l’àpat de la Mabbot, m’he quedat vora seu, observant-lo concentrat en la seva ocupació, i encabat li he demanat que em cedeixi una part del seu botí. No tenia res per oferir-li a canvi, a part del meu ofici. Per això és que ara estic obligat amb aquest home; li he promès alguna cosa bona per menjar, però no se m’acut què pot ser. Li he pregat que mantingui el nostre tracte en secret, perquè no sé com pot ser de gelosa la Mabbot. A més a més, en Kitzu no sembla gens una persona a qui em convingui defraudar.

Ara, però, haig de centrar-me en els fruits obtinguts: als meus peus, en un bujol, tinc un peix bellament jaspiat amb una elegant ratlla lateral que estic convençut que és una mena de bacallà; i una mica més enllà, en una galleda, un bon grapat de vigoroses gambes ratllades. Canviant-los l’aigua amb regularitat compto conservar-los vius fins que em calguin.

Estic perdut al mig del mar. Tan sols tinc un peix per mirar de salvar la vida.